canela fina

Demà marxem a Madrid, a visitar la ciutat i a echar unas risas amb amics. Hi he estat un parell de voltes només unes hores, el justet per fer el que havia de fer i tornar. En tinc moltes ganes, per (re)veure els amics i també per la ciutat, vull veure-la ben vista. Que t’ensenye una ciutat gent que se l’estima és un privilegi. 

Un català, un italià, un espanyol, un valencià i servidora, pareix un acudit i, a més, hem quedat (per a un agasajo postinero) a la calle del Pez, que pareix un carrer de Mortadelo y Filemón. Ho sé, sé que si demane un cafè a un bar i em pregunten solo? em pixaré de riure, els amfitrions amenacen amb portar-nos a menjar criadillas y entresijos i  jo, un matí -si la previsible ressaca ho permet- intentaré esmorzar churros, que no siga dit que no m’adapte als costums locals. I la puerta de Alcalá la miraré cinc voltes.
 
Hui ja tinc el somriure de ganetes plantat a la cara.

3 pensaments a “canela fina

  1. Buen viaje. Lo pasarás muy bien, estic segura i més si tens bons amics madrilenys. Et sabràn ensenyar la ciutat com cal. T’has oblidat del bocadillo de calamares. Ja ens explicaràs; jo fa temps que no hi vaig, però amb els amics madrilenys, que s’estimen la seva Ciutat, m’ho he passat molt bé.

  2. Com a mínim, crec que les “risas” estaran garantides. I a la tornada, ja ens faràs cinc cèntims de crònica.

    En quant al “bocata de calamares” és una idiosincràsia que te la pots estalviar, a menys que t’encanti el cautxú amb serradures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *