mapes


Mira mare! un mapamundi!

Ho va cridar un xiquet, assegut darrere de mi, en despegar l’avió de València, emocionadíssim, mirant per la finestreta. Tot i que es va passar la resta del vol donant-li genollades al meu seient vaig decidir que la seua sensibilitat literària mereixia la molèstia.
A mi els mapes m’agraden molt, crec que els mapes m’agraden perquè m’agrada llegir, em recorde, xicoteta, intentant resseguir el viatge de Miguel Strogoff (correo del zar), tot i que al meu Atlas Aguilar Sibèria estava molt buida. O buscant aquella paraula meravellosa que una dona va dir a Axel quan, en eixir del centre de la terra, va demanar on es trobaven: Stromboli (amb un nom així havia de ser un lloc meravellós, molts molts anys després hi vaig anar, és un lloc meravellós). M’agradaven els mapes muts que s’anaven omplint de vida i de sentit quan jo els hi donava, posant els noms  dels rius i de les ciutats, primer amb la llapissera i després amb els colorins (Alpino) i encara tinc pel cap bocins de llistes de províncies o d‘afluentesdelEbroporelnorte

Tinc un amic que li agrada tindre plànols de les ciutats, així veu les novel.les. Jo (supose que ens passa a tots) tinc un afecte especial pels plànols de les ciutats o els mapes de carreteres dels països o de les illes amb els que he viatjat, una mica estripats pels plecs i tacats. I quan en començar una novel.la veig que té algun mapa, sempre ho trobe un bon senyal. Els noms dels llocs són paraules molt especials, a voltes sonen com promeses, com anuncis de meravelles.  Fins i tot una llista d’estacions en un mapa ferroviari pot fer gust de novel.la.

El govern d’Itàlia (poble de poetes, sants i navegants), en la seua obra de demolició de l’escola pública i de l’educació en general, ha decidit eliminar la geografia dels programes d’estudi de l’escola superior (i a l’institut fa un tot-un amb la història). Estic segura que un xiquet que no haja estudiat mai amb un mapa davant no podrà descobrir un mapamundi en la visió de l’Horta i l’Albufera, perfectament dibuixades, des de la finestreta d’un avió. 
 

20 pensaments a “mapes

  1. Potser es pensa que hem abolit les distàncies, que ací i allà és el mateix i que tots som en tot moment a tot arreu (desvariejos digitals). Però què seria de nosaltres els cartòfils (que en som molts i perfectament encantadors) en un món sense geografies?

  2. Em recordo de petit reseguint llibres de viatges i atles, fotocopiant tot el que la meva minsa economia em permetia -o copiant-los a mà-. Amuntegava plànols i m’organitzava viatges ficticis que no he fet. Vaig arribar a memoritzar tan bé el que fotocopiava que el problema el tinc ara quan algun xicotet (d’aquest que els agrada la geografia) em pregunta les capitals de les antigues repúbliques soviètiques -la nova geografia del món se m’escapa-. El primer cop que vaig agafar un avió em van caure a sobre totes les emocions no viscudes de tants viatges ficticis de cop. I fins al dia d’avui.
    NOTA: Us hauria d’ensenyar algun dels llibres de viatges, atles i descripcions geogràfiques que s’amaguen a la feina i que m’embadaleixen cada cop que haig de parlar d’ells. Un regal de post. Bon diumenge, Maria.

  3. Una cosa és col·leccionar mapes -a mi m’agraden i quasi em perd amb Google Earth revisitant espais que no hauria d’haver revisitat mai. Així i tot, trenta cinc anys després reconeixia carrers, cantons, edificis però ailàs ma casa ja era una altra perquè això passa amb l’arquitectura popular. Dura cinquanta anys i prou. El que no vaig entendre és que una casa nova signifiquès abatre els calistros (eucaliptus) o m’engrunsava i on vaig tenir caseta pròpia en alt.

    Ara, com a director d’Oficina de Turisme he hagut d’ensenyar milers de mapa i -de vegades- encara surt del despatx al taulell alguns minuts pel plaer de mostrar mapes i desbrossar camins. És curiós comprovar com en entrar es creuen que no parlem idiomes: una cosa obligatòria en una oficina de turisme, si més no anglès amb francès i/o alemany. Amb gestos alguns dibuixen mapes petits amb els dos dits índex: un per mà iun rectangle reduït. En canvi a alguns els falten mans i braços per demanar-te’ls com si el volguessen a escala militar per retrobar-hi cada sénia i cada séquia: “a mapa please” alhora que dibuixen l’objecte per si no se t’havia quedar clar. Hi cabria no tan sols el municipi, la comarca o el país hi cabria tot el camí de Sant Jaume.

    Gràcies pel teu text tan bell.

  4. Tan cartòfil arribo a ser que avui m’he entretingut a llegir sensera la “Descripció detallada del planisferi terrestre” que fa Ibn Khaldun als seus fenomenals Prolegòmens
    Diria que aquest bocí és el que ha fet exclamar al xiquet dalt l’avió:
    Passons à l’Espagne orientale : sur le rivage de la mer
    Romaine, au delà d’Alméria, se trouve Carthagena, ensuite Licant (Alicante),
    puis Dénia, puis Balenciya (Valence), et enfin Taragouna (Tarragone), ville
    située à l’extrémité orientale de la section.

    I de petit vaig buscar a l’altes on coi d’Islàndia parava l’Snaefels, l’inici de l’excursió de l’Axel.

  5. M’encanten els mapes, des de sempre. Els de metro de ciutats que no conec, trobar els colls del tour de França, sommiar a anar a illes-estat perdudes, els mapes de dialectologia.

    I a sobre, i això és una sort per a un maniàtic dels mapes, la faena m’obliga a treballar amb cartografia dia si dia també, i és una xalera.

  6. volen treure la geografia? com a addicta als mapes des del meu primer llibre il·lustrat, “Los viajes de Marco Polo”, ho trobo una barbaritat de proporcions còsmiques 🙁 pobres criatures!

  7. Jo, de menudet,  també vaig intentar resseguir amb una bolla del món la ruta de “A través de la estepa”, de Jules Verne (d’aquelles col·leccions de bruguera que portaven lletra i historieta). Des d’aleshores, no m’agrada viatjar sense documentar-me molt (i sovint, aquesta és de les parts més interessants del viatge).

    M’encanta el teu bloc; és un regal, malgrat la certa recança amb la que crec que tractes els napolitans… i allà, com a qualsevol lloc, hi ha de tot. Jo, dels llocs (pocs) d’Itàlia visitats, és on he trobat més accessible la gent i, tal vegada per això, més amable… però amb un tristíssim sentiment de inferioritat:

    -Vi piaze Napoli, ma non i napolitani, vero?, em deia una dona abans d’acompanyar-me a una drogueria (jo només li havia demanat que m’indicara on era).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *