dentista
Hui em toca dentista. El meu és un bon dentista, no particularment lladre i que treballa amb molta cura. Quan hi vaig parlem sempre de política, són anys que ens veiem periòdicament. Ell ha fet tot el recorregut polític que ha fet tanta gent d’esquerres ací, el mateix que han fet tants amics: va començar de jove a la FGCI (Federazione Giovani Comunisti Italiani), després el partit, després quan el partit es va dissoldre va passar al PDS, després al DS (Democratici di Sinistra), amb totes les coalicions i secció botànica: ulivo, quercia junts amb la margherita…en fi, tot això. Va ser activament part de tot plegat durant molts anys, ara ja, la cosa del Partito Democratico (la nuova grande forza riformista della sinistra) li fa ben poca gràcia. Ell era de D’Alema, però ara ja no ho té clar, sovint pense en ell com el prototip del militant italià d’esquerres que ha anat perdent les forces i les ganes pel camí.
Darrerament està fet pols, parla i parla, es queixa i jo no puc contestar perquè normalment tinc la boca oberta i plena de coses, al màxim li dic que sí amb els ulls…al final pareix que el pacient siga ell, tot i que la dolorida sóc jo sempre acabe consolant-lo, pobre.
El meu (també és amic) diu que quan em mira la cara mentre està treballant, la meva expressió de terror el fa sentir culpable i s’estressa. Jo quan me n’adon rectific perquè es relaxi i no faci un mal moviment amb el torn a 300.000 revolucions. Al final em diu: ‘amb tu sempre me compix’. I és veritat. Quan començ a explicar animalades veig que es posa cama de sastre. I és que no pot més i com en aquells moments no pot anar al lavabo …
Poc que m’agrada anar al dentista, només em faltaria que em parlés de la galdosa situació de l’esquerra italiana per sortir cames ajudeu-me!
Us cuideu mútuament!