Anit vaig anar al concert de Leonard Cohen a l’auditori de Roma. Superb. A mi, molt sovint, als concerts me molesta la gent, la gent que canta, la gent que parla, la gent que no em deixa sentir els finals de les cançons perquè es posen a aplaudir abans que acabe. Ahir no, quan ell va eixir a l’escenari ja vaig comprendre que tots érem de la secta, tots devots, del club de persones que estimem Leonard Cohen, en pujar a l’escenari tothom dret aplaudint, ja emocionats, silenci religiós, cares meravellades. Jo em vaig commoure vàries voltes (no m’hauria d’haver posat rimmel). Concert perfecte, repertori quasi perfecte, músics esplèndids, les coristes: com sempre Sharon Robinson i, a més, dos àngels que es diuen Webb Sisters, quasi inhumanes, perfectes.
I ell, ell, commovent i intens, emocionat, amb la seua veu fonda fonda i el seu posat i una força que no m’esperava, tres hores de màgia, el públic fascinat, meravellat, emocionat (no m’hauria d’haver posat rimmel). No volíem marxar, no volíem que s’acabara, tanta poesia i tanta bellesa, crec que tots ens vam sentir tocats per la gràcia dels déus que ell ens regala des de fa molts anys. Gràcies, Mr. Cohen, gràcies per tot.
Ací vos deixe un tast, la versió d’If it be your will que comença ell recitant i canten les Webb Sisters.
Com pot un home tan petit, tindre una veu tan profunda i gran…?
petons des d’un cíber, s’acaba la moneda