Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

16 d’octubre 1943

Eren potser uns vint de vagons per bestiar, alguns oberts de bat a bat, d’altres tancats i barrats amb llargues barres de ferro a les portes externes… a cadascuna de les reixes s’entreveien dues mans aferrades o un parell d’ulls fixos.
Elsa Morante, La Storia 

Copie ací sota  l’entrada de fa un any. Mentre aquest bloc existisca la copiaré cada 16 d’octubre. No fóra cas que ens oblidàrem:

1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.

Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau  i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.

Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.



  1. A mi m’agrada repetir-ho així, en alemany, ni que siga perquè l’alemany deixe d’estar associat al soroll de les botes dels genocides i torne a ser la llengua dels cors de Bach o la literatura de Paul Celan: «Erreichbar, nah und unverloren blieb inmitten der Verluste dies eine: die Sprache.»

  2. La memòria molesta a molts amb arguments mesquins de no se què de ja ha passat. No, no ho oblidis mai, amiga, no sigui que a qualcun li agafi l’abús de poder i pensi que tanmateix això cal fer-ho de tant en tant. Besada

  3. I encara sentim que cal recordar-lo, cada dia si fos necessari (si més no per tocar-li els d’allonsis a tota la malparida pseudociència negacionista i revisionista que sembla que de demografia no saben res). Gràcies Maria, “il traditore ti saluta”.

    Per cert, no deixa de ser com a mínim lamentable que al fil del que parles i de la història recent italiana la Feltrinelli empaperi bosses, llibretes i sacs amb el lema “Il razzismo è una brutta storia”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent