Durlindana

“Ja sent Roland que la vista ha perduda;
es posa dret, hi met tota sa punya.
La seva cara té la color perduda.
Al seu davant, hi té una pedra bruna;
deu cops hi dóna amb dolor i amb rancúnia;
hi cruix l’acer, no es trenca ni s’esmussa.
«Ai! -diu el comte- Santa Maria ajuda’m!
Durandall bona, quina malaventura!
Quan hagi mort no us podré tenir en cura.
Tantes batalles campals portem vençudes
I tantes terres extenses obtingudes,
Que són del rei de la barba canuda.
Mai sigueu d’home que defugi la lluita!
Un bon vassall llarg temps us ha tinguda;
jamai com vós a França n’hi haurà una
.”
Chanson de Roland

Quan Orlando (Rotllan, Roland) paladí del rei Carlemany es va sentir morir a la batalla de Roncesvalls (Orreaga) va intentar amb les seues darreres forces que la seua espasa, Durandal (Durlindana en italià), no caiguera en mans de l’enemic.
L’espasa era un do del mateix Carlemany i contenia, segons la Chanson de Roland, una dent de Sant Pere, sang de Sant Basili, cabells de Sant Dionís i un trosset de vestit de la Marededéu. Segons l’Orlando furioso d’Ariosto, en canvi, la Durandal de Rotllan havia estat d’Hèctor de Troia.
Rotllan, per no fer-la caure en mans sarraïnes, va intentar trencar-la colpejant-la contra una grossa roca però l’espasa va fendre la roca sense trencar-se, aleshores Rotllan va demanar ajut a l’arcàngel Sant Miquel que va baixar del cel i va llançar l’espasa molt lluny, fora de l’abast dels infidels. L’espasa va caure a Ròcamador, a centenars de quilòmetres, es va clavar a una roca i encara està allà.
A altres versions de la història, Rotllan va obrir amb l’espasa un pas als Pirineus, la Bretxa de Rotllan. En realitat pareix que els sarraïns en qüestió eren més aviat bascos, però tant se val, a mi m’agrada així, amb sarraïns i arcàngels.

El que no sap quasi ningú és que la roca en qüestió, amb els dos senyals de l’espasa de Rotllan, amb les dues esquerdes fetes per la Durandal, va acabar a Roma, està a un carreronet brut i pudent del centre, prop del Pantheon, que es diu Vicolo della Spada D’Orlando. A la base d’un palau hi ha la roca on es veuen perfectament (ara no perquè estan d’obres i està tapat per una bastida) els dos talls que l’heroi va fer en l’intent de destruir la seua espasa per salvar-la.

 

10 pensaments a “Durlindana

  1. Jo em quedo amb la versió de la història que l’espasa va obrir un pas als Pirineus. Només la màgia d’una llegenda pot explicar la bellesa que ofereix aquell lloc.

  2. Aquesta m’ha agradat molt i molt: ja saps de la meva feblesa per les sobralles de la història i els seus mals endreços… I per uns instants, fent abstracció dels amables adjectius que dediques al pobrissó vicolo, he pensat que m’agradaria viure-hi una temporadeta, poder escriure aquesta preciosa adreça en els formularis o senzillament parar a lligar-me les sabates sobre una de les pedres més importants de la literatura occidental i després seguir caminant amb un sentiment secret d’intimitat amb els herois d’antuvi.
    Ah, Roma, Roma! No sé pas si encara caput mundi, però de ben segur una de les seves més riques golfes…

  3. Bé; vaig veure l’espasa a Ròcamador i també la bretxa de Rotllan a Gavarnie, i ara ens expliques que la roca és a Roma ¿? Ben anotat en la meva agenda.

  4. en tot allò que faci referència a espases. No ho va escriure a El Canvi i ara no record si ho va anotar a enlloc (era molt gandul per escriure, i a més no en sabia, a mà) però en Miquel Bauçà estava persuadit que l’aparició de sant Miquel tot tirat d’espasa precedia l’arribada de la mort. Quin neguit, la incertesa que no fos sant Miquel. I si era un altre? No em moriria, idò, si l’aparegut era el rei de Dinamarca?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *