Via della Pilotta

O carrer de la pilota.

Ahir em va explicar l’F. (tinc un problema tècnic, molta de la gent que hauria de citar quan escric té un nom que comença per F.), ahir em va explicar F.A. que havia sentit a un documental sobre els Borja que a Roma hi havia un carrer que es diu Via della Pilotta perquè era on els  catalani (es a dir, els valencians) jugaven a pilota durant el regnat dels dos papes Borja, quasi tota la segona meitat del segle XV. 
Vaig buscar el carrer i no només existeix, a més, hi he passat moltes voltes, està al centre. A internet he llegit que el carrer i la plaça del mateix nom es diuen així pel joc de la pilota que van dur a Roma els florentins o els espanyols després del Sacco di Roma de les tropes de Carles I (primero de España y quinto de Alemania), però he decidit que m’agrada molt més la història dels valencians que jugaven a pilota.

No sé si la història és certa, no sé tampoc si al segle XV la pilota era un joc fonamentalment valencià, però m’encanta pensar que una placeta del centre de Roma es diu Piazza della Pilotta perquè els valencians hi van fer un trinquet.

7 pensaments a “Via della Pilotta

  1. a la tradició literària a la rondalla i fins i tot a l’apòcrif. Ets el meu GPS, la versemblança l’avinentesa de poder pessigar les cuixes d’un personatge. Llegint-te tot d’una que he vist que hi havia cosa teva (acab d’engegar. He fet feina dins el corral (llima que llimaràs amb paper de vidre número sis) fins que el Turbo de competició natatòria (vell) que m’havia encapillat ha estat ben xop i he tingut por que m’escaldàs. A les 11 una dutxa, ara tu, i tot d’una, l’aire a 25º i me’n vaig a la Baba. M’has fet sentir optimista i una mica vanitosa. La vanitatis m’ha fet creure que Pla avui pensaria que potser el vaig entendre quan va dir (Quadern gris) que la novel·la no anava amb ell perquè planteja un fals conflicte i el resol en l’àmbit de la ficció, una mena de ‘Juan Palomo yo me lo guiso yo me lo como’. La meva ambició, ara mateix, és de resoldre conflictes de la ‘reality’ amb  rigor formal, amb la fórmula que calgui per fer productiu, útil, el furor creatiu; perquè la seva força (horça) no es perdi en salves. Per conduir, amb l’esforç que calgui tot allò que el viure produeix cap a la banda lluminosa: el domini de les paraules. Perquè l’expressió dels anhels, de la tristesa, de les esperances, dels batecs, del degotall que fa la lluna damunt el vernis de la fosca, de les il·lusions que si no tenim ens hem de fabricar o no tiraríem endavant … perquè l’expressió d’allò bell, d’allò trist, d’allò que hi ha, generi energia alliberadora i mostri el sentit de la vida i aplegui alegries per als qui estan més tristois, dolçors per als qui tot ho havien tastat aspre, oportunitats per als qui no n’han tingudes mai, i ganes de cantar i de ballar i de nedar a la mar, que és de tothom que hi confiï i a l’abast dels qui no tenen doblers. A la mar no fan pagar … Crec que el sentit de la vida de tothom és trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; és trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. Per a posar dol al món no cal tanta recerca ni tant d’esforç, ja ho sé que el dol ve sol. Trob que paga la pena produir coses més alegres. No ho penses, tu també?

  2. Hauries d’esbrinar si hi ha cap trinquet a Roma, encara que dubto molt que l’escala i corda o la galotxa hagin ressistit el pas dels segles. Ja a casa ho aconseguit amb molts anys d’aquí caic i aquí m’aixeco…

    Bé, divendres marxo de vacances. Aviam si em dóna temps de penjar algun comiat al meu bloc, que porto uns dies frenètics. Sigui com sigui, prometo rastres de tornada…

    Petons i abraçades a tothom
    A.

Respon a Sergi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *