heaven’s door
Ja vaig parlar una volta de les portes que té Roma però hui parlaré d’una porta molt especial, la Porta Alchemica (la gent li diu Porta magica o Porta dei Cieli). És, segurament, la porta més estranya de Roma, plena de frases i símbols misteriosos gravats al voltant. La porta pertanyia a la vil·la de Massimiliano Palombara, Villa Palombara, construïda pels volts de 1680. El Palombara es veu que era molt afeccionat a l’alquímia i a les coses esotèriques i probablement va fer les incisions misterioses a la porta junt amb el seu amic, Giuseppe Borri, famós metge i alquimista que trobava refugi a la vil·la quan eixia, poc, de les presons vaticanes.
Tot al voltant de la porta la pedra està plena de símbols i de epígrafs en llatí i en hebreu, (si algú té interés ací estan detallats) i diuen que són les instruccions per fer or, per qui les sàpiga desxifrar. La que més m’agradat és una que hi ha gravada just al brancal de pedra que diu SI SEDES NON IS, que llegit d’esquerra a dreta vol dir ‘si seus no avances’ i de dreta a esquerra ‘si no seus, avances’.
La vil·la estava on ara està Piazza Vittorio i quan van edificar el barri i la plaça a finals del segle XIX, la van enderrocar. Van conservar la porta i la van posar als jardins de la plaça amb dues estàtues d’un déu egipci que devien tindre a algun magatzem i els va semblar que quedaven bé.
Jo, que no entenc res d’alquímies ni de màgies, trobe que el que li dóna a la porta el seu aire estrany és la seua incongruència, i la tristesa. Enmig d’una plaça amb una reixa al voltant, un tros de paret amb una porta, la porta del cel, que no porta enlloc perquè està tapiada.
Meravellós! M’has arreglat un matí una mica tèrbol i feixuc…
Ja saps que, com diu un altre gran afeccionat a les endevinalles hermètiques, Corto Maltese, quan els venecians s’afarten de les autoritats, se’n van als seus arcani, on obren portes que els condueixen a llocs fantàstics i secrets. Veig que a Roma també en teniu i les feu servir.
I d’alquimia no pateixi, que ja en parlarem…
PD: Potser si hi tinc a dir la meua. Potser, com a resposta a la porta tancada del cel hauríem de parlar, per exemple a ca l’Alfonso, del notable personatge que fou Flavi Mitridat (àlies Guglielmo Raimondo Moncada [sic!] i «Flavio Mitridate, Guglielmo Raimondo Moncada, Raimondo da Moncada,
Raimondo Moncada, Raimundo Moncada, Raymond Moncada, Raimundus
Mithridates Romanus, Flavius Wilhelmus Raimundus Mithridates, etc.») I per ventura Mitridat no siga l’acatalanament més reeixit de Flavius Mithridates, però, què vols que hi faça, no he pogut estar-me’n’hi: «Lo mitridat, gran mare de totes les medicines, fon ordenat i compost per lo rei de Ponto […]». Del mestre Flavi, de la mateixa nissaga renegada que l’Alfonso nostre, isqué fa poc un recull de paperots. També tens paperots de la seua mà ben a prop de casa teua, bo i estant conservats dins d’un altre estat (caveat: germà de la confraria com jo sóc, jo no li dedicaria, a eixa obreta de substància real tan discreta, tants de ditirambes amb tal quantitat d’italià barroquíssim, però jo no sóc italià -Déu me’n guard!- ni escric dins La Repubblica -Déu me’n reguard!-.)
Allò rar, allò que no s’espera en un text o context, allò trist resulta bellíssim, a vegades i crida la nostra atenció.