321
No el vaig notar de seguida, crec que va ser el segon dia quan el vaig veure. El taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 del Chelsea Hotel, a Nova York. El primer que vaig fer en veure’l va ser preguntar-me si potser algun dels personatges famosos que han passat per l’hotel l’havia vist, si algú, com jo, va pensar més d’un moment en el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321.
Vaig pensar que a saber quants anys portava aquell taulellet al bell mig del bany de l’habitació 321. L’edifici és del 1885, al principi era una cooperativa d’habitatges, la primera de Nova York, quan aquella zona era el centre del centre de la ciutat. Més avant, amb les crisis del 1893 i del 1903 l’edifici va ser venut i convertit en hotel. La façana, les escales i els balcons són els mateixos, però supose que els banys els devien fer quan el van reformar per fer l’hotel i no pareix que haja estat refet en el darrer segle, res no ho pareix, en eixe edifici.
Qui sap d’on venia el paleta que el va posar. Potser era irlandès, o era un dels milers de muratori dels Abruços que van arribar als Estats Units en eixos anys (encara no heu llegit a John Fante?).
Qui sap quantes hores treballava, segurament per dos dòlars al dia, quants taulellets va posar, potser milers, rosa i negre (no sé si la combinació de colors és la mateixa a totes les habitacions). Potser tots ben posats, potser l’únic mal posat és el del bany de l’habitació 321. Qui sap quin greu li va saber quan se’n va adonar, o potser no se’n va adonar mai o el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321 li va costar un disgust.
Pensava en com li hauria anat l’aventura al nou món, si va aconseguir prosperar i construïr-se una nova vida o va acabar malament. Potser va ser feliç. Potser va morir jove a la primera guerra mundial o va tindre una vida llarga i plàcida, vés a saber.
Probablement no va saber mai que l’hotel esdevindria famòs perquè es va convertir en el preferit d’escriptors i poetes que hi van viure, hi van escriure i alguns hi van morir. No va saber que algunes de les pàgines cabdals de la literatura del seu nou país serien escrites a l’hotel. Que anys després molts músics i artistes, amb aspectes que ell no podia ni imaginar, triarien l’hotel per viure i treballar i per intoxicar-se amb substàncies de les quals ell no en coneixia l’existència. Malauradament no devia arribar a saber que un poeta canadenc, amb la veu més trista del món, donaria el nom de l’hotel a una cançó imprescindible. Potser algú del seu nou llinatge al nou món estima la cançó, o coneix l’hotel per un altra cançó o per una pel·lícula, i no sap que l’avi o el besavi hi va treballar, que va posar milers de taulellets i que al bany de l’habitació 321 en va posar un de negre, xicotet, mal posat.
Si era un muratore dels Abruços potser li hauria fet gràcia saber que més de cent anys després, algú, a Itàlia (tot i que en una llengua desconeguda per a ell) escriuria pensant en les mans que van posar el taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 de Chelsea Hotel, a Nova York.
Si a la foto no el veieu, ací baix, a la foto que es diu taulellet, es veu millor…
ho va fer expressament (és difícil equivocar-se amb una distribució tan regular) i que va voler deixar una marca perquè algú la reconegués molts anys més tard i escrigués en una llengua desconeguda per ell des del seu país d’Itàlia un bell text sobre aquell taulellet de l’habitació 321.
Imaginar històries d’un taulellet mal posat, és magnífic. Per la meva experiència professional en hotels, una mica com el Chelsea, quan s’acaben les obres, sempre hi ha algú que fa alguna coseta ‘en fals’ o per voler deixar una empremta seva o senzillament perque s’ha equivocat. Ara bé, els directors estàn per això per veure el que està mal fet; hi han director exigents, d’altres que tan els fa, d’altres amb un gust exquisit, uns molt educats i crec que el director del Chelsea, una vegada acabades les obres de rehabilitació dels banys , va veure aquest taulellet ‘diferent’ i va creure que li donava un ‘toc’ especial, i me l’imagine dient: ‘Leave it like this; its a touch of class, different, but needed’.
És molt difícil i costós el manteniment de vells hotels en edificis encara més vells i no tots els clients són com valtros ……
Però el teu conte és magnífic; és il.lusionant, emotiu i optimista.
Bon dia.
És evident: el taulellet el va ficar tort a propòsit un obrer abrucenc emigrat a Nova York a les acaballes del Huit-cents. L’obrer abrucenc es va reencarnar més tard en valenciana de Castelló transterrada a Roma que va saber reconéixer el senyal que s’havia deixat a si mateixa en una altra vida a la cambra 321 d’un hotel (tronat) de Nova York. Tot, ho va escriure un cec argentí amb delers anglosaxons en un conte que no apareixerà entre els seus escrits fins que la reencarnació valenciana de l’obrer abrucenc no farà cap a Ginebra, a l’hôtel Plainpalais (o «des Rois»), on haurà de trobar el forat d’una escala que puja enlloc i baixa de cap banda que conté la clau que espera la valenciana perquè torne a Buenos Aires a buscar el text del conte que està amagat dins del tercer calaix d’una còmoda que tindrà un draper que només parlarà yiddish al barri de l’Once. Quan trobarà el text del conte no podrà entendre’l perquè, ai!, estarà escrit en gaèlic (irlandés). Però de l’altre costat del darrer full del conte hi haurà el plànol d’un passadís secret que unix Móstoles i Jerusalem i que conduïx directament a les mines del Rei Salomó (que es troben a mig camí entre la casa de Shai Agnon al raval de Talpiot i la cova de la Nativitat de Betlem).
Allà (a les mines del Rei Salomó) l’estarà esperant el text del conte, redactat amb totes les formes de subjuntiu injustament marginades de totes les llengües del món, passades, presents i futures, que havia enllestit un obrer abrucenc un dia qualsevol de les acaballes del Huit-cents a Nova York.
El taulellet havia d’estar a l’habitació 321 o a la 123 … si és que existeix… també podia estar a la 456… per a que parlin de tu – pensava ell – he de fer qualque cosa diferent i per paga no m’aborriré. hi ha dies que ja no saps om tens la mà dreta … Benvinguda , amiga. M’ha agradat molt el que ens has contat. Ja tornaré a veure tot allò que m’he perdut des que has arribada.
Vas mirar bé? No hi havia cap missatge amagat?. Gran post, M. Gràcies.
suposant que l’home es cansés de la regularitat a la tercera planta, seria interessant saber si va anar introduïnt altres anomalies a mida que anava pujant de pis. Potser el bany de la planta 9 va trencar la plantilla de quadrats per formes fractals o mosaics aleatoris.
Veig que les estades a Nova York i Nova Orleans han creat l’efecte bolero “¿Cómo se pueden querer dos mujeres a la vez?, y no estar loco…”