me’n recorde


Sóc autobiogràfic fins i tot quan parle d’un llenguado
. Federico Fellini

 

Ahir hauria fet noranta anys, Fellini. No sé si és el meu director de cine preferit, però ara mateix no em ve al cap cap altre que m’haja regalat tanta tendresa i tanta poesia. Només de pensar en els seus films o en alguns trossets ja em ve el somriure a la boca i la música de Nino Rota al cap. Feu la prova, penseu: Amarcord, o millor encara, penseu en l’escena de la classe de grec, o en Anna Magnani a Roma, o el final d’E la nave va, o Giuletta Masina a La Strada. Totes les seues pel.lícules tenen alguna cosa que t’arriba directe al moll de l’os, una llum com de record d’infància. Deia Pasolini que la poesia i la màgia que transfiguraven la realitat en els films de Fellini eren pur amor, excès d’afecte, deia: el seu amor per la realitat és més fort que la realitat, deia que Fellini filmava amb una tal intensitat d’afecte que transformava la realitat. No sé si era això, però sé que moltes de les seues pel.lícules són com un cau de tendresa, com un d’eixos records que m’agrada recordar. 

6 pensaments a “me’n recorde

  1. Quan parles de la poesia de Fellini m’han vingut al cap els ulls de Santa Giuletta Massina (a ‘Giulietta degli spiriti’, per exemple)… Agradarà més o menys, però impossible imaginar-se la història d’aquest art sense aquest home i moltes (gairebé totes) les seves pel·lícules.


  2. Hola, sols volia comentar que segons em digué un que sap i com a curiositat, Massina era admiradora de Mussolini. De Santa, res de res 😉
    Besets. M’agrada el blog, m’entren ganes d’anar a Itàlia…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *