Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

estudiants

3
Fa una estona ha passat al Parlament la nova llei de reforma de l’educació (fonamentalment una retallada monumental de fons) contra la que estudiants de tots els nivells, pares i professors porten mesos lluitant. Han ocupat els instituts, molts recercadors fa dies que estan als sostres de les universitats, han ocupat els monuments, el Colosseu, Sant Marc a Venècia, la torre de Pisa…
Avui a la darrera manifestació a Roma han tornat a traure uns escuts per defensar-se de la policia que quan els vaig veure l’altre dia em van parèixer esplèndids, segurament no són molt útils contra les bastonades, però oposar llibres, grans obres de la literatura, als bastons, trobe que té una força simbòlica enorme.
Hui, mirant la foto em preguntava (com em passa sovint) que hauria dit aquesta vegada Pasolini.

Ací baix una foto de les bastonades contra els llibres. 

documents secrets

6

Impressionant, les revelacions de Wikileaks sobre Itàlia són una bomba que farà trontollar els fonaments d’aquest país i de les democràcies occidentals, n’hi haurà un abans i un després del dia d’ahir, res no serà el mateix.

Hem sabut gràcies a la publicació de papers confidencials de la diplomàcia nord americana coses que no ens hauríem imaginat mai, secrets que, revelats, podrien canviar la fesomia a aquest país, els papers nord americans diuen que Berlusconi és un inepte, masclista i vanitós, que fa negocis amb Putin i que per les nits fa festes salvatges…

Un consell a l’administració Obama, per obtenir informacions com aquestes no calia mantenir personal diplomàtic al país, ja hauria anat bé  una subscripció a Repubblica o al Corriere o, modestament, llegir aquest bloc.

servei de premsa

4
Sovint pense que des de fora és molt difícil, no ja entendre (que això ni des de dins) sinó simplement ‘veure’ aquest  (meu) país. Les meues capacitats es demostren quasi sempre insuficients quan, al bloc o en converses amb amics del lado de allá, intente descriure com estan ací les coses. Estava llegint el diari fa una estoneta i he pensat que potser era una bona foto del que sovint se’m fa difícil d’explicar. A continuació i per tots vostès un resumet de la plana del Corriere della Sera (més seriós que Repubblica) online:
La notícia destacada és que els estudiants, que protesten per la retallada a l’escola, han assetjat el Senat. Declaracions del president del Senat (ex advocat de boss mafiosos): Agressió vil, ens arrisquem a events luctuosos (sic).
Després el quadradet fixe que es diu Diari de la crisi, amb Berlusconi que diu alguna cosa, que ja és una mica com el Parte médico oficial aquell.
Següent titular: El president de la Ferrari diu: Prou de de superhomes, estic disposat a sacrificar-me pel meu país (com sap tothom, el que necessita aquest país és un altre empresari milionari que se sacrifique per salvar-lo).
Després la crisi irlandesa, detalls escabrosos del darrer crim-que-horroritza-el-país i les darreres notícies sobre el fem que cobreix Nàpols. Un diputat n’ha portat una bossa al parlament, l’han fet fora i ell diu que l’han apallissat (amb vídeo i declaracions des de l’hospital).
Notícia sobre Corea (anava a escriure la guerra de Corea però fa impressió) i a contínuació la notícia és el ministre de defensa vestit d’aviador que diu Jo com D’Annunzio i explica que ha llançat, des d’un avió, octavetes als afganesos (amb missatges com ara ‘El benestar prové de la pau’), i ací l’he de posar que ja fa estona que m’aguante: (!!). 
La següent és un videuet amb la telefonada de Berlusconi anit a un debat a la tele, en directe. Va telefonar, va començar a insultar el periodista i a delirar i li va penjar el telèfon, en directe. Després la notícia és que el Papa s’ha ofès perquè els xinesos han nomenat un bisbe sense permís i el següent titular és: Una fulla de figuera anti body-scanner, i parla de calçotets de tungstè. I a partir d’ahí successos i curiositats.

I així anem, no sé si m’explique. 

epopeia

4
Tant si és bonic com lleig, aquest és el llibre pel qual he vingut al món. Des de xicotet sempre he sabut que havia d’aturar aquesta història -les històries, de fet, no les inventen els autors, sinó que giren per l’aire esperant algú que les cullga- i explicar-la abans que s’esvaïra. 

Aquest és el primer paràgraf de la introducció de Canale Mussolini, d’Antonio Penacchi, la novel.la que ha guanyat el darrer premi Strega. No havia llegit res seu però només en llegir eixe paràgraf de la introducció ja sabia que el llegiria. És un autor poc corrent, sindicalista i obrer metal.lúrgic (quaranta anys de torn de nit), va començar a escriure en jubilar-se però diu que no és un escriptor tardà, que porta pensant en el llibre i preparant-se per escriure’l des dels 6 anys.

Per la fam, vam vindre ací baix per la fam. Perquè si no? si no haguera segut per la fam haguérem restat allà. Així comença el llibre, cinc-centes pàgines de la història d’una de les tres mil famílies que del Vèneto, del Friül i del Ferrarese van ser portades a l’Agro Pontino, zona d’aiguamolls  al sud de Roma, deshabitada durant segles per la malària.

Mussolini al 1928 va fer comprar i drenar vint mil hectàrees, fent-hi instal.lar trenta mil persones del nord est, primer per als treballs de dessecació i bonificació dels terrenys i després atorgant lots de terra. Tres mil famílies d’ex combatents de la primera guerra mundial, que van baixar amb la seua llengua i els seus costums a ‘colonitzar’ una terra nova, en el que va ser un dels majors èxits del règim mussolinià. 
La veu que narra la història és una veu que narra. Vull dir que el narrador està explicant la història de la seua família a un interlocutor invisible, a qui parla de vostè i l’escriptura té eixa qualitat d’oral que a mi m’agrada tant. Cinc-centes pàgines d’un ancià (que no sabem qui és fins al final del llibre) explicant una història pròpia, escoltada i explicada mil voltes. 

El llibre ha rebut crítiques negatives a alguns diaris d’esquerres, segons els quals l’esguard del narrador troba sempre justificacions i atenuants per als personatges i, també, per al feixisme. Jo no crec en absolut que siga un llibre justificatiu del feixisme, és una novel.la, narrada per una persona vella que, com totes les històries explicades, ens arriba a voltes endolcida i a voltes clarament falsificada. De fet el narrador es justifica de tant en tant: Ara jo no li vull dir que aquesta és la veritat de Déu, açò és allò que deia mon oncle Cesio… . Jo trobe que aquesta és una de les meravelles del llibre, que t’explica una història com te l’explicaria el teu avi. És una epopeia de persones i de bèsties, de treball dur i de guerra, una història de pioners i de lluita contra la pobresa, mig segle d’història d’Itàlia explicat que, com totes les històries escoltades i ben explicades, mostra les contradiccions, les ambigüitats i els matisos dels comportaments humans (i socials), naturalment.

A la introdoucció l’autor diu que la família protagonista (la família Peruzzi) i totes les coses que els passen són fruit de la fantasia i diu: però no existeix cap família de colons vènets, friülans o ferraresos a l’Agro Pontino, a qui no hagen passat al menys algunes de les coses que ací passen als Peruzzi. En aquest sentit i només en aquest, tots els fets ací narrats han de ser considerats rigorosament vertaders.

N’hi ha novel.les bones, novel.les emocionants, novel.les bellíssimes que lliges assaborint cada paraula… i n’hi ha novel.les que et fan vindre moltes ganes d’escriure. Aquesta novel.la fa vindre ganes d’escriure eixa història que saps des de xicotet que has d’explicar.

Normalment els premis Strega els tradueixen, estigueu l’aguait, en val la pena.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

llistes

9

A Rai3 estan fent un programa setmanal que durarà (si no el censuren abans) tres setmanes presentat per un presentador de la casa i per Roberto Saviano. Es diu Vieni via con me, com la cançó de Paolo Conte, i entre altres coses al programa es lligen llistes. Algunes les lligen personatges públics i d’altres persones corrents que envien les llistes a la web del programa. Per exemple, en el primer programa una monja va llegir la llista dels motius pels quals és just construir una mesquita a Torí, una jove va llegir la llista de treballs en negre fets mentre estudiava…, hi van també polítics a llegir llistes (ahir Fini va llegir una llista dels valors de la dreta i Bersani una dels de l’esquerra i la setmana passada Nichi Vendola va llegir una llista de denominacions usades per indicar un homosexual). A més el públic envia llistes, sobretot de motius per restar a Itàlia o de motius per marxar. Entre totes les llistes llegides anit en va haver una que no me la puc traure del cap i hui l’he tornada a escoltar. La va llegir una mestra d’una escola de Milà (ací el vídeo, al minut 1.25) i és la llista de els desallotjaments patits per una alumna seua en el darrer any.
La xiqueta es diu Cristina, té 10 anys i és gitana:

19 de novembre del 2009: desallotjada del camp de Via Rubattino, Cristina perd bona part de la seua roba, però les mestres li salven la bossa amb el material escolar conservant-la a escola.
20 de novembre del 2009: allunyada d’un edifici abandonat a Segrate
21 de novembre del 2009: allunyada d’una barraca sota un pont de la Tangenziale, perd un mes d’escola.
2 de febrer del 2010: un altre desallotjament, Cristina perd alguns joguets i altres dies d’escola
4 de febrer del 2010: allunyada de Quarto Oggiaro torna a Segrate, a una barraca, més dies d’escola perduts.
24 de febrer 2010: desallotjada de la tenda on vivia amb la família, a zona Bovisasca.
25 de febrer 2010: desallotjada definitivament de la zona.
10 de març del 2010: allunyada de l’àrea de Via Durando.
6 d’abril del 2010: allunyada de Segrate.
7 de setembre del 2010: desallotjada de l’àrea ex-Innocenti a Via Rubattino.
8 de setembre del 2010: allunyada de Via delle Regioni, a Segrate.
9 de setembre del 2010: dorm pel carrer a la zona de Lambrate.
10 de setembre del 2010: allunyada del pont de la Tangenzialede Rubattino.
21 d’octubre del 2010: desallotjada del camp de Segrate. En el desallotjament perd la bossa amb el material escolar.
Des del dijous 21 d’octubre Cristina i la seua família dormen a varis punts de la ciutat, són allunyats per la policia cada matí. 

La xiqueta continua anant a escola cada dia que pot.

Ara penseu en algun xiquet o alguna xiqueta de deu anys (o nou, o onze) que conegueu i torneu a llegir la llista…

the end

4
En aquests mesos de declivi berlusconià i sobretot en els darrers dies, supose que per als periodistes és irresistible l’ús, diguem-ne alegre, de les metàfores, concretament de les metàfores històriques. Fa mesos que es parla de la política de basso impero, quan Fini preparava el seu abandó del partit de Berlusconi alguns diaris parlaven de dies de Gran Consiglio. Les mamarratxades de Berlusconi, clar, donen peu a referències a Calígula i Neró
Aquests dies ja s’han passat al llenguatge militar, els periodistes parlen de búnquers i setges i ell, molt en el paper, diu que si fan un govern tècnic desencadenarà una guerra civil (!) i ara diu que té un arma secreta (!!). 
En fi, senyores i senyors, açò s’acaba, supose que és un moment històric però jo no tinc ganes ni de gaudir de l’espectacle. És una llàstima perquè fa anys que somnie aquest moment, però només vull que s’acabe, com més prompte millor. Per favor.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

productor

3

S’ha mort Dino de Laurentiis.
La història del cinema no es pot explicar sense parlar d’ell, i no vull dir la història del cinema italià, que també, vull dir la història del cinema. Una xicoteta mostra de les pel.lícules que va produir durant la seua llarguíssima carrera:

Riso amaro de Giuseppe De Santis, La strada de Federico Fellini, L’oro di Napoli de Vittorio De Sica, Le notti di Cabiria de Federico Fellini, Un americano a Roma de Steno, The Bible de John Huston, King Kong de John Guillermin, Three Days of the Condor de Sydney Pollack, Das Schlangenei (The Serpent’s Egg) d’Ingmar Bergman, Sepico de Sidney Lumet, Ragtime de Milos Forman, Dune i Blue Velvet de David Lynch… (Ací una llista quasi completa) Quan pense que va començar venent pels carrers de Nàpols els spaghetti que feia son pare…

Aprofite per penjar aquest Boogie-woogie de Silvana Mangano amb Vittorio Gassman, a Riso amaro. Gràcies mestre.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

resum

6

Un resumet de la situació itàlica, mentre esperem que caiga el govern d’una vegada (hauria de ser qüestió de dies):

