infàmia
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
K. Kavafis, Murs*
És l’ordre més infame que mai he hagut de complir. No puc dormir només de pensar en aquells desgraciats. Després de comprendre que els havíem portat a Líbia ens cridaven ‘germans, ajudeu-nos!’. Però no podíem fer res, les ordres havien estat d’acompanyar-los a Líbia i ho hem fet. No explicaré als meus fills el que he fet, m’avergonyisc. (…) Molts estaven molt malament, alguns tenien cremades greus, les dones embarassades eren les que més ens preocupaven, però no podíem fer res, les ordres eren aquelles i les hem complit. Quan els hem pujat a bord des de les tres barcasses ens han agraït que els salvàrem. En aquell moment, sabent el que havíem de fer el cor se m’ha encongit. No els podia dir que els estàvem portant un altra volta a l’infern d’on havien fugit arriscant la vida. (…) No ha estat fàcil dir a tota aquella gent que els havíem portat al lloc d’on havien eixit. Estaven molt cansats, havien navegat amb les barcasses cinc dies, sense menjar i sense aigua. No han tingut les forces de rebel·lar-se, ploraven, les dones s’estrenyien els xiquets al pit i dels seus ulls brollaven llàgrimes de desesperació.
Aquestes són les paraules d’un dels mariners de la marina militar italiana després de participar a la nova infàmia que el govern s’ha inventat, ‘principi del rebuig‘ en diuen. Ignorant totes les lleis italianes, europees i internacionals, han encetat la nova temporada de l’horror que consisteix en rebutjar i enviar al país on s’han embarcat els emigrants sense comprovar abans si tenen dret a l’estatus de refugiats i, per tant, dret a l’asil. Directament des d’aigües internacionals o italianes a Líbia (així potser un altra volta no demanaran auxili i s’enfonsaran al mar en silenci). Entre les quasi dues-centes persones rebutjades dijous, segons el director del Consiglio italiano per i rifugiati, al menys el 70% haurien demanat asil i el 50% en tenia dret. Això vol dir que Itàlia ha rebutjat a un centenar de persones a qui la Constitució garantia el socors. Les han tornades a Líbia, on el tractament que reben el conèixen perfectament el govern italià i el Parlament Europeu. Una Missió tècnica de l’Unió Europea va denunciar el 2004 els abusos i les deportacions col·lectives a què a Líbia eren sotmesos els emigrants. EL 2006, en una declaració davant d’un comité parlamentari de control, el director dels serveis secrets italians va explicar com l’havia torbat les condicions terribles que va trobar en una visita a un ‘centre d’acolliment d’emigrants’ a Líbia. Segons un informe d’un Observatori sobre les víctimes de l’emigració Fortress europe, entre 1998 i 2003, quasi 15000 persones han segut abandonades per les autoritats líbiques enmig del desert, prop de la frontera de Líbia amb Níger, Txad, Sudan i Egipte.
Ahir ho van tornar a fer, altres 162 persones rebutjades. Plore per ells i per nosaltres que ho consentim.
*Poemes II. Traducció d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977.
Escandalòs, Maria. Em pregunto com es pot tenir (com podem tenir) tan poca humanitat (perquè per damunt i per sota de tot parlem d’això, d’humanitat, de persones). I tanta poca capacitat d’escandalitzar-nos per tot això. Com podem callar d’aquesta manera i pensar que ja ens està bé, o si més no que no està passant a cap estimat nostre.
Bob Dylan ja ho va clavar fa molts anys: “How many roads must the man walk down, before you call him a man?” La resposta senyors, la resposta està en el vent.