Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

tornem a l’Alguer

2
Publicat el 19 de maig de 2015

alghero

Tornem a l’Alguer. En aquesta primera persona del plural no hi ha només l’F. i jo. Torna Blanca i també torna Michele. El divendres 29 de maig presentem ‘Després vénen els anys’ a la Torre Sulis de l’Alguer. Si normalment m’emocione a les presentacions, amb aquesta porte emocionada moltes setmanes. Tornem a l’Alguer. Allà on la primera espurna de la novel.la es va encendre quan una senyora, la senyora Maria, amb qui vaig tindre una conversa en català, em va respondre ‘Jo de minyona parlava vènet’ quan li vaig preguntar si parlava alguerés amb els seus pares.

Tornem a l’Alguer, allà on vaig tornar tantes voltes buscant llibres i racons per mirar de bastir la història, on vaig trobar el que necessitava, a l’únic lloc del món on Blanca i Michele es podien trobar.

Tornem a l’Alguer, en aquesta primera persona del plural no hi ha només l’F. i jo, hi ha també el llibre. ‘Després vénen els anys’ torna allà on va nàixer, torna a casa.

Tornem a l’Alguer. Deu anys després de la meua conversa amb la senyora Maria tornem a l’Alguer. Marxem dissabte, anirem a Gènova i allà agafarem el vaixell, res d’avions, aquesta volta ho fem com déu mana.

Tornem a l’Alguer. Hi vaig a pagar un deute.

traure la llengua

0
Publicat el 18 d'abril de 2015

Qarre

El 7 de març de 1942 els alemanys que ocupen París jutgen en un ‘procés espectacle’, el Procès de la Maison de la Chimie, que serà filmat i mostrat a les sales de cinema, a 27 resistents, 27 comunistes. Havien de ser 28, però Conrad Miret i Musté va morir sota tortura a abans d’arribar al procés, era el germà de Josep Miret i Musté, dirigent del PSUC que va morir a Mauthausen dos anys després.

Entre els processats hi havia un grup de joves dels Bataillons de la Jeunesse, la majoria tenien menys de vint anys i tots ells van ser condemnats a mort. Tots menys André Kirschen, que es va salvar perquè només tenia quinze anys, al seu lloc van afusellar a son pare. Les dues dones que hi havia entre els acusats, Marie-Thérèse Lefebvre i Simone Schloss, també van veure la seua condemna a mort commutada i van ser condemnades a deportació de per vida, tot i que la darrera va ser decapitada a Colònia a Juliol del mateix any.

El 17 d’abril, quan porten els condemnats cap a Mont Valérien per afusellar-los, un d’ells, el jove Jean Quarré, autor de tres atemptats i membre de les Joventuts Comunistes i dels Bataillons de la Jeunesse, conduït per un soldat alemany cap al camió que el porta a la mort, en veure la càmera amb què els alemanys estan filmant el seu darrer viatge, li trau la llengua.

Li trau la llengua. Segurament és l’únic gest que pot fer amb les mans emmanillades a l’esquena, el darrer gest d’insubmissió, una mica absurd i potser infantil.

No sé per què em va fer tanta impressió aquest gest quan vaig conéixer la història i vaig veure les imatges, no sé per què enmig de tants gestos heroïcs i grandiosos que va protagonitzar la resistència francesa, recorde sovint al jove Jean Quarré treient la llengua als seus botxins, però ahir va ser l’aniversari de la seua mort i volia recordar-lo.

(d’aquesta història en parle també a Després vénen els anys, Riccardo Rohregger, un dels condemnats era un amic de l’ànima de Michele, el protagonista de la novel.la)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

23 de març de 1937

2

refugi

El 23 de març de 1937, a les vuit de la vesprada, el Baleares, creuer pesat de l’armada franquista, va disparar amb els seus vuit canons sobre la ciutat de Castelló.

No va ser, ni de bon tros el pitjor bombardeig que va patir la ciutat, però va ser el primer, sense sirenes, sense avís, sense refugis.

En parle a Després vénen els anys, en copie ací un fragment:

“En arribar a casa ha buscat un document que té sobre aquell bombardeig, parla de més de vint morts, persones de totes les edats. A la plaça de Tetuan, que aleshores es deia Fermín y Galán, van morir vàries persones, potser s’estaven fent una orxata al quiosc o prenent la fresca a la tardeta, com diu Michele. L’aire de Castelló a finals de març ella el recorda, recorda la perfecció de certs vespres de primavera a la ciutat. No sap si aleshores, si aquella vesprada de 1937 seria el mateix, potser la gent estaven a la plaça gaudint d’un d’eixos vespres on l’airet encara fresc es passeja per la ciutat que ha estat tot el dia exposada a un sol que ja escalfa, que ja promet. (…)

El que més impressió li fa és pensar com en uns minuts la guerra, no la dels eslògans i les crides, la guerra de les explosions i els xiquets morts sobre les llambordes, va arribar a casa de tothom, a tots els ravals i a totes les places. A partir d’aquell dia va començar la por i les nits sense llum, com a Barcelona, a ca sa mare. Com a tantes cases de tantes ciutats, les mares van començar a posar els fills al llit vestits i tothom van aprendre a fugir enmig de la nit per buscar refugi. Michele li ha explicat que ell no va poder anar a l’enterrament de les víctimes, encara estava molt malferit, però hi van anar molts companys i li van parlar d’una manifestació multitudinària de dol amb tota la ciutat acompanyant els seus morts cap al cementeri. Suposa que eixa processó tristíssima devia travessar el parc, amb els forats encara oberts dels obusos, potser era un dia de primavera preciós i ningú no se’n va adonar.”

Dilluns farà 78 anys. El Baleares va ser enfonsat pels republicans a la batalla del Cabo de Palos, hi ha set monuments en memòria dels militars caiguts en l’afonament del vaixell, un d’ells a Mallorca. En memòria dels civils morts a Castelló el 23 de març no hi ha cap monument, cap ni un.

Publicat dins de General | Deixa un comentari