sense amo

És jove, té trenta-set anys, és d’esquerres (ell diu que és comunista), és seriós i punyent i jo me l’estime molt, amb un amor d’aquells fets de quotidianitat, de tants matins junts, hem compartit cafès i preocupacions, ràbies i primaveres, m’ha ajudat moltíssim a entendre i a estimar aquest país. M’ha explicat amb molta paciència les coses que no entenia i m’ha fet sentir com a casa des del primer dia, el vaig conéixer personalment el dia que vaig arribar i des d’aleshores ens hem vist quasi cada matí, va ser el meu primer amic italià.
Fa anys que està malalt, fa anys que li fan falta diners per sobreviure, de tant en tant ens en demana a les persones que l’estimem, però aquesta volta pareix que la cosa és molt més seriosa, està molt, molt fotut. Ha tingut una vida molt difícil, però ha sobreviscut sempre, sempre lliure, sense amo. El govern ha tallat els ajuts a l’editoria cooperativa i Il manifesto diu que tancarà. Ja, perquè el meu diari és una cooperativa, amb el càrrec de director a rotació i sous iguals per a tothom, per a les 92 persones que hi treballen, que fan possible que cada matí puguem escoltar una veu diferent, molt més atenta a les coses que els altres no diuen, sense amo, lliure i responsable.
Diu que s’està morint, que el maten, demana ajuda un altra volta per salvar-se (per salvar-nos) i promet, que si mor, no ho farà en silenci. 
Espere de tot cor que siga només un altra recaiguda i que puga seguir acompanyant-me cada matí, com sempre, perquè aquest país no es pot permetre perdre una veu com la seua, si més no, jo no m’ho puc permetre.

5 pensaments a “sense amo

  1. Sempre, sempre, és important que la dissidència política i cultural, d’esquerres, hi tingui un espai, un rol, una projecció. Més encara si es tracta d’una publicació rigorosa, ben feta, que no diu ximpleries.

    Pere