termini d’execució

Roberto Saviano és l’autor de Gomorra, el llibre sobre la criminalitat organitzada, condemnat a mort per la camorra i que viu sota escorta des d’aleshores.
Hui la notícia apareix als dos diaris italians que he mirat, Repubblica i Corriere, el titular és esfereïdor: Els casalesos abans de Nadal mataran a Saviano i a l’escorta. Els casalesos són la família camorrista del poble de l’escriptor, fa temps que van dir que el matarien, ho han dit de moltes maneres i en molts contexts, ara, a més, sabem quan ho faran, pareix que ja tenen l’explosiu preparat. N’he parlat més voltes, és una sensació estranya, tothom sap que el mataran, eixa gent no perdona, eixa gent mana, no es pot permetre dir que mataran algú i no fer-ho. El pobre Roberto Saviano ara, a més de saber que morirà prompte, sap quan, perquè ha escrit un llibre que hem llegit moltes persones…
Fa unes setmanes va publicar una carta al diari, Roberto Saviano, una carta a la seua terra,  la vaig conservar i l’he llegida moltes voltes i cada volta em pareix més terrible i més trista, cada volta em pareix més la carta d’un condemnat:
Em pregunte: però aquesta terra com es veu, com es representa a si mateixa, com s’imagina? Com la imagineu vosaltres la vostra terra, el vostre país? Com vos sentiu quan aneu a treballar, quan passegeu, quan feu l’amor? Vos plantegeu el problema o és prou dir “així ha estat sempre i sempre serà així” (…) He vist que a la meua terra han aparegut pintades contra mi i un enorme taüt amb el meu nom. I insults, continuades denigracions a partir de la més recorrent i banal “Eixe ha fet diners”. Amb el meu treball d’escriptor ara puc viure i, per sort, pagar-me els advocats. I ells? Ells que tenen imperis econòmics i es fan construir vil·les faraòniques a pobles on no hi ha ni carrers asfaltats? Ells que amb les escòries tòxiques han aconseguit guanyar en una sola operació fins a 500 milions d’euros i han farcit la nostra terra de verí fins al punt de fer augmentar fins el 24% certs tumors, i les malformacions congènites fins al 84%? (…) i a enriquir-se amb les desgràcies d’aquesta terra seria jo amb les meues paraules, i els policies i magistrats i cronistes i tots els altres que amb llibres o pel·lícules o amb qualsevol altre mitjà continuen denunciant? Com és possible que es cree aquest capgirament de perspectiva? Perquè tot i conéixer la meua terra, amb tot això jo reste incrèdul i trist i també ferit, fins al punt que em costa trobar la meua veu. 
Perquè el dolor fa emmudir, perquè l’hostilitat fa no saber a qui parlar. (…) Perquè si tot açò és trist la cosa encara més trista és acostumar-se. Acostumar-se a que no es puga fer altre que resignar-se, adaptar-se o marxar. Demane a la meua terra si encara és capaç d’imaginar-se podent triar. Li demane si és encara en grau de complir, si més no, aquest primer gest de llibertat que consisteix en aconseguir imaginar-se diferent, imaginar-se lliure. (…) Cal trobar la força per canviar, o ara o mai
“.

Espere ser testimoni de la primera volta que els criminals organitzats no puguen executar la seua condemna, ho espere de cor, no vull viure a un país on un matí llig al diari quan uns criminals mataran a un escriptor.

18 pensaments a “termini d’execució

  1. Alguns escriptors estam en el punt de mira del crim organitzat i no tenim escorta ni hem pogut fer diners (no ens han deixat, ens han vetat durant anys) per pagar l’advocat

  2. tot va junt. Terrible. Són aquests fets que fan que la ràbia sigui dins tot el meu cos.

    Són la gent que han viscut i viuen per ‘salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa’, com va escriure Salvador Espriu.
     Roberto Saviano …  viu molts anys, perque has de salvar encara molts mots.
  3. Tot i tenir el llibre a la pila dels pendents, vaig poder veure la pel·lícula a París. Vaig sortir del cinema amb el cor glaçat, amb una certa tristor a l’ànima. La violència en xandall, quotidiana, veïna, propera, que ho amara, que ho impregna tot. No té res a veure amb el glamour de El Padrino, és el dia a dia d’una empresa familiar que ho controla tot i es diu camorra.

    Saviano ha estat molt valent, ha fet que se’ns obrissin les finestres a una dura realitat. La llàstima, la derrota, la sensació és que l’han deixat sol, abandonat, i al final el faran callar tancat dins d’una capsa de fusta.

  4. És esfereïdor, esperem que no s’arribi a fer efectiu, però em sembla que poc hi podem confiar.

    Respecte els comentaris de més avall i la màfia mallorquina. Quan a Saviano li van fer l’entrevista a TV3, recordo que va comentar i repetir diverses vegades que no sabíem el perill que corríem, la màfia (gli spagnoli) s’estava instalant a casa nostra i ja donava símptomes de poder ser tan poderosa com la camorra, ho va repetir diverses vegades, com una advertència.

  5. Avui Saviano ha escrit una carta al diari la Repubblica. Diu que se’n va d’Itàlia perquè només té 28 anys i pot viure. I en les condicions que està ara no és viure. Està tant engarxolat com els mafiosos a qui ha denunciat i això no és viure. Des d’aquí, tot el meu suport, se l’ha guanyat aquest dret d’escollir què fer amb la seua vida. Les conseqüències del seu llibre haurien de ser una llosa que portessim tots plegats, perquè som tots que compartim el món que ell descriu i està en mans de tots el denunciar-ho i allunyar-nos de la complicitat. Gracies, Saviano.

  6. Ja l’han mort. Em recorda l’angoixa del cas de Miguel Angel Blanco, una mort anunciada com la que va haver-hi a Ermua fa 11 anys. Aquella vegada va ser la ETA. Perquè serveix tant de dolor?

  7. fa emmudir. L’hostilitat fa no saber a qui parlar…

    I :el primer gest de llibertat…imaginar-se lliure.

    Destacaria aquestes paraules de la carta de Saviano, sàvies i sentides al fons de l’ànima…que ens parlen i situen a la seva tragèdia.. i al valor de la paraula escrita, de les conviccions. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *