focs
Hi ha dues coses del cap d’any com es celebra ací que m’encanten. No, no són les llenties, normalment quan a les tantes es posen a escalfar les llenties, cuinades amb cotechino, que és un embotit fresc, grassíssim i fortíssim, i se les mengen, jo continue amb els dolços, a mi a les tres del matí un plat de llenties llardoses no em ve de gust.
Però m’encanta llançar coses pel balcó, es pot fer, tots els anys trobe alguna cosa real que tinc ganes de no veure més, enguany un plat fondo, horrorós, que no sé d’on havia eixit i que gastava per batre ous, fora, via, pel balcó.
L’altra cosa que m’encanta del cap d’any italià són els coets i els petards. Comencen ja uns dies abans, el dia de cap d’any ja se’n senten tot el dia i la cosa s’intensifica tal com va arribant l’hora. A Roma dóna gust, no com a Nàpols, que exageren i a més disparen amb pistoles. Tots els anys hi ha un fum de ferits i algun mort, sovint de bala. Els carrers de Nàpols el dia u de gener són plens de casquets de bala, dels trets que han disparat, enguany ha hagut 400 ferits i un mort. Tots els anys, a Nàpols hi ha algun petard il·legal que és l’estrella, un any era la bomba-Maradona, un altre la bomba-Binladen, no sé com es deia la d’enguany…
Jo, discretament, intente fer país, el trenta-u pel matí i em compre uns quants petards i coets legals per encendre’ls al balcó, patriòticament. No em gaste molts diners però és molt divertit, sobretot perquè, normalment, la gent que tinc a casa no és molt coetera i les meues performances desperten una certa admiració etílica. D’escola castellonera, faig combinacions de petards i coets lligats junts, un espectacle. Tots els anys socarrime alguna planta i l’any passat em vaig cremar una mica un dit, però val la pena. Un any d’aquests que no vinga en avió duré uns quants masclets i uns metres de traca i veuran el que és fer soroll de veritat…
Que visquin els coets. I la gresca. I l’escola castellonera. Per cert, impressionant això de Napoli -bales i pistoles i petards-.
Per cert, ahir vaig veure “La meva vida sense mi” de l’Isabel Coixet. Una de les cançons que surten al seu film és “Senza fine” d’en Gino Paoli, d’una infinita tendresa que et voldria dedicar a tu i a totes les lectores i lectors del teu bloc -no sabia, parlant de tot, que en Paoli fou diputat comunista, del PCI, el 1987-:
http://es.youtube.com/watch?v=RwCf8pivoTg
Senza fine, doncs, la felicitat i tutti quanti.
Pere
Això de llençar coses pel balcó sona fins i tot terapèutic! Quin gust!! Caram, entre això i els coets, tiren la casa per la finestra, a Itàlia, per cap d’any :)) Feliç 2009, Marieta! (amb o sense plat fondo)
400 ferits és una carnisseria per plantar-hi un campament de la Creu (o Lluna) Roja; enriute’n tu dels efectes colateals del ‘cotechino’ al costat d’aquesta plaga. Ah, i jo que quan fa vent no camin per les voreres (després del que vaig veure la nit de sant Martí de 2001) per por que no em surti a camí una gornisa o un bocí d’estucat dels frontis, ves què tal si començava a ploure’m un ruixat de peces de la vaixella del casar de la meva padrineta. Podria ser mortal. El meu pare detestava l’escurar i adorava les festes gregues de trencar plats (va morir abans de poder comprar plats de paper i de poder instal·lar rentaplats, ara fa 36 anys), però crec que hauria trobat exagerat llençar-los des dalt.
En el tema que no vulll entrar ni que em matin, amb valencians, és en la qüestió dels coets. És tabú per a mi. No en vull conversar.
Molts d’anys marions. Què bé que t’ha entrat, no?
Ja em disculparàs, però jo sóc més del nord i els petards ni per Sant Joan. Aquí a BCN s’han posat de moda darrerament pel cap d’any, però és un costum foraster.
Ah, sí que és una bonica imatge patriòtica aquesta d’encendre traques amb desimboltura i un xic de fingida negligència, com qui va a l’oficina o fuma un cigarret. A vegades que he anat amb madrilenya host a alguna de les nostres festes del foc, he descobert que no les entenen gaire. Per exemple, no veuen el quid d’una senyora mascletada, aquell successió formidable d’esclats, aquella sensació de tremolar i sentir-se viu i aquella sentor a pólvora que s’ensuma quan només resta el fum en dispersió (i que com tota olor té un poder d’evocació sentimental inigualable…)
Bon any, Maria!