Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

multitud contenta

4

Jo, clar, m’ho estic mirant tot des d’ací, bocabadada.

Dimarts pel matí, quan, amb Catalunya ràdio a l’orella (gràcies), vaig sentir la Muixeranga quasi em fonc i després, en arribar a casa, enganxada al 3/24 online (gràcies) i rebent missatges i fotos d’amics que hi eren (gràcies) i comentant el que vèiem amb altres membres de la diàspora meravellada… no tinc paraules per dir-vos quin goig fèieu.

Mirant-vos des de casa vaig pensar que era una manifestació plena de somriures, i vaig pensar en la multitud contenta del poema d’Estellés, i vaig pensar que estava passant, estava passant el poema d’Estellés.

Gràcies.

– la foto és una de les que va anar publicant Vilaweb durant tot el vespre (gràcies, com sempre) 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

…de combatius balcons

1

Enyore un temps que no és vingut encara


com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l’enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m’ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés
(aquest poema d’Estellés el vaig publicar al bloc l’11 de setembre del 2007, el torne a publicar ara. Sort demà, multitud contenta)

pa

3
Que viva las manos que hacen el pan. (Buleria, ara no sé quina)

Una de les moltes meravelles de Roma és el pa.
Sempre fet com Déu mana i quasi sempre amb forn de llenya (els italians de pastar farina i de coure-la al forn en saben molt). El títol de forn més bo de Roma se’l disputen un forn del centre, prop de Campo de’ Fiori i un de Trastevere (jo vote el del centre) i els romans són capaços de travessar la ciutat i de fer una estona de cua per comprar el seu pa preferit. També són capaços de llargues discussions sobre la qualitat del pa o de la farina (o sobre menjar en general, no sé si mengen millor que la resta del món, però en parlen molt més).
El pa es compra a pes, el tros que vols, el forner et demana on vols el ganivet i talla on tu dius (com ma mare per fer-me una rueta) i mai, mai, a cap forner se li acudiria posar-te el pa en una bossa de plàstic, ací el pa i les verdures delicades es venen en bosses de paper.
Els forns tenen molts tipus de pa, el mínim indispensable seria: el pa toscà, que es fa sense sal, el de grano duro (el blat amb el que fan la pasta), el pa de Lariano, blanc o fosc, el de Genzano (són dos pobles molt propet de Roma, són pans amb farines i proporcions diferents) i el napoletano (que té una pasta amb més aigua). I les rosette, romaníssimes i les més venudes, que són com fogassetes menudes molt altes, perfectes per entrepans. Això és el mínim, els forns més fornits son un espectacle digne de reverència.
A voltes pense que és molt bell que a una capital com Roma, encara, cada dia s’encenguen centenars de forns de llenya per fer pa i pizzes, senzillament perquè amb forn de gas no són tan bons.
El forner més famós de Roma, segurament, és Marco Virgilio Eurisace, un forner del segle I ac. Era un grec, esclau llibert, que es va fer ric fent pa i va voler una tomba de senyor. Es va fer una tomba monumental fora de la ciutat (ara és dins), un edifici que per als gustos de l’època devia ser molt extravagant, de parvenu. El mausoleu va acabar dintre d’una torre de defensa de les muralles aurelianes i va ser ‘redescobert’ al XIX quan van tirar la torre. El sepulcre és ple de referències a l’ofici d’Eurisace i al fris es mostren tots els passos de l’elaboració del pa, del pes de la farina al forn. A Roma, els forners, porten més de dos mil anys fent el pa exactament de la mateixa manera.

(nota al peu: pensant en forns i forners crec recordar que a Castelló, quan jo era xicoteta, les primeres botigues que van començar a retolar en valencià van ser els forns, algú de Castelló se’n recorda?) 

calor

4
Aquest estiu ha fet molta calor (i diuen que encara no s’ha acabat), ja ho sé que per allà (del lado de allá) també n’ha fet molta, però ací n’hem tingut més. No crec que haja anat pitjor que altres anys, però enguany ha hagut una novetat que ens ha fet patir més. Els diaris, des de començaments de l’estiu, van començar a donar nom als anticiclons i a les onades de calor i a regalar-nos titulars catastròfics. No sé si van ser els diaris o si només se’n van fer ressó dels noms que hi donen els meteoròlegs, però el cas és que vam començar amb Annibale, després Scipione, Caligula i Nerone. Acabada la història antiga vam passar directament a Lucifero. Ara, una cosa és suar perquè és juliol i una altra de ben diferent estar sota les urpes de Calígula, no és el mateix. Això ha donat color a les converses d’ascensor i de parada del tramvia, si un diu quina calor que fa i la resposta és: clar, estem a l’agost, és una cosa, si la resposta és: és que acaba d’arribar Lucifero, doncs sues més, ho he comprovat empíricament.
Ara estem sota Poppea, que acabe de veure a la wiki que era dolenta, va ser amant i esposa de Neró i va fer assassinar unes quantes persones. No sé perquè li han donat aquest nom a aquesta perturbació, ens ha regalat un cel amb núvols preciosos, una mica de fresca i una mica de pluja.
Ja tremole, si la cosa continua aquest hivern i comencen amb noms de mitologies nòrdiques ens morirem de fred.