Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

de mal cremar

6

Les fulles cremen però les lletres volen. Avodah Zarah 18a

Avui he intercanviat amb algunes persones, jueves i no, auguris de bon any nou (Shanà tovà). Un d’ells m’ha arribat en forma d’història que no coneixia. Resulta que l’any 1553 la Santa Inquisició va confiscar tots els exemplars del Talmud que va trobar a Itàlia i molts altres llibres en hebreu, i el dia del cap d’any jueu els van cremar en una gran foguera a Campo de’ Fiori. No ho sabia, no sabia que la Inquisició cremava llibres a eixa plaça, al mateix lloc on cremava heretges.
Un estudiós del Talmud de Califòrnia de vacances a Roma, va pensar, passejant per la plaça, que a més de l’estàtua de Giordano Bruno allà on va ser cremat, també aquella crema de llibres mereixia un record. Fa pocs dies van col.locar a la plaça la placa de la foto. 
Mentre llegia la història pensava que a Campo de’ Fiori també hi ha la meua llibreria preferida (amb llibreters especialistes en trobar-me llibres introbables) i que vull anar a veure on han posat la placa, perquè si l’han posada prop de la llibreria, que es diu Farenheit 451, seria un d’aquells atzars que a voltes ens regala la realitat que sempre em meravellen.

 

el túnel

3
Ja sabreu això dels neutrins que van més ràpid que la llum. Jo, que sóc de lletres (però molt) li he demanat a l’F. que m’ho explicara, com que és físic i li agraden les partícules i té molta paciència m’ho va explicar supose que molt bé. Jo no vaig entendre res, però m’agrada sempre l’emoció amb que parla d’aquestes coses que no comprenc.
Que jo no ho comprenga no té cap importància, clar, però jo no sóc ministre. 
La ministra Mariastella Gelmini, Ministra de la Instrucció, la Universitat i la Recerca d’aquest pobre país ha pensat que el ministeri havia de fer un comunicat de premsa i l’ha fet.
Comença mostrant la seua joia per la descoberta i agraint, sobretot, els recercadors italians que hi han participat. A continuació ja comença a embolicar-se i diu que “la superació de la velocitat de la llum és una victòra històrica (epocale, diu ella) per la recerca mundial”. La superació de la velocitat de la llum, seria la victòria, com si els neutrins la setmana passada anaren més poc a poc i l’objectiu de la recerca fóra fer-los córrer, en fi. Però després se supera i aconsegueix la gaffe ‘epocale’ dient que en la construcció (!) del túnel (!!) entre Ginebra i el Gran Sasso (!!!) a travès del qual s’ha desenvolupat l’experiment (!!!!) el seu ministeri ha participat amb 45 milions d’euros. Vos imagineu un túnel de 730 km entre Ginebra i els Abruços per on van els neutrins a tota velocitat? Jo tampoc, ella sí. 
Evidentment la gent s’està morint del riure, riguem, millor. Riguem i esperem a arribar al final de túnel, no serà tan ràpid com els neutrins de la ministra, però un dia tota aquesta colla marxaran i respirarem aire fresc, finalment.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

cartes

2
Quan era xicoteta, supose que soriejant per casa, vaig llegir unes postals que s’havien escrit els meus pares quan festejaven, l’un al poble i l’altra a Barcelona. Recorde que moltes començaven amb un Aquí sin novedad, gracias a Dios. Aquesta frase em va paréixer d’un avorriment mortal, no podia entendre perquè no cap novetat era una bona notícia. 
Ara, quan sobretot en algun email a la pregunta: com va? responc: bé, com sempre, dir-ho o escriure-ho em fa somriure, perquè dit d’una altra manera és ben bé el mateix, i ara ho he comprès. Deu de ser això que en diuen coses de l’edat.

La cançó és Le lettere d’amore de Roberto Vecchioni, en una versió preciosa que va fer Joan Isaac i que canten junts. M’agrada molt:

 

un mes

10

Un mes. Fa un mes que vaig escriure la darrera entrada al bloc. Crec que des que el vaig començar fa més de quatre anys no havia estat mai tant de temps sense publicar res. Segurament com més temps passa més difícil és reprendre’l… Espere que ara que s’acaba l’estiu i tot torna normal amb horaris i ritmes quotidians més ordenats reprendré també el ritme del bloc, ja veurem.

Aquest estiu, entre d’altres coses, ha estat un estiu de re-lectures. No de les coses que solc re-llegir periòdicament (Moncada, Cortázar…) sinó d’altres lectures, algunes relativament recents, com alguns dels primers llibres que vaig llegir en italià quan vaig vindre i dels que, segurament, m’havia perdut coses pel meu pobre italià d’aleshores.

Però la gran re-lectura de l’estiu ha estat un experiment, ja feia temps que li pegava voltes a la idea i al final m’he decidit. M’he tornat a llegir un dels meus llibres preferits de quan era molt joveneta, segurament el que més voltes vaig llegir en aquells anys, en aquells anys en els que vaig descobrir el vici de la lectura i el plaer de la re-lectura.
M’he rellegit Miguel Strogoff, el correo del Zar, de Verne, en castellà, com aleshores, llàstima que no ho he pogut fer en la vella edició de l’Editorial Molino que hi havia a casa quan el vaig descobrir. El vaig començar pensant que si veia que no era cosa sempre el podia deixar a mitges i, en canvi, m’ha tornat a encantar. M’he divertit molt llegint-lo i, potser una mica, retrobant aquella lectora pre-adolescent que s’empassava els llibres amb delit i retrobant aquells tàrtars dolentíssims i aquell heroi sense taca, sempre al servei del Tsar. Aquesta volta, a més, tenia a l’abast mitjans molt millors que l’Atlas Aguilar per resseguir al mapa el viatge del meu heroi per Sibèria. Crec que cultivaré aquest tipus de re-lectures i crec que el proper serà Història de dues ciutats de Dickens.