adjectius

Anava a escriure una entradeta emocionada sobre una pel·lícula italiana que m’encanta i que fa poc vaig tornar a veure…però he sabut una notícia al·lucinant, esperpèntica… no tinc paraules, de veres, no sé com qualificar-la. M’estic quedant sense adjectius ja fa dies.

El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l’acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.
En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l’ordre ja havia estat executat (l’ordine è già stato esseguito).
Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l’anunci de l’execució sense els noms és d’una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.  
L’Obersturmbannfürher Herbert Kappler, comandant de les SS a Roma, va ser condemnat per un tribunal militar italià a cadena perpètua per la massacre (i per altres crims), uns anys després va aconseguir fugir (!) i va anar a viure a Alemanya, que no el va voler extraditar mai.
L’altre responsable de la matança, l’SS-Hauptsturmführer Erich Priebke, va aconseguir fugir d’Europa amb l’ajut dOdessa i es va instal·lar a Argentina amb una identitat falsa. El 1994, quasi cinquanta anys després, un periodista nordamericà el va identificar i el va entrevistar. Itàlia va demanar-ne l’extradició i Priebke va arribar a Roma per ser jutjat a finals del 95. En primera instància va ser absolt perquè el delicte “s’havia extingit per intervinguda prescripció“. Al tribunal i a tota la ciutat l’estupor i la ràbia van esclatar. L’alcalde de Roma va fer apagar la il·luminació de tots els monuments de la ciutat en senyal de dol en saber la notícia. El Tribunal Superior va anul·lar la sentència i  al final el van condemnar a cadena perpètua, que fa a casa perquè com és molt gran, té 95 anys, li han concedit l’arrest domiciliari.  

La notícia que he llegit és que a un concurs de bellesa femenina (ací hi ha molta afició) que es diu Star of the year  que se celebra a un poble al sud de Roma han convidat com a president honorífic del jurat a l’ex SS-Hauptsturmführer Erich Priebke, que via videoconferència i amb una maxipantalla ha fet el seu discurset i ha votat el millor cul i les millors mamelles.
Un criminal de guerra que està complint condemna.

S’entén, no? que em quede sense adjectius.

4 pensaments a “adjectius

  1. Yo tindria alguns adjectius: schifoso l’alcalde del poblet per no
    haver dit res en contra, idioti els organitzadors per aprofitar un
    personatge horrorós per tindre més atenciò mediàtica, ignoranti les
    xiquetes per no negar-se a participar al concurs quan sabien que hi havia
    Priebke com a jurat, patetico Priebke mateix per intentar justificar la
    seua presencia per la pacificazione.

  2. Hi ha un precedent “italià” igualment torbador d’aquests “herois” revinguts de l’armari dels horrors. Va passar a 1985, quan Itàlia va indultar el Sturmbanführer (un grau d’aquesta sinistra xarlotada que foren les SS) i condemnat a cadena perpètua Walter Reder, responsable de l’escabetxina de civils de Marzabotto al 1944.
    Quan Reder va aterrar a Graz, Austria, va ser rebut amb honors i àdhuc el ministre de defensa austríac estava entre aquesta llastimosa comitiva de l’aeroport. L’afer va suposar un conflicte diplomàtic entre ambos països, que segons sembla ara ja no s’hauria de tèmer.

    (I per ésser justos, Reder va tenir la decència de refusar la festa de benvinguda, declinar parlar i d’enviar una carta a l’alcalde de Marzabotto on deia que “ja no mantinc ni una engruna de la ideologia que en la meva llunyana juventut va enverinar el món on jo havia crescut).

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *