Un altre país

Les darreres grans manifestacions obreres a Torí han segut enterraments.
L’acereria Thyssenkrupp, la darrera que quedava a Torí, tenia previst tancar definitivament el 30 de Setembre d’enguany. A febrer s’havia d’aturar la primera línia, la 5. Una de les colles que treballava a la línia 5, la que va començar el torn a les 10 de la nit del 5 de desembre, no va tindre temps de perdre la faena. Aquella nit un accident els va matar als set, cremats.
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.
Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, estaven desmantellant, però continuava activa.
A l’enterrament dels primers morts (els altres van anar morint a l’hospital) hi van anar trenta mil persones, silencioses. L’alcalde de Torí, com tants torinesos fill d’un obrer del metall, diu: a l’enterrament d’Agnelli la gent hi va anar per dir “jo hi era”, en canvi ací la gent estava dient “vosaltres hi sou”.

Fa poc menys d’un any que vaig escriure l’entrada que començava amb els paràgrafs d’ací dalt. Ahir va fer un any de l’accident, un any i 1003 morts, 1003 persones han perdut la vida en accidents laborals des d’aleshores. Ahir a Torí va haver una gran manifestació, silenciosa. Amb la presència de molta gent de la ciutat, de l’Ajuntament, dels sindicats…cap representant del govern ni de la Confindustria. El mes que ve se celebrarà el judici, el jutge de les audiències preliminars, en una decisió històrica,  va decretar que l’acusació per la qual serà jutjat l’administrador delegat de la  Thyssenkrupp serà homicidi voluntari. El ministre del ram, en saber la notícia va atacar immediatament els jutges dient que la decisió li semblava excessiva, a la Confindustria també li va semblar excessiu, en paraules del seu president “mor més gent a les carreteres” (!).
Deia a l’entrada de fa un any: “Diuen els obrers que els set van morir perquè feia temps que eren invisibles. Els obrers existeixen, clar que existeixen, però existeixen a la fàbrica, fora no, i la invisibilitat social els fa dèbils, la debilitat i la soledat porten inseguretat”.
Va ser la mort el que va fer visibles els set obrers  de la Thyssenkrupp (Giuseppe Demasi, Antonio Schiavone, Roberto Scola, Angelo Laurino, Bruno Santino, Rocco Marzo i Rosario Rodinò), no els vam saber veure fins que no van morir, espere que una sentència exemplar done sentit a aquestes morts i servisca per evitar-ne d’altres, espere que els dirigents de les fàbriques i les obres que no respecten les mesures de seguretat els entre por, una mil·lèsima part de la por que senten els treballadors, i comencen a pensar en la seguretat de qui treballa per a ells, si no ho fan perquè és just que així siga, al menys que ho facen per no ser processats per homicidi.