Cucarella

Demà divendres, l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua inaugura una jornada dirigida als professionals dels
mitjans de comunicació del País Valencià (de la Comunitat Valenciana, que diuen
ells). Criden poderosament l’atenció tant les presències que hi prenen part,
com les clamoroses absències. Amb tot, els noms i les procedències
professionals aclareixen prou les intencions de l’AVL i el seu cercle
d’amistats político-lingüístiques.

Hi ha una taula redona «on es tractarà
les perspectives d’ús del valencià en el diaris, participarà Pedro Muelas,
director de Levante; Pedro Ortiz, director de Las Provincias; José Luis
Valencia, director de Mediterráneo, i Josep Mª Perea, director del Club
Información». Com podeu veure,
tots aquests professionals i els seus mitjans tenen una contrastada trajectòria
com a mitjans de comunicació en “valencià”, per tant estan en condicions de
poder oferir una visió objectiva del present i del futur de la nostra llengua (volen donar a conèixer el futur del nap i conviden a parlar-ne els cultivadors de xufa).
Arre, gos!, que se’n diu. Dubte que cap d’aquests quatre professionals haja
escrit mai una sola línia en català, ni tant sols en “valencià” de l’AVL o
paregut. Qui sap si potser s’hi haja estrenat el director del Club Información,
si parem esment que li diuen Josep. De més a més, em sembla que solament el
periòdic Levante publica regularment una pàgina en “valencià”, El Dau, amb
notícies passades pel traductor SALT.

Diu la propaganda de la
jornada que «en
la segona taula redona, moderada per l’acadèmic Artur Ahuir, s’analitzaran els
criteris i les perspectives de l’ús de la llengua en les publicacions
periòdiques escrites en valencià. Hi prendran part el director d’El Punt,
Ezequiel Castellano; Felip Bens, en representació de Lletraferit, i Emili
Marín, director de la revista Saó». Lletraferit és una publicació del món
secessionista -blavera, doncs-, de l’entorn del qual prové l’acadèmic moderador
Artur Ahuir. La revista Saó ha donat suport a l’AVL, com també ho ha fet el
periòdic El Punt, que ha rebut les més importants subvencions de l’AVL, i que
practica uns criteris lingüístics discutibles, com ara adaptar al “valencià" els
articles d’opinió escrits per autors que fan servir el català oriental.

Sobta l’absència d’un mitjà de
comunicació amb una trajèctoria tan consolidada -i al meu parer exemplar en el
tractament de la llengua des d’una perspectiva unitària i alhora plural- com és
El Temps. Cal pensar, doncs, que el criteri de selecció ha estat més polític
que no professional; és a dir, el criteri que assenyala afectes i desafectes. O
si voleu: entre mitjans còmplices amb la finalitat de l’AVL i mitjans crítics.

En fi, aquesta jornada constata allò que
ja sabem: quina és la idiosincràsia de l’AVL atès el seu origen (polític), la composició
(política) i els objectius (polítics) que persegueix. I que pagant sant Pere
canta, o escriu al dictat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!