Un altre país

Ja està, el primer round de les festes ja ha passat, he menjat massa, he begut massa, he dormit massa poc, he plorat (massa) i he rigut prou. Acabada la fase familiar-castellonera ara ens falta la italiana, i un altra volta menjarem massa, beurem massa, etc.
Duc tot el dia pensant en Joan Brossa, sí, demà arriba el dia J hora B (Brossa, Joan Brossa). Vull participar a l’abloccedari, la iniciativa organitzada per un grup de blocaires que vol retre un homenatge al poeta en els deu anys de la seua mort. La cosa consisteix en fer, demà, una entrada d’homenatge a Brossa als nostres blocs. Els organitzadors diuen que cadascú segons el tarannà del seu bloc i a la seva manera. Clar, supose que com a tothom, a mi m’agradaria fer una cosa visual, no sé si me’n sortiré…
Hui, pensant en Brossa i en el poema Silenci aquell tan bonic i tan curtet que diu: Escolteu aquest silenci, pensava en com sóc capaç de recordar perfectament els silencis del matí quan m’acabe de despertar de moltes de les cases on he viscut… crec que a les fosques les distingiria. En realitat no són exactament silencis, són silencis amb sorolls de fons, però sorolls de cotó-en-pèl, sorolls de silenci (no, no pense citar a Simon&Garfunkel). Conec perfectament el silenci dels matins a la casa on vaig créixer, amb alguns sorolls de Castelló i campanes. El silenci de la casa del poble, quasi perfecte, rodó. El silenci de ca la iaia a Barcelona, amb una remor de fons del trànsit de la Meridiana i els primers sorolls dels Encants. I, sobretot, i a totes les cases on he viscut, estime el silenci dels diumenges al matí. 
Potser perquè m’estic fent gran, però aquests dies enyorava el silenci de ma casa (tenim el miracle romà d’una casa silenciosa) i matins com el de la Canción de aniversario de Gil de Biedma: mientras el cuarto se nos puebla de sol y vecindad tranquila…