ciutats

La ciutat per qui passa sense entrar-hi és una, és un altra per qui hi és pres i no ix mai; una és la ciutat on s’arriba la primera volta, un altra la que és deixa per no tornar; cada una mereix un nom diferent.
Italo Calvino. Le città invisibili

Marco Polo al 1298, en ser fer presoner pels genovesos , va coincidir a la presó amb Rustichello da Pisa, novel·lista i aventurer, a qui va dictar el llibre Il Milione, Llibre de les meravelles del món . Aquesta feliç coincidència va fer possible aquest fascinant llibre de viatges (per cert, van acabar d’escriure’l cap al 1300, just quan començava el viatge de Dante per la selva oscura).

També devem a aquesta coincidència que Italo Calvino escriguera Les ciutats invisibles, un diàleg entre Marco Polo i el Kublai Khan, a qui el venecià descriu les ciutats del seu imperi que el Khan no coneix. Un dels llibres més poètics i més bells de Calvino. A les descripcions, sovint molt curtes, el que explica les ciutats és la seua forma, o les persones que la van construir o els detalls invisibles, la subtilesa, el desig, els ulls que la miren o el cel que la cobreix, cada descripció del llibre val per totes les ciutats, també per aquelles que no existeixen. Amb el to de mil i una nits amb que Polo parla al Khan de ciutats amb nom de dona, Calvino ens regala un llibre especialíssim, diferent a cada relectura.

Les ciutats són una barreja de tantes coses: de memòria, de desitjos, de signes d’un llenguatge; les ciutats són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres d’història de l’economia, però aquests intercanvis no són només intercanvis de mercaderies, són intercanvis de paraules, de desitjos, de records.”

 

26 pensaments a “ciutats

  1. Les ciutats invisibles és la més bella i precisa reflexió sobre la natura de les ciutats que jo conegui. Seria d’aquell exclusiu grapat que salvaria d’un incendi o m’enduria a una illa deserta o beneiteries de l’estil.

    I un detall que m’agrada especialment, tot i que sigui força desconegut. La primera redacció del llibre va ser feta en no pas en un dialecte italià  sinó en una llengua avui desconeguda amb exactitut (es van perdre els originals) que per alguns acadèmics seria francès medieval i per altres simplement  provençal. El seu títol era Le divisament dou monde (El descobriment del món).

  2. Moltes gràcies, M., per haver-me dut a la memòria un llibre que, com tants d’altres del Calvino, em va agradar força quan el vaig llegir, tot i la traducció espanyola, poc afortunada en demesiats passatges. Ensé que he eixit d’on m’he passat moltes més d’hores de les que deuria, fulleja que et fulleja catàlegs vells d’eixos que li agraden a l’Alexandre, m’he passat per la llibreria del Corso del Rinascimento i l’he encarregat. Arribarà en pocs dies i me’l portaré a Madrid, quan toque pensar en allò que haurà estat la meua estada a la Caput Mundi. Farà companyia a dos llibres més que m’han paregut referències raonablement necessàries sobre Itàlia i Roma: les Cartes d’Itàlia del Pla i les Històries del calcio d’Enric González.

    Sobre ciutats, esta sí real per bé que no ho parega força voltes, hi ha el llibre excel·lent de Titus Burckhardt Fes, ciutat de l’islam, del qual no conec traducció catalana, però sí anglesa, francesa i espanyola. Per a mí, és un llibre fonamental per a comprendre, si hom la vol comprendre, la fascinació de les ciutats islàmiques, tot i que massa vegades les ciutats mateixes pareguen, perquè ho són, inaccessibles. Com a Nàpols, tot siga dit.

  3. Gràcies per recordar-me Calvino i aquest llibre que  tenia oblidat. Al recordarme’l s’han encés tot de llumetes pel cervell, com aquella magdalena o els sobrets de polo. Les magdalenes a voltes agafen formes insospitades.
    He preguntat a un amic això de la llengua d’ en Rustichello, si en sé alguna cosa us ho dic, o potser passa ell per aquí.

Respon a Jes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *