la república de les meravelles

M’agrada molt que vinga gent d’allà. És una emoció especial ensenyar el meu país d’Itàlia a la gent del meu país, l’ensenye com si fóra meu de veres, com si una cosa tan rebonica com aquesta ciutat em pertanyera. A voltes pense que un dels antídots millors per l’enyorança, diguem-ne física (n’hi ha de molts tipus, infinits), és la bellesa de la ciutat, a voltes és com una carícia quan cal.
Deia que m’agrada molt que vinga gent i, darrerament, han vingut amics que he conegut ací mateix, ací la república de les meravelles, a aquest país de paraules que ens hem inventat. I m’encanta. Primer, un pèndol dolç va decidir allargar una de les petites oscil·lacions i va arribar fins ací i em va dur un llibre i un bes.
Abans d’ahir havíem quedat a Campo de’ fiori (a l’esquerra de Giordano Bruno) amb un vent molt especial que havia decidit bufar per aquestes contrades. Ens vam reconéixer al primer esguard, com podíem no reconèixer-nos si portem molt de temps llegint-nos. Ahir vam pujar al Gianicolo amb una  ampolla de vi a mirar Roma, era una miqueta tard, ens vam perdre la fase taronja, quan vam arribar ja era morada, se’ns va fer de nit xerrant. Després de sopar, tard, vam donar una volta en cotxe per Roma de nit, a veure les meravelles il·luminades, n’hi ha tantes romes com hores del dia. 
Hui arriba Don Alfonso perquè ha d’estudiar dos llibres, tinc moltes ganes de xerrar amb ell un dia d’aquests i que m’explique moltes coses, que m’explique com és que un de Móstoles (born and bred) escriu tan bé en un català tan valencià i, a més, diu que quan parla, apitxa.

 

5 pensaments a “la república de les meravelles

  1. I (perdó que ja calle. Jo, és que quan em fique…) però ja és casualitat: diumenge aní al Gianicolo i anit estava dinant amb unes amigues italianes… a San Lorenzo (ja ho sé, ja ho sé, Maria, no tinc ni perdó ni vergonya). I després ens varen menjar amb patates l’embós quasibé artístic de tan monumental que vàrem trobar al voltant de Termini (m’han explicat que hi hagué una baralla impressionant amb tifosi de Nàpols… dins del tren que els tornava a Nàpols!), perquè em dugueren en cotxe a casa, a la via Terenzio. Caram, si que és menut el món…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *