Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

blu

L’amor pels llibres fa estimar les editorials i algunes col·leccions especialment. D’allà (del lado de allá) recorde ara aquells llibrets de poesia de 3 i 4, amb la coberta blaveta amb una etiqueta adhesiva amb el títol i l’autor, recorde que calia tallar les pàgines i m’encantava haver de fer aquesta operació que allargava una mica més l’espera del gaudi, tinc encara un Llibre de meravelles d’Estellés i Escrit per al silenci de Fuster que viatgen amb mi fa molts anys i que estan molt molt vellets. Recorde també amb especial afecte la col·lecció El cangur, d’Edicions 62, amb la que vaig descobrir grans autors estrangers traduïts al català (amb un dels seus llibres vaig descobrir Pavese).
En castellà m’estime especialment l’editorial Losada, hi vaig llegir molta poesia en els seus llibrets (quan vaig anar a Buenos Aires me’n vaig comprar un fum de segona mà) i Edhasa, aquells llibres de tapa dura que em van regalar el Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell i les novel·les de Mugica Láinez. I Alfaguara, gris i morat, que per a mi vol dir Cortázar i amb això ho dic tot.
En canviar de país i de llengua canvien també les editorials familiars, i poc a poc t’hi vas afeccionant. El meu primer amor en arribar a Itàlia va ser l’editorial Sellerio, una espècie de miracle al món editorial italià.
L’editorial va nàixer a Palerm ara fa quaranta anys, la idea va sorgir en una conversa d’Elvira i Enzo Sellerio amb els seus amics Leonardo Sciascia i Antonino Buttitta, antropòleg. El programa inicial va ser tornar a una cultura que Sciascia defineix com ‘amena’, amb el compromís polític implícit, no necessàriament explícit, una cultura de les idees però en forma de coses belles.
Comencen així publicant llibres de qualitat, bells i amb un format característic i estrany. Els llibres de Sellerio són molt xicotets, quasi quadrats (havien de cabre a la butxaca d’una jaqueta) amb paper bo i amb un color característic, el blu Sellerio.
Va ser amb Sellerio que Sciascia va publicar L’affaire Moro, és l’editorial de Tabucchi i és l’editorial que ha publicat la millor novel·la negra italiana i estrangera. En el moment de la pitjor crisi de la seua història  l’èxit d’Andrea Camilleri la va salvar i li va permetre seguir publicant bona literatura en els característics llibres xicotets i blaus.
Per celebrar l’aniversari l’editorial ha decidit fer un regal als lectors i publicar una col·lecció La rosa dei venti, amb vint dels seus millors títols a només 8 euros cada llibre, com si l’aniversari fóra el nostre.



  1. «Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. / Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. / Temies el moment del teu cant a València. / La volies cantar sense solemnitat, / sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, / sense picapedrers i sense obra de moro», &c.

    (V. Andrés Estellés, Llibre de meravelles, València, Tres i Quatre, 14ª edició: octubre de 1995, pàg. 58; comprat el 28 de desembre de 1995 a la llibreria Blanquerna de Madrid, llavors al carrer Serrano).

    «’Chi lo sa’, dissi io, ‘è difficile saperlo, questo non lo so neppure io che scrivo. Forse cerca un passato, una risposta a qualcosa. Forse vorrebbe afferrare qualcosa che un tempo gli sfuggì. In qualche modo sta cercando se stesso. Voglio dire, è come se cercasse se stesso, cercando me: nei libri succede spesso così, è letteratura’. Feci una pausa come se fosse un momento cruciale e dissi confidenzialmente: ‘sa, in realtà ci sono anche due donne’»

    (A. Tabucchi, Notturno indiano, Palerm, Sellerio, 20ª edició: 2000, pàg. 103; comprat el 14 de febrer de 2001 a la llibreria de l’Istituto Italiano di Cultura de Madrid, al carrer Mayor).

    Eixe L’affaire Moro me l’haure de buscar que, des d’un sopar de pizzes a un carreró de Roma, m’ha vingut voler de pegar-li una bona ulladeta.

  2.   A mi m’agradaven molt els llibres de la col·lecció L’arcà de Laertes, sempre de literatura fantàstica i gòtica. Tant que un dia la meva estimada llibretera, l’Alba de L’ombra de Rubí, em va dir “vinga va, home, deixa’t estar ja d’aquests llibres de l’Arcà que són més vells que l’anar peu i que ja no en treuen més.”  Però fa poc vaig saber que, com passa amb certes criatures dels móns inferiors, la seva mort  aparent era només una letargia.

      En castellà també he tingut molta llei a Valdemar i Siruela (vull dir abans que en marxés de la direcció el Grande de España).

      I bé, r fer-ho curt, que jo sóc del parer que tota llibreria civilitzada o s’organitza per editorials o no ho és.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent