Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

beatus ille

3
Publicat el 29 d'abril de 2011
Supose que viure a Londres aquests dies de Royal Wedding, sobretot si es viu propet d’on passa tot deu de ser una espècie de malson. Doncs viure a Roma també. L’1 de maig, a Roma se celebra des de fa anys il concertone, un mega concert organitzat pels sindicats a la plaça San Giovanni Laterano, que bloqueja mitja ciutat i dura des de les 3 fins a la nit. Enguany l’altra mitja estarà bloquejada per la beatificació de JPII (qui ha triat la data és un geni).
Al concertone de l’1 de maig jo fa anys que no vaig, la meua paciència es va acabar un any que uns joves romans no em van deixar escoltar a Goran Bregovi? perquè el concert anava amb retard i ells a qui volien escoltar era a Vasco Rossi (vattene a Pristina, li cridaven, segurament el fet que Bregovi? siga bosnià no els importava i que Pristina fóra la ciutat que en aquell moment bombardejava l’OTAN demostra la seua finesa, la dels joves romans, dic, no la de l’OTAN). Per cert, enguany que se celebra el 150 aniversari de la unitat d’Itàlia, Ennio Morricone dirigirà una orquestra al concert, li han demanat una cançó commemorativa i l’ha composada, es titula Elegia per l’Italia (sic).
En fi, diumenge tindrem a un milió de joves poli-intoxicats ocupant mitja Roma i a un milió de fervorosos católics, sobretot polonesos, de totes les edats ocupant l’altra mitja. Mig centre al voltant del Vaticà ja està tancat, no em pense ni arrimar. Quan es va morir JPII vivíem propet i vaig estar a un pèl de convertir-me, a l’Islam. Hi havia zones on no es podia ni caminar pel carrer perquè la gent hi dormia, un dia no aconseguíem tornar a casa de la faena. Recorde que a la ràdio van dir que el metro no s’aturava a l’estació més propera a Sant Pere perquè la gent no podria baixar dels trens perquè l’estació estava plena, perquè la gent no podia eixir al carrer, perquè estava ple, va ser un malson de veritat. 
La ciutat ja està folrada amb pòsters amb fotos del futur beat amb frases seues escrites sota, als quioscs venen de tot amb la seua cara, com els ambientadors de la foto (olor de santedat?) a 1,90 eurets, l’alcalde ha dit literalment que qui no estiga interessat en la beatiificació, el millor que pot fer es marxar de la ciutat (!!). Dissabte ja comença el can-can amb un rosari multitudinari a Circo Massimo. Nosaltres ens quedarem a casa, tancadets, i que siga el que Déu vulga.

elegia

9
Publicat el 26 d'abril de 2011
Jo hi vaig aprendre a escriure de molt xicoteta, amb una Olivetti Lettera (crec que) 98 que hi havia per casa, grossa, de ferro, gris fosca, pesadíssima i encara amb les tecles rodones. M’encantava el gest de canviar de línia i el ding que feia i el soroll de les tecles quan aconseguia escriure alguna cosa prou ràpid… 
Les primeres que es van construir eren pensades per permetre els cecs d’escriure, durant tot el segle XIX se’n van patentar moltes però encara no permetien escriure més ràpid que a mà i, per tant, no tenien cap sentit comercial. Un senyor de Novara, Giuseppe Ravizza, va passar 40 anys de la seua vida intentant construir-ne una de perfecta, va patentar la primera al 1855 i la va anar perfeccionant sense aconseguir mai comercialitzar-la, Cembalo scrivano, es deia (el nom és esplèndid), i la primera versió tenia tecles de piano.

En els mateixos anys a tota Europa i a Amèrica se’n van patentar moltes, però la primera en ser comercialitzada amb èxit la van construir els senyors Shole, Glidden i Soule a Milwaukee al 1867 i la  Remington en va començar la producció a Nova York, l’any 1873. 

He llegit que la darrera fàbrica que produïa màquines d’escriure al món plega, ja no en faran més perquè han deixat de vendre’n. Als magatzems els en queden 200, amb teclat àrab, les darreres màquines d’escriure.

