Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

600

Ho vaig llegir divendres, a un raconet d’un diari, després em vaig posar a buscar més informació als altres diaris, no res, ni una ratlla, ni una paraula.  La nit del 28 al 29 de març d’enguany, dos vaixells plens de gent van naufragar al canal de Sicília, sis-cents morts, en una nit, sis-cents cossos que ningú ha anat a buscar, sis-centes persones, homes, dones i xiquets. S’ha sabut ara perquè els jutges ho han escoltat a converses interceptades als criminals que organitzen els viatges, s’ha sabut és una manera de dir-ho, perquè només ho ha dit un diari, a un raconet.
He començat l’apunt tres voltes, i tres voltes l’he esborrat, no sé què dir, que em sap molt de greu? és ridícul, que ‘nosaltres no som d’eixe món’?, no, reina, i tant que som d’eixe món, d’aquest món que és capaç d’ignorar notícies com aquesta, que es commou amb bajanades i no mou un dit per aquesta gent, collons, sis-centes persones és moltíssima gent. Mentre Itàlia està commocionada amb la mort de sis militars a l’Afganistan (per cert, ni una paraula dels civils afganesos morts en el mateix atemptat), la notícia de sis-centes morts en una nit no troba espai als diaris ni als telediaris ni enlloc. 
Mentre potser jo plorava amb alguna pel·lícula estúpida o apagava la calefacció perquè començava a fer caloreta…, he anat a mirar i aquell matí vaig escriure un apunt perquè estava molt preocupada per les formigues que havia vist a casa, en aquell moment, sis-centes persones s’afonaven al mar, ací propet, i per aquestes contrades no ho sap ningú perquè a ningú li importa. I que jo ara escriga açò tampoc val per a res, ni a ells ni a mi.
Quin fàstic.



  1. Fa feredat, el fet, el silenci, els països que van colonitzar Àfrica només que per a expoliar-la, el tràfic d’armes i persones i els pocavergonyes que surten com vampirs a nodrir-se de les tragèdies personals i col·lectives.

  2. Mitja humanitat plora la desaparició d’un músic famós que va ocupar-se d’autodestruir-se la major part de la seva vida, perquè mitja humanitat se l’havia apropiat com si fos seu.

    En canvi d’aquests 600 morts mai no sabrem ni el seu nom ni la seva procedència i és probable que els familiars que van deixar enrere tampoc coneguin mai el seu destí. Ningú no els guardarà dol i efectivament et quedes sense paraules.

    Per salut mental no podem empatitzar amb els milers de morts injustes que diàriament s’esdevenen. Sols exigir en aquest cas la persecució de les màfies que ho permeteren.

  3. Veges tu en què estaria pensant!
    En vore el titular em pensava que parlaries del seat, després veig que no. Ni del Fiat. És que tenim el cap enredrat en les nostres bajanades.
    Deprés de veure el continugut, jo hoi he rellegit 3 voltes. No t’stranye de que tu ho hages intentat de racionalitzat i tornat a començar tres.
    La nostra tragèdia comença en el continent més vell: Àfrica.
    I acaba en comèdia amb el més modern: és a dir, Àfrica vista des del primer món.  
    I és molt greu del que ens informes. La xarxa serveix per a anar radiografiant-nos a diari com a col·lectiu universal.

    Un beset.
    jb 

  4. Impressionant el fet i el silenci. Indignant el tracte a les persones que practiquen els polítics i els poderosos. Potser no podem estar sempre patint, però sí que podem denigrar i boicotejar els responsables de tot aquest desori. Ni els importen els de l’Afganistan, ni els de les pasteres ni cap altre que no els porti beneficis i poder.
    Contra ells, viurem!

  5. Benvolguda Marieta: No sé si la qüestió central de la culpa hauria de començar, en este cas concret, per la qüestió potser una mica més marginal de la culpa que ens hauria de pertocar en este cas del qual ens dónes notícia.
    No és cosa de poc trellat, però, ni de sensibilitat poruga, que la primera cosa que hages volgut en posar-te a pensar este cas haja sigut buscar la culpa que podries haver tingut en no haver pogut parar les aigües de l’oblit: «Y aun no se me figura que me toca / aqueste oficio solamente en vida, / mas con la lengua muerta y fría en la boca / pienso mover la voz a ti debida; / libre mi alma de su estrecha roca, / por el Estigio lago conducida, / celebrándo t’irá, y aquel sonido / hará parar las aguas del olvido.»

  6. Jo vaig tindre la mateixa fastigosa sensació l’altre dia. El telediario donava la notícia de que uns quants inmigrants havíen mort quan intentaven arribar a la Península (vuit d’ells eren dones i estaven embarassades). Després ni un comentari. Després la impressionant  desfilada de no sé qui en la “Madrid  fashion week”.
    No Maria, jo no sóc d’aquest món, jo no vull ser d’aquest món.
    Que tu hages escrit això m’agradat molt, perque jo també vaig sentir el mateix, perquè molts ens adonem de les injustícies d’aquesta merda de món i ens dona fàstic la fashion week, i la intolerància i les injustícies……

  7. Doncs si volem de debó fer alguna cosa per tal que aquesta gent no hagi de venir en aquestes condicions podriem fer algunes coses. La primera d’elles és exigir a la UE (que som tots) que deixi de sobreprotegir els productes europeus (agrícoles per exemple) que fan que els surti més a compte importar que no consumir el que produeixen allà amb la qual cosa molts pagesos s’arruinen.
    Després exigir amb contudència que es clarifiquin les relacions amb les dictadures africanes (en això et ben asseguro que els europeus, francesos sobretot, guanyem als ianquis de carrer. Africa és a Europa el que Sudamèrica és o era a Nordamèrica) i que ens adonessim del profit que treiem de les guerres en aquell continent ja sigui de materies primeres o minerals.  Per què serà que els mitjans europeus no informen dels conflictes africans?

    I podria continuar (per exemple amb les guerres d’influències que s’hi donen amb el progressiu paper de la Xina a la zona) però el que vull deixar clar és que s’hi podrien fer coses concretes.

  8. Justament ara estic acabant-me el llibre “Desinformación” de Pascual Serrano (Barcelona: Península, 2009). És curiós: coincidiu en la crítica (en forma i fons!). Els fet és espantós i per acabar-ho d’adobar el tractament informatiu (més aviat oblit informatiu) fa feredat. A hores d’ara, qui amb una mínima consciència crítica atorga qualsevol crèdit als mèdia? Fa temps que vaig deixar de comprar periòdics i mire els telenotícies amb prou desconfiança. La veritat és que em costa mantenir aquesta actitud de recel, però l’altra, la sumissió a les empreses informatives, em pareix molt perillosa (i pitjor, com a opció personal).

    M’encanten les teues històries.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent