palmeres

S’estan morint, les palmeres de Roma s’estan morint.
A mi les palmeres m’agraden molt, molt. Les que més m’estime són les de la plaça Tetuan de Castelló, n’hi ha una que és altíssima (i a Castelló és difícil) i porta allà tota la vida (i això a Castelló, per a una arbre és un miracle), a la Plaça de la Pau també n’hi ha, molt altes, precioses (mireu com li planta cara al monstre de deu pisos que té darrere). També em mire sempre les de l’aeroport de València (veges tu) mentre fume en arribar o abans de marxar. I les que n’hi ha a les alqueries o entre els tarongers entre València i Castelló, que veig des del tren. Quasi sempre he viscut amb palmeres a prop i ara, a Roma, s’estàn morint. Ací les meues preferides són dues a les que sempre dedique une esguard des de l’autobús passant per Via dei Fori Imperiali, les de la foto, són esplèndides.
El que està matant les palmeres del sud d’Europa i del nord d’Àfrica és el morrut roig, que va vindre del sud-est asiàtic. A Roma, des que van vindre els corcs, l’única solució era abatre les palmeres infectades, però ara pareix que arriba una esperança de salvar-les, i arriba d’Elx, m’encanta.

20 pensaments a “palmeres

  1. D’entre totes les palmeres, les més majestuosa que conec és la Gran Palma de Ceilan (corypha umbraculifera) només floreix un cop a la seva vida, cap als cinquanta anys, llavors fa uns 12 milions de flors i 500 kg de llavors, després mort.

    Aqui tens una foto

    esperem que el morrut no acabi amb les palmeres mediterrànies, per aquí ja fa anys que rossega i no hi ha manera d’acabar amb ell.

  2. Un català a Madrid amb nom macedoni i un de Madrid que escriu valenciana prosa i presumeix d’apitxar però no apitxa molt m’han parlat molt bé de tu i del teu blog i que estàs per les Itàlies.
    Com que sóc elxà i en sé molt, moltíssim de palmeres t’he de dir que “l’escarabat vermell” -la cosa del “roig” és una altra tonalitat aquí avall- ens va venir per Egipte en palmeres importades per molt que tingués el seu origen en un altre indret.
    A més “l’escarabat vermell” és nom de mosqueter o podria ser-ho mentre que “morrut roig” em sona a club de carretera: bé s’hauria de dir “la morruda roja”. Un “morrut” al meu poble és un que té els morros (llavis) molt enfora i abultats, ja saps com una que li diuen Ester Cañadas, és model i és d’Alacant, que els tenia abans la mar de fins i bonicos i sembla que s’ha pegat una mandronada amb els morros a l’escala. 
    Ho vaig assajar d’explicar a uns valencianets de Canal 9 però ni cas perquè no em van comprendre gens.

    Espere no haver-te esglaiat amb aquesta primera entrada. Enhorabona per la sensibilitat extrema.

    Et saluda un dàtil

  3. Jo vaig estar a Elx fa 3 estius. Viatge íntim mare i filla (jo la mare i ella la filla). Podíem anar a qualsevol ciutat del món, i ves per on vam anar a comptar palmeres. I vam escriure un diari a 4 mans. Algun dia te l’ensenyo. Palmerosíssim!
    Una abraçada,
    Esther

  4. Mestre Jesús i, sobretot, mestressa Marieta, l’ama la casa:

    En la conversa telefònica curta però joiosa que vam tenir vostè i jo, Gran Rabí del Misteri,  diferenciava les sordes i les sonores, no era ieista i juraria que no ensordia sempre les “j”. Què es pot esperar d’un joïo?Seria que desapitxava davant d’elxà desapitxat però tinc bona orella però se que li agrada destrossar el català amb el seu dialecte més aberrant i més evolucionat! Això sí, el ritme de frase tenia una cosa de xòtis que tan sols he trobat a Madrid i jo de vostè no faria absolutament res per canviar-la. És el seu segell.

    Per la resta fantàstic, na Marieta i la cosa del “morrut” fa forolla i retré armes. Ara, l’he vist de mos ulls  i no és roig que roig és el color de terra fins al color de les castanyes! És, més aïna, tirant a vermell o encarnat.

  5. Una de les coses que més m’agraden del lloc on treballo és que puc passejar pel jardinet (de la UB). La ventada de fa uns messos se’n va emportar un ficus gegant i un cedre del Líban. Han deixat una part dels troncs, suposo que perquè els que ho vulguin es dediquin a comptar les anelles dels arbres morts. A mi, la visió dels troncs, em produeix molta tristor. El meu jardinet ha perdut dos dels seus millors tresors (en una ciutat, Barcelona, on els espais verds es compten amb els dit de la mà).

  6. …cap arbre més bonic que la palmera, que dugui majors promeses de felicitat, que evoqui més convincentment les nocions de frescor i refugi pels qui creuen el desert, que fins i tot solitària en el jardi d’un mas o  àdhuc en una maldestra glorieta urbana llueixi d’una manera més plena i lírica…o  em perd la valencianofília declarada que pateixo?
    I sí em doneu la raó… és potser rar que una cosa tan bella estigui amenaçada en aquest món nostre, tan procliu a fer passar a millor vida tot allò que és formós, digne i conhortador?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *