miscel·lani
El cap del xicotet estat veí, sa santedat, per ‘intensificar la recíproca relació de confiança‘, ha decidit revocar l’excomunió per els ‘bisbes’ de Lefevre (aquell que volia ‘preservar l’autèntica tradició catòlica contra la subversió i la revolució introduïdes pel Concili Vaticà II’). Diu que és un do de pau, un dels quatre readmesos, el tal Williamson, és un negacionista que diu que l’holocaust no va tindre lloc, que les cambres de gas no van existir mai, anomena als jueus ‘enemics de Crist’ i està convençut de l’autenticitat dels Protocols dels Savis de Sió. Sense dubte un do de pau.
En canvi, el cap del govern d’aquest estat, ell, quan ahir una periodista li va preguntar sobre l’alarma que s’està creant a Roma amb les darreres notícies sobre violacions a dones (tres en una setmana) va contestar, literalment: “aquestes són coses que passen, no es poden evitar, només es podria evitar posant un representant de les forces de l’ordre al costat de cada xica guapa italiana“. Quan ha esclatat l’escàndol ha dit, com sempre, que és que no tenim sentit de l’humor, que era un afalac a les xiques guapes italianes, que les forces d’ordre són cent mil i les xiques guapes milions. Sense comentaris.
Ah! Parlant de comentaris, a l’anònim que aquest cap de setmana s’ha divertit deixant comentaris incomprensibles i absurds: No vaig esborrar els dos primers perquè Jesús et va contestar molt i molt bé (gràcies, Jesús), els altres els vaig esborrar i ho tornaré a fer perquè cal firmar el que s’escriu, cal usar les normes gramaticals si es vol que s’entenga alguna cosa, al meu bloc no s’insulta i, sobretot, perquè com que el bloc és meu faig el que vull. El contingut d’aquest bloc és recomanat per a un públic adult, si vols coses adients per a la teua edat ves ací.
Aquest dos sembla que facin una competició a veure qui supera a qui, no deixen de sorprendem.
Pel que fa als comentaris del cap de setmana només dir-te que si segueixo aquest bloc i els seus comentaristes habituals, és pel to i la forma d’exposar les coses. Fas molt ben fet tallant les ales a qui vol deixar-hi les seves cagadetes, per això ja tenen les seccions de comentaris de les noticies dels diaris.
Segueix així Marieta i gràcies a en Jesús per les seves puntualitzacions.
Per cert, avui 26 de gener fa anys que Barcelona va caure en mans dels franquistes.
He estat un xic desconnectat i m’he perdut el ball de bastons del cap de setmana. Hi ha gent que tot ho redueix i encabeix en unes categories que serveixen per mesurar-ho el diví i l’humà i ja té la vida arreglada.
Hi ho dic jmalgrat que sento per Semprún alguna cosa propera a l’antipatia i la malfiança…
Del Richard Williamson són les primeres notícies que tinc i em pareix que no tinc necessitat de tindre’n més. Tanmateix, de la Fraternitat Sacerdotal “Sant Pius X” en tinc més en primera persona. Ocupen -strictu senso- una bella església del Setcents, Saint-Nicolas-de-Chardonnet, quasibé tocant la fi del boulevard Saint-Germain de París, entre la rue des Écoles i la pujada a Cardinal Lemoine i el turó del Panteó, un racó esplèndid on s’acaba el Barri Llatí i s’albiren les torres del Tretzé Districte (i l’estació d’Austerlitz on s’agafa el tren que porta a Orléans). França és un país curiós: molt conservador i amb un catolicisme molt ferm, tot i que totes les esglésies construïdes abans de la llei de “laicitat” de 1905 (loi de séparation des églises et l’État) pertanyen a la nació, administrades pels ajuntaments i donades per al culte a les confessions religioses. I per marcar eixa propietat republicana i laica al fronstipici de tantes i tantes esglésies a França hi ha marcat el lema de la República: “liberté, égalité, fraternité”. Per exemple, Notre-Dame-de-Lorette, al bell mig de París.
Vaig entrar la primera vegada a Saint-Nicolas-de-Chardonnet perquè, a la façana, hi havia penjat un cartell enorme que anunciava un “concert spirituel” de franc. Quan vaig passar el llindar, em semblà que feien missa en polonés o cap altra llengua eslava. Pegant-hi orella, m’adoní que era llatí eclesiàstic afghanzessat. La missa la feien amb escolans i amb el capellà girat d’esquena. Una placa en llatí al costat esquerre de l’església -de decoració magnífica- explicava les glòries de l’ocupació, manu militari, de l’edifici allà als anys setanta i vaig comprendre que em trobava al cau dels seguidors de Lefèbvre. Vaig anar al concert i em vaig quedar copsat (i encara em dura). No ens deixaren aplaudir en cap moment i la roba que portaven el cor i els músics era com una recreació barata de la moda dels huitanta. Però quan es ficaren a tocar, va ser impressionant. Mai no he tornat a sentir una interpretació com aquella. Impressionant. Em vaig quedar sense paraules. Mai no he sentit un cor, uns solistes i una orquestra dirigits i acoblats com aquells. Van tocar la Missa de Santa Cecília de Haydn. I dirigia un capellà amb sotana i faixa negra i allò que per la banda del meu poble de la plana de Castella diem “espantaputas”.
Però, jo, el que mai no he pogut oblidar era l’excel·lència sublim de la música que feien els deixebles de Monsenyor Lefèbvre. I no he pogut deixar de pensar en totes les paradoxes que provoca la bellesa, també aquella que és de caire espiritual.
PD: Podem organitzar juntament la Maria i jo una operació “Save Semprún (back) for Alexandre” talment com la que li vares organitzar tu a la Marieta sota el títol suposat “Llija Claudio Magris: si no li agrada, ja vorem si li tornem els diners”? La malfiança ve de la seua època de ministre espanyol, de capitost del Partit Comunista d’Espanya a l’exili o de personatge de la intelligentsia parisenca?