Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Presentació a 3i4. Després vénen els anys

8

presentació

Ho confesse, el dia abans de la presentació vaig anar a veure l’aparador de 3i4 per veure el llibre allà, exposat amb altres llibres. Vaig estar una estona mirant-m’ho, tota sola, emocionada i somrient. Mirant des de darrere del vidre el meu somni realitzat.

El dia de la presentació va ser molt especial, abans de l’hora ja va començar a arribar gent, amics que fa molt de temps que no veia, amics que no esperava, abraçades i felicitacions, alguna llagrimeta i, malgrat els nervis, un somriure persistent, que encara em dura.

M’havia promés no escriure de la meua emoció, fer una entrada d’escriptora que explica la presentació del seu llibre, i ja veig que no me’n sortiré. Vaig aconseguir controlar l’emoció en escoltar a Vicent Baydal, de Drassana, i a Ferran Archilés parlant del llibre, dient al públic paraules bellíssimes sobre el llibre, sobre Michele, sobre mi. Després va arribar el meu torn, vaig començar agraint a la gent de la Drassana la seua follia, la follia de muntar una editorial amb els temps que corren i la follia de publicar la primera novel.la d’una autora desconeguda, simplement perquè els agrada, perquè pensen que és bona i val la pena publicar-la.

I després vaig començar a parlar, tenia un paperet amb el que volia dir i miraculosament l’emoció del moment va donar pas a l’emoció de la història, les històries, que explique a la novel.la. L’emoció dels llocs i dels personatges. I crec que ho vaig aconseguir, crec que vaig transmetre l’emoció de l’escriptura, el meu amor per aquestes històries i aquests personatges.

I açò, que volia que fóra la crònica d’una presentació, s’ha convertit, irremeiablement, en un inventari d’emocions. Va com va.

Presentació de ‘Després vénen els anys’ a València

0

despres-venen-els-anys-maria-folch-300x300

El llibre ja ha eixit, ja deu estar arribant a les llibreries. A mi em va arribar la setmana passada, no puc explicar l’emoció i la plorera de tindre’l a les mans així que ni ho intente.

Una amiga em va preguntar quina olor feia i li vaig respondre que feia olor de setembre, de llibres de text acabats de comprar i preparats per ser folrats, de tinta i d’impremta, però també de començament d’alguna cosa, d’inici, de nou.

Hui agafe un avió cap a Barcelona i demà passat un tren cap a València, dissabte el presentem a la llibreria 3i4. Ací teniu la informació, si esteu per València i podeu passar-hi per una abraçada i una xerrada, veniu. Si no podeu, ja vos ho explicaré ací la setmana que  ve…

Per cert, hui s’acaba el verkami que ha organitzat la gent de la Drassana, ha anat molt bé. Encara hi esteu a temps!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Després vénen els anys

8

Llibre 1

 

Acaba d’eixir, en uns dies arribarà a les llibreries, la foto d’ací dalt és l’única cosa que tinc per ara, en uns dies m’arribarà el paquetet i el tocaré i l’ensumaré.

És una sensació estranyíssima i potentíssima que em dóna ganes de riure i de plorar. És un somni fet realitat: he escrit una novel.la i acaba d’eixir, en uns dies arribarà a les llibreries i algú la llegirà i potser s’emocionarà o somriurà llegint alguns passatges. Algú, potser la llegirà a l’autobús o al tren i alçarà la vista del llibre i mirarà per la finestra pensant en Michele o en Blanca. Només de pensar-ho m’emocione jo.

Als que encara passeu per ací vos vull agrair tots aquests anys de bloc, hi sou als agraïments del llibre, no ho hauria aconseguit mai sense vosaltres, no hauria ni començat. Gràcies.

Ara vos vull demanar un favor: compreu-la, llegiu-la i passeu per ací encara una vegada a dir-me què vos ha semblat, a dir-me que vos heu emocionat o heu somrigut llegint alguns passatges, que l’heu llegida al tren o a l’autobús i que heu alçat la vista del llibre i heu mirat per la finestra pensant en Michele o en Blanca.

Encara el podeu comprar amb descompte i que vos arribe a casa al verkami que ha organitzat la gent de la Drassana.

Després vénen els anys – ciutats

3

farola1956

“The town vacantly seems to wait/The explosion of a fate”. —Stephen Spender, At Castellon, 1937

La citació d’ací dalt és la que hi ha al començament de la novel.la. M’ha eixit una novel.la plena de ciutats. Ciutats perdudes, ciutats enyorades, ciutats on ja no es pot tornar, ciutats conservades a la memòria que ja no existeixen o que, potser, mai no han existit com hom les recorda.

Hi ha Grenoble, just abans i durant la Segona Guerra Mundial, plena de veterans de les Brigades Internacionals i plena, també, de refugiats de la Guerra Civil Espanyola. I Barcelona,  Barcelona amb sirenes i refugis, i València i Londres.

I hi ha Torí. Torí en festa que celebra els partisans que l’acaben d’alliberar. I Roma, clar, Roma ‘que no és la nostra ciutat però també ho és’, amb les seues contradiccions i la seua bellesa aclaparadora. I l’Alguer, on un vell supervivent de molts naufragis i de moltes guerres i una dona de Castelló es troben sense saber que aquest encontre canviarà les seues vides.

I hi ha Fertilia, la ciutat de l’Alguer on fa molts anys, els pròfugs italians que havien fugit de les ciutats d’Ístria, austrohongareses abans, italianes després, iugoslaves en acabar la Segona Guerra Mundial i eslovenes i croates ara, van reconstruir les seues vides lluny de casa, en el que es va convertir en un enclavament que parlava vènet, a una ciutat que parlava català, a una illa que parlava sard.

I les ciutats d’Ístria que van haver d’abandonar els habitants de Fertilia: Rovigno (Rovinj), Dignano (Vodnjan), Orsera (Vsar)… ciutats amb molts noms i moltes històries tristes que encara alenen pels seus carrers. Però sobretot Pola (Pula), on comença la història que passa per París, Benicàssim, Castelló, Grenoble, Torí, Trieste i Roma i que acaba a l’Alguer. O a l’Alguer hi comença, que també es podria veure així.

I Castelló. El bonic d’abans de la guerra, la ciutat ferida sota les bombes, la ciutat morta de por i de fam dels primers anys de la postguerra i el d’ara, el Castelló on s’hi torna sense acabar de reconéixer-lo. I un Castelló que només existeix a la memòria d’un vell pescador de l’Alguer que sap que no hi tornarà mai, mai.

Després vénen els anys ix la setmana que ve, no puc ni imaginar l’emoció de quan tindré el llibre a les mans i l’emoció de quan vosaltres el tindreu a les mans. Encara el podeu comprar amb descompte i que vos arribe a casa al verkami que ha organitzat la gent de la Drassana.