Berlusconi ha decidit no anar a obrir la conferència nacional sobre la família (era on havia de presentar el seu Piano per la vita i fer les paus amb el món catòlic que es va enfadar molt perquè va dir porcodio). Al seu lloc ha parlat un sot secretari del govern que ha dit que la biotecnologia treu drets als fills, concretament el dret a nàixer a l’intern d’una comunitat d’amor amb una identitat certa paterna i materna. El ministre del Welfare (sí, ací tenim un ministre del Welfare) ha dit que per lluitar contra la crisi crearan ajuts per a les famílies, per a les famílies naturals, fundades en el matrimoni i orientades a la procreació. Per aquesta banda res de nou sota el sol, tot i que hauria estat divertit sentir al Cavaliere defensar els principis cristians i familiars, segur que encara se li hauria escapat algun acudit.

Fonamentalment, a banda de discutir si a la Lazio ahir li van robar un penal, ací tothom espera que caiga el govern i discuteix sobre si serà aquesta setmana o la que ve, quasi totes les rates han abandonat la nau, així que deu d’estar al caure…

Mentrestant Nàpols continua coberta de fem, el Vèneto cobert d’aigua, l’Aquila coberta de runes, alguns museus anuncien que tancaran per mancança de fons i Pompei es cau a trossos… 

Seguirem informant.

S.O.S

9

Jo sóc així des de sempre i si alguna volta em passa que me mire a la cara una xica guapa, millor ser un apassionat de xiques guapes que gai. (Salone del ciclo e motociclo a la Fiera di Milano, 2 de novembre 2010) 

Sóc un amfitrió  únic, diria que irrepetible, joiós i ple de vida, estime la vida i les dones. (Eixint del Consell Europeu, a Brussel.les, 29 d’octubre 2010)

 

Porteu alguna volta també alguna xica guapa, nosaltres l’apreciarem perquè som llatins. (Al Forum del Mediterrani, a Gènova, 12 de juliol 2010) 

 

Aquest matí a l’hotel tenia ganes de fer-me a la cambrera. però la xica m’ha dit: “President, però si ho hem fet fa un hora…”, veieu quines bromes té l’edat. 
(En una visita oficial a Brasil, en una reunió d’empresaris dels dos països, 4 juliol 2010)

 

No volem més morts albanesos al Canal d’Otranto o fluxos criminals cap a Itàlia. Farem una excepció per qui porte xiques guapes. (En el discurs de benvinguda al president albanès, a Roma, 12 febrer 2010)

 

N’hi ha per ahí un fum de xiquetes boniques, jo no sóc un sant, ja ho heu comprés tots, esperem que ho entenguen també els amics de Repubblica. (A Brescia, inaugurant una obra pública, 22 juliol 2009)

 

Podria seguir fins a l’infinit, la claveguera no té fons (El blog d’on he pres la llista de perles l’ha feta molt més llarga). La menor marroquina de la darrera moguda ha declarat als jutges que Berlusconi li va ensenyar una estàtua de marbre que té a la seua vil.la, amb el seu cap (seu de Berlusconi) i el cos de Superman. 

Necessitem ajuda, humanitària. 

trenta-cinc

2

L’uomo tende a addormentarsi nella propria normalità, si dimentica di riflettersi, perde l’abitudine di giudicarsi, non sa più chiedersi chi è. È allora che va creato artificialmente, lo stato di emergenza: a crearlo ci pensano i poeti. I poeti, questi eterni indignati, questi campioni della rabbia intellettuale, della furia filosofica.

(L’home tendeix a adormir-se en la pròpia normalitat, s’oblida de reflectir-se, perd el costum de jutjar-se, ja no sap preguntar-se qui és. És aleshores que va creat artificialment, l’estat d’emergència: en crear-lo hi pensen els poetes. Els poetes, aquests eterns indignats, aquests campions de la ràbia intel.lectual, de la fúria filosòfica.)

Pier Paolo Pasolini, 5 març 1922 – 2 novembre 1975

Trenta-cinc anys que ens falta la seua ràbia intel.lectual, la seua fúria filosòfica, i ens en fa tanta, de falta…

Publicat dins de gent | Deixa un comentari