història de la banda oest

Quan ens en vam adonar que ens quedaven poquets dies i un fum de coses que volíem fer i veure vam començar a concentrar-nos i a deixar de passar els dies caminant i mirant, vam començar a organitzar-nos i, quan calia,  ‘tu a Boston i jo a California’ (e.g. jo me n’anava al Museu de la Ciutat de Nova York i l’F. al d’Història  Natural). Però el musical estava claríssim, calia anar i la tria era facilíssima, West Side Story, al Palace, a Times Square.
El Palace és un dels teatres més vells de Broadway, fa ser obert al 1913 i mentre el vodevil va durar en va ser el teatre principal. Als 50s va ser convertit en cinema i al 66 va tornar a obrir com a teatre. Té fins i tot un fantasma oficial, el de l’acròbata Louis Borsalino, que diuen que passeja pel teatre buit.
Vam comprar una entrada barateta, $46, balcony (galliner), però full view of the stage. La veritat és que es veia molt bé i se sentia encara millor. Sessió del dimecres a les dos de la vesprada (entre el MoMa i la travessada del pont de Brooklyn, perfect day, que diria aquell altre niuiorquès). Jo estava molt emocionada, el teatre és una preciositat, amb els daurats i els velluts com il faut (el fantasma no el vaig veure).
Mentre m’ho mirava tot embadalida van abaixar les llums, l’orquestra va començar amb el turi turirú de la primera peça, el teló es va alçar, una dotzena llarga de ballarins van començar a ballar i jo em vaig lliurar a l’espectacle, crec que vaig tindre la boca oberta les dues hores i mitja que va durar.
No sé dir res de tècnic sobre el muntatge, a mi em va paréixer esplèndid, l’escenografia era molt clàssica, sense efectes especials, l’orquestra i els ballarins fantàstics, especialment la que feia d’Anita, Karen Olivo, una bomba. Una mica estrany l’accent  porteño de la protagonista (és una cantant argentina), però supose que ningú se n’adonava…

Ací un tast del muntatge.

10 pensaments a “història de la banda oest

  1. fins fa poc dies els personatges portorriquenys parlaven i cantaven en castellà (una innovació de la nova producció). Suposo que vosaltres ja la vau veure tota en anglès, oi?

  2. Uf, ja et trobavem a faltar!
    I el cas és que començaré l’exercici amb gatzara (la confiança ja se sap que…), però no ets la primera persona a qui cartinc i amb qui penso que ens avindriem força si mai sortíssim plegats de viatge i que, un dia, m’amolla quelcom de l’estil: a Nova York  ens podem perdre algunes coses, però “el musical estava claríssim, calia anar”.

    No veieu que em deixeu garratibat, dona! Però de debò us agrada el teatre musical? O encara pitjor, el teatre musical de Broadway? Si és un gènere soporífer!
    I a sobre no et pensis que hi van a satisfer alguna mitomania privada o un ritus turístico-irònic. Ca! Hi van esperant-ho amb candeletes  i passen “dues hores i mitja” (dues hores i mitja!!!) amb la boca oberta.

    Bé, tots tenim perversions. Però ara que ens anem llevant les caretes, que ningú s’escandalitzi si qualsevol dia apareix servidor despatxant  fílies impresentables.

    (Jo demà també em reincorporo blogüísticament després d’un agost sota mínims, No tinguis pressa en tornar-me la galtada, que ja us forniré d’ocasions! ;-P)

  3. Jo tampoc sabria dir res tècnic, però hi ha una cosa que no em falla mai quan m’he trobat amb un gran espectacle: la capacitat d’admirar-me, de sorpendre’m i d’emocionar-me. Em queden moltes coses de la criatura que vaig ser. Aquestes són algunes. Com t’envejo, punyetera. [NOTA: mil gràcies, per haver començat la crònica per WSS. Una abraçada]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *