cinema

Alguns pobles tenen desgràcies pròpies i, a més, altres desgràcies compartides amb altres pobles. Sense entrar en qüestions lingüístiques de gra més fi, Itàlia i l’Estat Espanyol han compartit durant molts anys una desgràcia molt gran: el doblatge de les pel·lícules. Sí, ja ho sé, molt ben doblades, actors esplèndids que han sobreviscut gràcies al doblatge i tot això, ja ho sé. La primera sorpresa, quan vaig arribar ací, va ser escoltar actors coneguts amb veus desconegudes, i a la tele també, ara els Simpson en espanyol em pareixen molt estranys (en ‘argentí’ em van fer molta gràcia, a més, allà Homer es diu Homero).
El pitjor de tot plegat no és només el doblatge, el pitjor és la traducció dels títols de les pel·lícules. A voltes, una conversa sobre cinema amb un italià esdevè quasi impossible. Si, com passa sovint, el títol en italià i en espanyol no es pareixen en res i ni jo ni el meu interlocutor sabem el títol original (en anglès), la conversa acaba pareixent com les converses surreals davant de la tele de ma mare i les meues tietes, tipus: aquest dolent no és aquell que va fer aquella pel·lícula de combois amb la rossa aquella que estava casada amb aquell que cantava tan bé

Ara, algú m’hauria d’explicar per quin motiu The Seven Year Itch es diu en espanyol La tentación vive arriba i en italià Quando la moglie è in vacanza. O per què North by Northwest de Hitchcock la van traduir en espanyol com Con la muerte en los talones i en italià Intrigo Internazionale. A voltes en espanyol van mantindre alguna fidelitat al títol original, com Cumbres borrascosas (mmmh Lawrence Olivier) que, en canvi, en italià es diu La voce nella tempesta (potser havien traduït la novel·la així), o com Matar a un ruiseñor que en italià es diu Il buio oltre la siepe (que seria alguna cosa com La foscor més enllà del matoll, veges tu). Las uvas de la ira (The Grapes of Wrath) en italià va i es diu Furore. Però altres voltes van ser els traductors a l’espanyol els que van estar més creatius, Some Like It Hot en italià es diu A qualcuno piace caldo, i fins ací anem bé, a qui se li va acudir el títol en espanyol? Con faldas y a lo loco? I hi ha un altra pregunta que em faig des de fa anys, si la pel·li es deia Cat on a Hot Tin Roof (en italià La gatta sul tetto che scotta, quasi literal) d’on va eixir el zinc del títol en espanyol? i per què el zinc del títol en espanyol no cremava? algú ho sap?

13 pensaments a “cinema

  1. el “zinc” deu venir del “tin” anglès. Seria més correcte dir-li ‘estany’, però no queda tan eufònic.

    Contra el doblatge, sempre, que és un vestigi d’èpoques autàrquiques a oblidar; però la traducció dels títols em sembla necessària, ja que no tots som políglotes. Pitjor trobo el costum recent de no traduir-los de cap manera (per molt doblada que estigui la pel·lícula). Coses com “Quantum of solace” devien deixar borni a més d’un.

  2. No hi havia ningú  “hot” en el franquisme. Mireu si no que significa al anglès slang.

    7.Slang.

    a.sexually aroused; lustful.
    b.sexy; attractive

    Paraules totes elles innombrables, pecat mortal (!).

    L’església, Franco i els seus, van convertir l’estat espanyol en un auténtic estat totalitari, que volia controlar les conciències. Pobres mares i iaies, amb elles van conseguir el seu propósit ( si no amb totes, amb moltíssimes). Quina vida sexual i no sexual més trista.
    La gent tenia vergonya de parlar d’aquests coses, brutes i malignes. Però l’esglèsia catòlica no té vergonya quan descobreix?! la brutalitat, brutícia i malignitat del abusos a joves a Irlanda. Que jo sàpiga, ningú s’ha pronunciat encara.
    Cada día sóc mes atea i anticlerical. Cada volta estic més segura que estic en el bàndol correcte.

  3. Crec que mai s’ha anat tan lluny com a “La semilla del diablo” en què van convertir el pobre “Rosemary’s baby” de Polanski, esguerrant de pas qualsevol possible intriga. A voltes, però, l’excés de literalitat pot ser igual de delirant: el  “What’s up, doc?” de Bogdanovich -la frase clássica de Bugs Bunny- era una pel·lícula presentada a aquesta banda dels Pirineus com “Qué hay de nuevo, doctor?”…i tan amples.

    Per cert, això ja va un pas més enllà i no recordo si ho havia comentat aquí , però sabeu que al final de Lost In Translation -es veia venir- el protagonista diu alguna cosa a la noia a cau d’orella? Bé, doncs a la versió espanyola no es van resignar a deixar-nos amb el dubte i es van inventar una frase perfectament audible perquè quedés ben clara (i ben coenta) la cosa.

    Suposo que això és el que hem d’entendre per “meterlas dobladas”.

  4. Certament el zinc era la part menys important del titol. El titol del meu comentari va encaminat cap als subtitols dels DVD. Heu mirat mai la versio doblada en veu i en subtitols, ni tant sols aquestes dues coincideixen.

    Nota/ Aquest ordinador no li van el accents, perdoneu.

  5. A Espanya, la censura va trobar en el doblatge un aliat discret: es treu la veu original i es fa dir als personatges el que es vol. Amb aquest sistema evites que si hi ha algú que entengui la llengua original, a més hagi de saber llegir els llavis per a entendre què diuen, i, sobretot, per saber quina “perversitat” ha estat censurada. Suposo que a Itàlia usaven/usen el mateix sistema.
    Sobre la subtitulació: “chapeau” als traductors que són capaços de transmetre’ns amb poques paraules bona part del que es diu en una parrafada llarguíssima a l’escena… no podem pretendre llegir el guió i veure la pel·lícula a l’hora…
    Sobre la traducció dels títols (de llibres, pel·lícules…): els traductors proposen títols, els editors/productors/distribuidors fan el que volen, que per això paguen (bé, no sé si és un bon argument, però és així).
    Estaria bé començar a deixar de repetir tòpics sobre la traducció i els traductors. No són els únics que hi ha darrera d’una traducció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *