Un altre país

Vaig parlar de Luigi Meneghello en una de les primeres entrades del bloc. És un dels meus escriptors italians preferits. En aquella entrada parlava de Libera nos a malo, una excel·lent novel·la on els protagonistes són un poble i la seua llengua. Vaig dir en aquella ocasió: “Un altra novel·la excel·lent de Luigi Meneghello és I piccoli maestri, on explica la seua experiència partisana, lluny de la retòrica i de la mitificació d’altres novel·les. Trobe que  I piccoli maestri,  El Partigiano Johnny de Beppe Fenoglio i I sentieri dei nidi di ragno de Calvino són les millors novel·les italianes sobre l’experiència partisana”.

He sabut que l’han traduït, al castellà, Los pequeños maestros, Ediciones Barataria, jo no sabia que existia eixa editorial, però he vist que tenen al catàleg alguns escriptors italians molt interessants, entre ells Beppe Fenoglio.
I piccoli maestri és una novel·la autobiogràfica, on l’autor explica la seua experiència en una formació partisana formada, sobretot, per estudiants universitaris i amb un capità que és professor de filosofia. No es tracta d’un grup de partisans comunistes, eren joves poc polititzats, simpatitzants de Giustizia i Libertà, el grup, que no partit, de Carlo Rosselli, que pretenia reunir tots els antifeixistes no comunistes i no catòlics (les dues esglésies, que deia Meneghello). Van ser dels primerets antifeixistes europeus que van anar a Espanya a lluitar, Rosselli va ser assassinat a França pels serveis secrets italians el 1937.
Els membres de Giustizia i Libertà van fundar, el 1943, el Partito d’Azione, republicà, laic i socialista moderat (moderat d’aleshores, vull dir no revolucionari) que va ser molt actiu en la resistència. El partit es va dissoldre al 47, era el partit d’Enzo Biagi, de Bobbio, de Vittorio Foa, Leone Ginzburg, Primo Levi, Montale, i d’un grup de gent que, junts, ves a saber el què haurien pogut fer.
Estic divagant, els partisans d’I piccoli maestri parlen poc de política i molt de literatura, és una novel·la de formació, gens neo-realista, sense herois ni retòrica. Els partisans de Meneghello són joves amb tot l’entusiasme i les ganes de canviar el món i amb tota la inexperiència i la improvisació, que creixen, personalment i política, fent la guerra. Escrit amb l’habitual to irònic i sense èmfasi de Meneghello, amb la seua escriptura lleugera i “distant” (quasi britànica). És un gust llegir-lo, a mi em va agradar molt i el recomane vivamente.