fer les veus

El Gianicolo és una muntanyeta que està darrere de Trastevere i es diu així pel déu Janus (Giano), el de les dues cares, el déu de les portes i dels passatges. No és un dels set turons però segurament és el vuitè colle de Roma. El 1849 quan el Papa Pius IX va demanar ajuda als francesos contra l’efímera República Romana de Garibaldi i els seus, va ser al Gianicolo on els republicans defensaren la ciutat resistint setmanes a l’exèrcit francès, ara, dalt de tot, a Piazzale Garibaldi hi ha una estàtua eqüestre enorme del heroi dels dos móns i a sota hi ha escrita la legendària frase “O Roma o morte“. L’estàtua és de veritat enorme i la van posar mirant el Vaticà des de dalt, tot el parc del Gianicolo és ple de busts d’herois de Risorgimento, hi ha també una estàtua eqüestre d’Anita, la dona de Garibaldi (trobe que tindre una heroïna eqüestre està molt bé). Quan el Pius XI i Mussolini van firmar els Pactes de Laterà el 1929, encara vigents, un dels acords menors va ser tombar l’estàtua de Garibaldi. Des d’aleshores, com diuen els romans, és el cul del cavall de Garibaldi el veu el Papa.
A migdia en punt disparen amb un canó des del cim, se sent des de tot el centre i va ser la solució que va trobar el Papa, el 1847, per “ovviare al  disordine” que provocaven totes les campanes de Roma tocant les dotze en moments diferents degut al “diverso andamento” dels rellotges. Amb la canonada tots sabien que havien de tocar les dotze i, amb una mica de sort, la cosa no durava massa. 
Al  Gianicolo hi ha un far, no he entés mai que hi feia un far dalt d’una muntanya, vaig llegir que havia estat un regal dels emigrants italians de l’Argentina a la ciutat de Roma. Sota el far, a poques desenes de metres, a Trastevere, està la presó de Regina Coeli, la presó de Roma, encara en funcionament. Durant el feixisme, per Regina Coeli van passar Gramsci, Sandro Pertini (que va aconseguir fugir), Cesare Pavese o Luchino Visconti. Regina Coeli és protagonista de cançons romanes, de pel·lícules i d’històries. Durant molts anys, fins fa ben poc, els familiars dels presos anaven al Gianicolo a fare le voci, a fer les veus, a comunicar-se amb els presos cridant des del far. Les autoritats no han tractat mai molt seriosament d’impedir-ho i inclús, durant el feixisme i l’ocupació, els presos antifeixistes van poder rebre missatges xifrats. Hi havia persones amb veu potent que, de bades o cobrant, transmetien el missatge amb una espècie de cantilena i des de la presó els passaven als destinatari. Qui sap com devien sonar, aquests crits de dolor i d’amor.

El Gianicolo és un lloc verd, bonic i fresc, amb, al meu parer, la millor vista de Roma. S’hi va a prendre la fresca, el ponentino romano (ací el ponent és un vent benigne), també és un lloc tradicional on van les parelles a festejar i és el lloc perfecte per anar a l’estiu, al capvespre, amb una ampolla de vi fresc a mirar Roma.
La foto és de juny de l’any passat i el vi és un blanc sicilià, de raïm catarratto, un dels més antics de Sicília.

11 pensaments a “fer les veus

  1. vaig trobar-me a un parell de persones comunicant-se amb un pres, parlàven a distància, bé, cridaven a distància i el miraven a través d’uns prismàtics. Vaig suposar que el pres es comunicava amb ells escrivint a un paper. Llàstima que aquell trosset d’allà està ple de brossa i de coses que llença la gent… però la vista és immillorable. I el Gianicolo m’agrada perquè, a diferència de la majoria de puestus, veus més romans que turistes prenent la fresca 😉

    Per mi el monument d’Anita és dels millors que hi ha per’llà, té molta força!

  2. Recomanació perquè aprofite el teu apunt i alce l’adreça del Gianicolo dins el calaixet de les recomanacions per la meua estada romana quasibé imminent. És curiós que a un raconet de paradís estiuenc a on he anat fa ben poc, el vent de ponent era també benigne, al contrari del llevant, que tornava boig, i de la paremiologia del “de ponent, ni gent ni vent”.

    Hi havia alguna cosa jueuesca que vaig deixar sense comentar en un apunt teu antic i que potser ja fóra hora de tornar a ocupar-se’n, ara que he tornat al món dels vius (blogaires). A vore si en trobe el temps…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *