Publicat el 28 d'agost de 2008
setanta-una
Què diran els déus…
Setanta-una persones.
Al mar preciós i blau dels nostres estius, a la mar dels llibres, dels poemes, de les cançons.
Setanta-una persones no arribaran mai a entrar a un port que els seus ulls ignoraven (ni a una platja o un escull), no arribaran mai enlloc.
Han merescut un raconet als diaris, sense noms, sense saber d’on venien (d’origen africà diu el diari, gràcies per la informació), sense discursos ni flors, sense dol.
Com es deien?
Quants anys tenien?
Quina llengua parlaven?
Com es diu indiferència en la seua llengua?
Com es diu mar en la seua llengua?
I mort?
Com es diu mort en la seua llengua?
Hem convertit la mar dels déus i dels herois en un cementiri de morts sense nom.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
… i ho estan aconseguint. Tot acaba amb una corredissa matinera, fugaç com un tremolor, de la nova remesa de top-manta que constituirà la mitja dotzena de famèlics supervivents.
I allò més fort és que no cal llegir els diaris per obtenir-ne dades. Si vius a la vorera, basta que treguis el nas per la finestra i ho veus.
Maria, tant em fa la llengua que parlen, ni del color de la seua pell, ni llur edat, ni l’origen. En definitiva: nosaltres som ells, també. La teoria del caos, ens explica que per una puta i nímia casualitat vivim en aquest paral·lel i no 5000 km més avall. O a les antípodes. I cap no s’esbrava -dígnament- d’entre els nostres cóngeneres administradors. Estem sedats.
Un beset.
Em balla pel cap una cita que no hi ha maneres de trobar. Diu que es podria anar de l’Àfrica a Europa caminant per damunt de tots els morts que aquest èxode ha provocat, i està provocant, i provocarà encara. Fins i tot hi ha vinyetes gràfiques que ho il·lustren. Si aconsegueixo trobar-ho, faré un altre comentari. És terrible. I nosaltres ens preocupem pel sorteig del Barça a la Champions.
A una platja de la pedania de Bolonia, del municipi de Tarifa, a la província espanyola de Cadis, allunyades de la vora de la mar, hi ha dos pasteres enormes que van deixar varades, no sé ben bé qui. La gent del poble diu que les deixaren com a senyal i avís. Jo no sé ben bé de què, ni si han d’avisar als qui venien o als qui hi érem.
Preguntes com aquestes són les que em fa la meva filla de 9 anys quan veu aquestes imatges per TV, ella és més directe i em diu que per qué no els ajudem. A mi se’m fa un nus a la gola abans no li responc, sé la resposta però no se respondre-li sense avergonyir-me.
Marieta, gràcies pel teu bloc i les teves reflexions.
Jordi