diccionariet

Ja ho vaig anunciar ací, duc uns dies pensant la meua paraula, i no és fàcil triar-ne una, així que he decidit fer-ne dues (i en faré més).
He fet un altre bloc només per al diccionari afectiu de la llengua catalana, el mecanisme seria que vosaltres envieu les vostres paraules a l’adreça  diccionariafectiu@gmail.com i jo la penge com a entrada a l’altre bloc, o, si preferiu, la poseu ací als comentaris i jo còpie i enganxe allà. Als que teniu bloc vos demanaria que l’enllaceu i m’ajudeu a difondre la cosa (com més serem més riurem) i convideu a participar als vostres lectors i, si vos va bé, que publiqueu la vostra paraula com una entrada al vostre bloc.
Al bloc del diccionari llistaré els blocs que hi participen. Els que envieu la vostra paraula (o les vostres paraules) a l’adreça de correu o la poseu ací baix digueu-me com la voleu firmar (nom i cognom, nom del bloc, nom, el que vulgueu).  M’agradaria molt que aquest “diccionari de butxaca” s’anara enriquint amb el temps, no vos talleu…
Òbviament es poden repetir paraules.
Si teniu suggeriments sobre qualsevol millora possible de tot plegat vos ho agrairé molt. He posat un enllaç ací a la dreta, dalt de l’enllaç al blogs de lletres, no es veu gens bé, ja el canviaré, però funciona…
Aviseu quan pengeu la paraula al vostre bloc…

Ací van les meues dues primeres, ja les he penjades al diccionari afectiu de la llengua catalana :

enyorar-se: verb subtilment reflexiu, acció d’enyorar reflexivament, com diu Kundera l’enyor en té prou amb ell mateix, amb la seua pròpia emoció. Jo m’enyore, sempre, d’algú, d’un lloc, d’un temps…no puc saber quan m’atacarà l’àcid proustic, ni a quin dels meus sentits li tocarà encendre l’espurna de l’enyor. Estellés enyorava un temps que no era vingut encara, jo, sovint, m’enyore d’una ciutat que no existeix i que, potser, no ha existit mai.

argilaga: quan era xicoteta i pujàvem al poble a collir cireres, mon tio em deia sempre que havia netejat el camp d’argilagues perquè jo no prenguera mal. Era un home molt alt i molt fort i feia una miqueta de por, però que traguera les argilagues per mi em pareixia una cosa molt dolça, quasi tan dolça com la seua manera de pronunciar la paraula, amb una g preciosa que a mi no m’ix.

 

31 pensaments a “diccionariet

  1. I aquest diccionariet em fa molta il·lu. Els meus fills pensen que me’ls sé de memòria (els diccionaris). A mi em consulten com si fos un diccionari (ells) per pura mandra.
    A banda que m’enllaçaré i faré tot el que has suggerit (posa’m el nom que vulguis a l’enllaç: el que et faci més ràbia mateix) crec que aprofitaré la teva idea per als refranys i frases fetes. En vols? En tenc per salar i en Johny fa temps que me’n demana i no n’hi donc i ha de posar els de l’inimic. Podrem seleccionar els de caire afectiu. Com tu ets més jove, crec que te’ls passaré a tu perquè el tiris endavant. Durant uns anys, la calaixera va estar extraviada, i ara que m’ha compareguda de bell nou no em veig amb forces per desxifrar-la. Perquè és clar: es tracta de comprovar que els que jo tenc apuntats (m’hi vaig posar totd’una que vaig aprendre de llegiriescriure) no surten al DKW (diccionari català-valencià-balear, Alcover-Moll. En Biel Mesquida el va batejar així quan érem petits. El DKW va caure en les nostres mans en l’època en què una fàbrica de cotxos treia aqueixa furgoneta).

    La primera paraula que jo hi vull posar és alís, alisa. És mel aquesta paraula. Però ja la penjaré jo en haver fet l’enllaç, perquè la definició del DKW és molt barroca i trob que s’hi escau ornar-la amb tota la parafernàlia. És un mot viu, vivíssim. A Pollença només l’havia sentit a les velles, però veig que aquí, gent més jove que jo, dependentes del súper (segurament educades per padrines així com toca) si em veuen de mala lluna, m’amollen: que estàs alisa avui, x?

     

  2. veig que vas per feina!, aquesta nit quan torni a casa enllaço el teu nou bloc al meu (aquest ja ho està), i acabo de polir les paraules que tenia pensades. Ara me’n vaig a guanyar-me les garrofes!

  3. Jo em quedo amb MOIXERNÓ, que fa pensar en bosc, molsa, cosa petita, es pot menjar amb pollastre o amb truita, arriba a la primavera, neix en erols (les moixerneres) a la mitja i alta muntanya. I el so és tendre, molt català i molt ancestral. També té el seu punt cosmopolita, perquè el seu so recorda l’anglès mushroom (potser hi ha alguna relació etimològica). Felicitats per la iniciativa, Maria.

  4. bona idea, ja tinc la paraula al cap, falta escriure-ho.

    Ja possaré l’enllaç al blog.

    Per cert, si la cosa se n’ix d’èxit, potser et farà falta una ajudeta al blog, si fa falta ací estem.

  5. afegir-m’hi en aquests diccionari. Puc? El meu diccionari preferit ha estat sempre el de sinònims, tot i que tota la resta també m’encanten. Però amb el de sinònims hi jugava moltes estones. M’anava d’una paraula a l’altre. Era com una mena d’investigació particular. Podria triar una paraula i definir-la a base de sinònims?




  6. M’ho devia dir sovint ma mare quan jo era
    encara de bolquers, i també de monyicot: «el meu sucrellet». En ocasions, jo ja
    ben crescut, com si ella volguera retornar a aquells temps de mare jove, encara
    li plaïa de dir-m’ho deia mentre m’acaronava les galtes. Ara ja no m’ho diu.
    Ara ho són els néts, els seus sucrellets. I meus també.

  7. Bona Maria,
     
    T’envio una paraula que m’encanta. Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M’explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d’hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s’enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-le ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.