 

25 d’abril

2
Publicat el 25 d'abril de 2011
El 24 d’abril del 45, Luigi Longo, comandant de les Brigades Garibaldi, redacta l’ordre d’insurrecció nacional. Tres dies abans, quan els americans van entrar a Bolònia la ciutat ja havia estat alliberada pels partisans, després passa el mateix a Modena, Reggio Emilia, Parma…, el 23 d’abril la insurrecció ha esclatat a Gènova i la ciutat ha estat alliberada. 
Els milanesos fa mesos que viuen a una ciutat destruïda pels bombardeigs, els qui poden escoltar Radio Londra saben que Berlin és assetjada pels soviètics. Els partisans de la muntanya i de la ciutat han sobreviscut al pitjor hivern de la guerra. A la proclamació de Longo, l’inici de les operacions és fixat per les 14 hores del dia 25 d’abril, però a Milà els enfrontaments han començat molt abans. La nit del 24 al 25, homes de la Brigada Garibaldi comencen a ocupar casernes, a l’una comença la vaga dels tramvies i a primera hora de la vesprada, totes les fàbriques, edificis estratègics i els diaris han estat ocupats. Aquella mateixa vesprada ixen els primers exemplars de l’Unità, de l’Avanti i d’Italia Libera. En les hores següents els partisans arriben a la ciutat des de les muntanyes i desfilen pel centre entre aplaudiments de la població. La guerra s’ha acabat.

obrers

1
Publicat el 19 d'abril de 2011
Giuseppe Demasi, Angelo Laurino, Roberto Scola, Rosario Rodinò, Rocco Marzo, Bruno Santino i Antonio Schiavone. Són els noms dels set treballadors de la ThyssenKrupp que van morir en un accident a desembre del 2008, ho vaig explicar:
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.

Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, l’estaven desmantellant, però continuava activa. 

 

Diumenge en tornar de València, l’F em va preguntar si havia llegit algun diari italià i em vaig espantar (la poca capacitat d’espant que ens va quedant quan llegim diaris italians), en canvi era per donar-me una bona notícia: divendres 15 d’abril la Corte d’Assise de Torí va condemnar l’administrador delegat de la ThyssenKrupp, Harald Espenhahn, per homicidi voluntari, 16 anys i mig de presó. A ell i a tots els responsables de la mancança de mesures de seguretat.
Homicidi voluntari. És una sentència històrica, ho és perquè les penes són altíssimes, les de presó i les econòmiques. També ho és perquè, condemna tots els responsables, fins el consell d’administració, dient que és allà on es prenen les decisions sobre seguretat i, en aquest cas, la decisió es va prendre sabent perfectament que es posaven en perill les vides dels treballadors i que es va prendre per estalviar. Es van estalviar 800000 euros i n’hauran de pagar, en total, vint milions. 
És la primera volta que la decisió mesquina i criminal de no invertir en seguretat i de no complir la llei es condemna com homicidi voluntari i és la primera volta que es condemna un administrador delegat. És una bona notícia no perquè algú es passarà 16 anys a la presó (que no crec que els passe), és una bona notícia perquè potser a partir d’ara els administradors delegats i totes les persones implicades en la presa de decisions s’ho pensaran millor, i si no fan les coses com toca per decència potser ho faràn per por, per por de la llei. I dels fiscals i dels jutges, que a aquest país són una espècie d’herois que ens salven l’esperança.

ahir

4
Publicat el 17 d'abril de 2011

Moltes voltes he fet molts quilòmetres per unes hores, per unes persones, i sempre ha pagat la pena. Mai no havia agafat avions per tantes persones, per passar unes hores amb tantes persones, vuitanta o cent mil, m’és igual, moltes. Ahir a València va ser una vesprada màgica, supose que per tothom però per a mi, molt moltíssim.

Van ser  moltes emocions, vaig veure moltíssima gent que no veia des de fa anys i molts dels meus amics, moltes de les persones que més m’estime al món i, quan ja pareixia que no ens trobaríem, un amic que l’havia de veure precís.
Vaig estar tota la vesprada besant i abraçant gent i emocionant-me, vaig cridar, vaig ballar (vaig intentar seguir amb molt poca traça una jota que ballaven unes xiques i vam intentar fer una filà però érem tots de Castelló, i les filaes no són la nostra especialitat) i vaig cantar la manta al coll i el cabasset, bella ciao i no en volem cap -versió mani- i el que tocaven els músics que teníem al costat (gràcies, artistes) l’hora que vam haver d’esperar per moure, perquè n’érem molts.
Lluís Llach i Carles Santos i totes les bandes i els grups que tocaven a la mani (quin país de músics que tenim) i la gent major i els xiquets i tota la bona gent que ahir a València deia Volem tv3, tots eixos, són el meu país.

La foto és de Prats i Camps i l’ha publicada Vilaweb, jo volia fer fotos però em vaig oblidar. 

 

resumet

7
Publicat el 5 d'abril de 2011
Tres-cents catorze diputats italians, la majoria que governa, acaben de votar al parlament que els italians són imbècils i es creuen que ells es creuen que Berlusconi va telefonar a la comissaria per fer alliberar a la menor amiga seua perquè pensava que era la neboda de Mubarak i volia evitar un conflicte internacional, per tant estava exercint les seues funcions de president. La setmana passada, al parlament, el ministre de defensa va enviar a prendre per cul a crits al president de la cambra, a qui van ploure objectes (sí, sí, com als còrners) quan abandonava la sala després de suspendre la sessió. Avui set senadors han proposat un disseny de llei constitucional per abolir la norma que prohibeix la reorganització del Partito Nazionale Fascista. A Lampedusa la gent que fuig de Tunisia i de Líbia dorm a un moll del port, sense banys i, a dies, sense aigua ni menjar. La setmana passada al parlament mentre una diputada del PD que va amb cadira de rodes estava parlant, un diputat de la Lega va cridar ‘ma fattela stare zitta quella handicappata di merda’ (no ho traduïsc, val?). Fa un parell de setmanes una víctima del terratrèmol de l’Aquila que va eixir a la tele dient que la reconstrucció anava molt bé, i agraint a Berlusconi el que havia fet, era una actriu pagada. A l’Aquila el centre és encara, dos anys després, tancat i ple de runes i quaranta mil persones no han pogut tornar a sa casa. Berlusconi ha llogat el Colosseu baratet a un amic. La biblioteca nazionale de Milà ha cedit les sales per rodar un anunci de roba interior per poder canviar els vidres trencats, i a partir d’ara només canviaran una bombeta de cada dues quan es fonguen, perquè no tenen diners per bombetes (va ser la segona biblioteca del món en il.luminar-se elèctricament). Nàpols continua coberta de fem i jo tinc una mica de mal de cap.

…de mar enllà

2
Publicat el 4 d'abril de 2011
Sí, per una volta (i de regal) a escoltar a Lluís Llach vindré de mar enllà. Fins ara sempre havia vingut del nord, havia vingut del sud i alguna volta havia vingut de terra endins.

M’enyore dels concerts de Lluís Llach, quan vivia a Castelló l’anava a escoltar molt sovint, sempre que podia i si calia fer quilòmetres doncs es feien. 

Per escoltar-lo mai n’havia fet tants com en faré la setmana que ve, però valdrà la pena, perquè a més de Llach també m’enyore de València, i d’anar de mani a València, i dels amics amb qui solia anar a escoltar a Lluís Llach i amb qui solia anar de mani.
I els meus amics s’enyoren de tv3 i això no pot ser, així que jo hi seré, el dia 16 a València a les 6 de la vesprada a les Torres de Quart. Ja tinc els bitllets i ja estic emocionada, de Castelló hi anirà molta colla, i de tot arreu (ja ho sabeu que l’Òmnium ha organitzat autobusos des de moltes ciutats? que vindreu?) segur que serà molt grossa, serà una mani del 25 d’abril molt especial. I, a més, en acabar Lluís Llach ens cantarà unes cançonetes, i això no m’ho puc perdre. 

Si veniu ens veiem dissabte 16 d’abril a les 6 de la vesprada a les Torres de Quart. Volem tv3