Un altre país

D’un temps ençà em perseguix l’espectre festiu dels regals a la Mediterrània. Va escomençar quan m’interessí en la sort d’una cerimònia (tallar-li els cabells per primera vegada al nadó) que compartien moriscos i jueus sefardites. A tot arreu li deien a esta cerimònia les «fadas», que fa volar la imaginació de la Lisboa de la Severa al Londres de Peter Pan tant si es vol com si no es vol. El terme tenia sinònims: subtilíssims acatalanaments de paraules hebrees («vijola»; mai sentida?) que són correlats semítics d’arabismes més coneguts del català d’alifares: «albíxera» (que era el que els jueus que parlaven català feien quan «albixaraven»), «albaxinies», «albexènia», «albixena», «ambixeres» i, també i en totes les llengües neollatines de la Península Ibèrica, «estrenes». Per «estrenes» havia localitzat el que feien a la Roma antiga amb el mateix nom (‘strennae’) i el que heretaren els italians (em deien). Per Elx les estrenes són «els diners que es donen als infants el dia de nadal quan venen a visitar-te» i el verb s’hi conjuga transitiu: ‘Ha vingut el seu fillol i l’ha estrenat amb 20 euros’, ‘Preneu que el iaio no sap quants anys més vos pot estrenar. Potser l’any que ve ja no estiga’»; que és exactament igual que el que es fa a la Vall d’Uixó (em digueren: «'[s’]estrena’ els infants el dia de Nadal. Les ‘estrenes’ sempre són diners, els regals són cosa dels Reis (o Reixos) i, modernament, de Papà Noel»); per Girona (m’explicaren) s’afirma que «per Nadal qui res estrena res no val». Tot plegat, la festa continua, pidolaire per Castella: «En la corte siempre acuden a ella hombres de muy diversas partes a negociar, a pleitear, a servir o a se mostrar, los cuales como son primerizos y viven un poco bisoños, luego son con ellos mozos de cámara, ministriles que tañen, cantores que cantan, porteros de cadena, músicos de cámara, juglares de corte, truhanes de palacio y hidalgos pobres, a los cuales piden **estrenas**, ferias, albricias y aguinaldos», Fray Antonio de Guevara, Menosprecio de corte y alabanza de aldea, 1545; desconfiada: «El que mal mira sus cosas / Menos guarda las agenas, / Por más que le den estrenas»,  al recull paremiològic de Pedro Luis Sanz (ca. 1545); i festívolament hagiogràfica segons ens explica Covarrubias dins el seu ‘Tesoro’: «En Salamanca me acuerdo [n. b.: parla de l’època que hi era estudiant] que los que pregonan el vino de alguna taberna, quando se encentaua la cuba, entre otras cosas que dezian inuocauan à San Julián de Buena Estrena». De moment i provisionalment, la hipòtesi és que a la Mediterrània i al seu rodal més proper, «estrena» s’hi val tant com dir «regals», «xiquets», «moixaina», «moros de la Moreria», «jueus de la Juderia»,  «vi encetat», «barra (molta)», «festa», «bullanga», «bullícia», «sarau» i «tabola». Ximpum.

PD: Ja té «cabassissi» palermitans que els morts dóna-regals vagen a «furtar-los» al mercat. No podien tindre una fàbrica de follets al Pol Nord o un taller il·legal de xinitos que hi treballaren, no. Ells, a furtar. Sicilians i valencians… (i qui m’ha manat a mi d’ajuntar-me precisament amb siciliana i valenciana).