la paraula viva i amarga

Hui és el natalici de Vicent Andrés Estellés, va nàixer el 4 de setembre de 1924. No n’hi ha cap poeta al món, cap, que m’agrade com m’agrada Estellés, que m’entenga als seus poemes com ell m’enten (no ho sé dir d’una altra manera).
 
És cert que som un poble prou desgraciat, però hem tingut una sort que no ha tingut cap altre poble, un poeta com ell.

No sé quin és el meu poema preferit, però darrerament aquest, amb la música de l’Ovidi el tinc sovint al cap (un alfabet sempre amb la clau al pany).

M’aclame a tu

M’aclame a tu mare de Terra sola,

arrape als teus genolls amb ungles brutes,

invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m’agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminant enterc,

un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l’amor i la ferocitat,

seràs la clau que obri tots els panys,

seràs la llum, la llum il.limitada.

Seràs confí on l’aurora comença

seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,

l’himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l’emblema que puja,

seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels vents que em retornaves sempre.
 
 

Ací, l’Ovidi cantant-la (clavant-la).

10 pensaments a “la paraula viva i amarga

  1. Això de “seràs el rent que fa pujar el pa” m’he descobert un fum de vegades cantant-ho i eixamplant-me l’esperit. Per mi el descobriment d’Estellés va ser també un enlluernament o un cop de puny. I aquesta capacitat alhora lírica i narrativa me’l fa preciós. Jo també l’escolliria entre els meus favorits, de la maneta de Cavafis i Leopardi.

  2. n’Estellés i n’Ovidi. Nets.
    De l’enregistrament que has penjat, les mans de n’Ovidi quan canta seràs l’ocell i seràs la bandera, i pujar piament els graons, i enlairar-se, i elevar-se, i remuntar el llim d’aquesta terra i volar amunt com l’àguila i fer-se enfora d’allò brutal i aspre, d’allò que esmussa, i mirar cap  a l’estelada (l’estelada costailloberiana  és el firmament brufat d’estels, no el drap…) … idò tot això són les meves obsessions i és el ressort que em fa vibrar. És l’ideal, allò més sospirat. N’Estellés era un bocí de pa beneït, el vaig conèixer a can Pep Llompart

  3. M’encanta aquesta cançó, i més que la de l’Ovidi (meravellosa), m’agrada la versió del Toti Soler i l’Ester Formosa que van gravar al disc del mateix nom.

    Quan torni a casa l’escoltaré per celebrar el dia!

  4. Possiblement l’Ovidi recitava – i cantava – millor que ningú els poemes del poeta de Burjassot. “El llibre de meravelles” fou un dels primers llibres que vaig llegir en català. Jo vaig tenir la sort de conèixer personalment l’escriptor quan encara treballava de redactor al diari “Las Provincias”. Aleshores jo era estudiant i, junt a un company de Burjassot, vam llegir la seua obra i hi vam fer un treball per a la classe de Literatura. Ens va rebre com si ens conegués de tota la vida i estiguérem una llarga estona xarrant. Després el vaig tornar a trobar en diverses circumstàncies i em va tractar amb gran cordialitat i afecte. Em pense que, a part d’un gran escriptor, era també una gran persona. I el que més m’indigna és la indiferència o el menyspreu  que els polítics valencians li han donat després de mort.
    Com veus, Marieta, l’Estellés també és un dels escriptors que més m’estime. Podríem dir que li professe una veneració quasi religiosa.

  5. Com bé diu l’Alexandre, descobrir l’Estellés va ser un enlluernament i la més improtant de les raons de la meua fidelitat forastera al país i a la llengua primera dels valencians. Amb esta entrada m’has emocionat i tot, M. No sé si el poble valencià és, per força, un poble malaurat (ja saps a hores d’ara que peque d’optimisme), però tenint l’Estellés, és un poble afortunat.

    “De vós aprenc i desaprenc altern, del vostre vers d’adelerada ametla…” (del Document de Morella).

  6. M., no és per voler ficar-me coent i perepunyetes, i menys encara a casa teua, però és la ramalada de filòleg: on escrius “m’agafe a tu, al que més estimava”, no hi havia de dir “m’agafe a tu, os que més estimava”, que a més és molt més intens? I on escrius “Sempre a la nit il.luminat enter”, no s’hi havia de llegir “sempre, a la nit, il·luminant, enterc”? I on hi ha “tot esquinçat de l’emblema que puja”, hom no hi hauria de llegir “tros esquinçat de l’emblema que puja”?
    Ja dic que sense cap coentor volguda…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *