il postino

L’altre dia van tornar a fer a la tele Il postino (El cartero y Pablo Neruda) i la vaig tornar a veure. Vaig tornar a estar dues hores encantada, literalment. La primera volta la vaig veure en castellà, allà (del lado de allá) i em va agradar molt, molt. Ara quan la veig ací (l’he vista vàries voltes) és un altra cosa, perquè la veig en italià, clar, però sobretot perquè ara no és una pel·li molt bonica, és la pel·li de Massimo Troisi, la darrera, la seua. Ací a  Troisi l’estimen molt, va fer molta tele, teatre i cinema, fonamentalment còmic i napolità (jo a les primeres pel·lícules no l’entenc quan parla, ric igual perquè em fa gràcia, però no l’entenc). Troisi va llegir la novel·la d’Skarmeta i se’n va enamorar, volia fer una pel·lícula amb la història del poeta i el carter. Va convéncer al productor, va triar el director i els actors i va escriure el guió, reservant-se el paper de Mario, el carter que descobreix la poesia i les metàfores i que el món sencer és la metàfora d’alguna cosa. Estava molt malalt, Troisi, va fer la pel·lícula mentre es moria. Deia Philippe Noiret (esplèndid Neruda) que no mai, a cap pel·lícula, havia vist l’ànima de ningú com havia vist la de Troisi a Il postino. Va morir dotze hores després d’acabar de rodar la darrera escena. La pel·lícula va ser nominada per a cinc Oscar l’any 96: millor pel·lícula, actor, director, guió i música, preciosa, de Bacalov.

És probable que siga una pel·li massa sentimental o naïf (coenta, vaja), però a mi m’agrada moltíssim, i cada volta que l’he vista se m’ha quedat pel cap una temporada.
Tant si l’heu vista com si no, llogueu-la, descarregueu-la, compreu-la i la propera vesprada de pluja que caiga en diumenge la mireu, si pot ser amb subtítols, ja em direu què.

 

13 pensaments a “il postino

  1. Tant deuen estimar-lo, el Troisi, ací a Itàlia, que els donaven el seu nom a antigues cèl·lules del Partit Comunista, veritat? Almenys la que hi ha al carrer de sastreries i botigues de roba que enllaça la Plaça Farnese amb Largo Argentina. Ja pots bé suposar-te que eixe trosset me’l conec bé. Ara la cèl·lula és ¿secció? del ¿Partito Democratico?, amb foto del President Napolitano al fons, en posat oficial. Tot plegat, no és ben bé la mateixa cosa. Però la plaqueta ¡en pedra! amb el nom del Troisi i la falç i el martell allà segueix.

    El Philippe Noiret també se l’estimaven molt a França, amb molt bones raons, perquè era un actor esplèndid. Quan va morir, en circumstàncies molt menys dramàtiques que el Troisi, és clar, també li feren un bon grapat d’homenatges. Per alguna raó que desconec, va fer molt de cinema a Itàlia. Segons m’explicaven, va ser una espècie de cara necessària del cinema francés. Una mena de Fernando Rey, à la française.

  2. ai, tots tenim algunes pel·lícules la coentor de les quals potser ens faria amagar-nos-en públic, però que ens toquen la fibra coenta i a les que ens rendim sense esmena ni esperança.
    Vaja, que a mi em passa amb “El pacient anglès” i amb “El secret de l’illa de les foques”.

  3. Els ulls d’en Troisi van ser els millors ulls per al carter d’Skarmeta. Jo la trob una pel·licula ideal, la fidelitat del carter a la vida, a l’amor, a l’amistat i a les idees és brutal, edificant, decent… En canvi en Pablo no tenia lloc per a ell, quan se’n va anar. Recordo la remor de la mar, la poesia vertadera. Impagable la pel·li i en Massimo Troisi

Respon a Tonet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *