Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

límits

7
Una pensa que tot té un límit, que fins i tot ací, tot té un límit.

Avui n’hem oltrepassat un altre. Avui, un senador de la República Italiana, el senyor Ciarrapico (un feixista dels de veres, un feixista com Déu mana, en vaig parlar escandalitzada quan el van posar a la llista de Berlusconi per Roma, no trobe ara l’entrada), fent la seua intervenció al Senat de la República Italiana i parlant de Fini que és un renegat i bla bla bla, ha dit: Esperem que hagen (Fini i els seus) encarregat les quipà amb les que es presentaran, perquè d’aixo es tracta, qui ha traït una volta trairà sempre.

Com diu Alessandro Gilioli al seu blog: El fàstic per Ciarrapico no és prou. El fàstic ha d’arribar fins qui l’ha volgut a la llista. Qui ha portat l’antisemitisme a les aules del Parlament, per tindre el qual tants, jueus i no, van perdre la vida fa seixanta anys.

esquerra utòpica

4
Una història d’eixes que em reconcilien amb aquest (meu) país, un (altre) miracle italià. 
Es diu Domenico Lucano, però tothom li diu Mimmo dei curdi (Mimmo el dels kurds) i és l’alcalde de Riace, i la història (el miracle) esdevè preciosa (per rara i per bella) perquè Riace és un poblet de vora dos mil habitants de la Locride, a Calàbria, a una de les zones més pobres i més controlades per la criminalitat d’Europa. 
La història va començar el 1998 quan un vaixell amb un centenar de kurds fugitius va arribar al poble i ell va pensar que en lloc d’un problema eren una solució per al seu poble que s’havia despoblat dramàticament durant tot el segle XX però sobretot en els darrers trenta anys i que s’estava morint. Es va posar a telefonar emigrats marxats del poble, a Amèrica Llatina, a Austràlia, als Estats Units, i va aconseguir que els emigrants o els seus fills cediren les cases que encara tenien al poble. Amb els emigrants arribats i donant faena a la gent del poble van començar a restaurar-les, es va inventar (i va aconseguir els fons per dur-ho a terme) uns cursos on la gent del poble ensenyava als emigrants els oficis i ara produeixen artesania d’alta qualitat. Han anat acollint més emigrants i arreglant més cases i el poble és un ‘hotel difús’ amb unes 50 habitacions per turistes escampades pel poble. I han tornat a obrir l’escola perquè n’hi ha xiquets. Ell diu que és molt senzill, on tots veuen un problema ells van veure un recurs. Riace, diu, gràcies als emigrants ha passat de la resignació per una mort civil al rescat econòmic (i civil, afegiria jo).
Ell diu que és d’esquerres i punt i després d’explicar el que ha fet i el que vol fer diu: bé, digem-ne esquerra utòpica. A les darreres eleccions va aconseguir que esquerra i dreta anaren junts en la mateixa llista, contra ell, que anava com a independent en una llista cívica. La ‘ndrangheta per ara només dóna senyals, com ara trets a les portes de sa casa o enverinar-li els gossos, però per ara el miracle sobreviu. També gràcies a la visibilitat que ha aconseguit amb el seu bon govern, Wim Wenders es va enamorar de la història i hi va fer un curt documental, The Flight.
He llegit que tota Riace revela el seu origen aragonès en la sobreviscuda arquitectura mixta catalano-aragonesa, en els carrerons, en els edificis sagrats i en els privats. Quasi venen ganes de tastar aquesta hospitalitat difusa a aquest poble que acull refugiats (i emigrants esperant l’status de refugiats) i turistes, on hi viuen calabresos, afganesos, kurds, palestins, somalís… i on fan la recollida selectiva de les escombreries (a Calàbria!), amb ases. 

Mimmo dei curdi és finalista al premi World Mayor Price, al millor alcalde del món, espere que li donen, jo ja ho he fet.

Els de la foto són els guerrers de Riace, dos bronzes grecs d’una bellesa espaterrant, trobats a les seues aigües el 1972 i que ara estan al museu de Reggio Calabria. 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

d’autor

5
En llegir la notícia m’he esglaiat moltíssim. 
La cançó Meno male che Silvio c’è (Encara sort que Silvio existeix), que es va convertir en l’himne del nou partit del Cavaliere, va nàixer, com explica el seu autor, com una resposta cultural-artística als atacs infamants que rebia el Cavaliere. Després, en la millor tradició dels cantautors compromesos, va tindre problemes per gravar-la perquè en l’ambient tothom és d’esquerres, però finalment Berlusconi la va escoltar i li va agradar, i la sort de la cançó va canviar. Uns anys després, quan ja s’havia convertit en l’himne que el poble italià necessitava, fins i tot se’n va fer una versió en anglès (To Silvio), i el Cavaliere en va regalar una còpia a Bush.
Pareix que, malauradament, la cançó no ha gaudit de l’èxit internacional que es mereixia (ja se sap que el món de la música està ple de comunistes, com a tot arreu, l’altre dia que el Milan va perdre un partit, Berlusconi va dir que era perquè els arbitres eren d’esquerres). Però el que veritablement ha molestat a l’autor és que la cançó haja estat usada per denigrar Berlusconi i no per celebrar l’home i el polític, que és pel què havia estat pensada. Així que ha denunciat l’autor del documental Videocracy; la BBC, pel documental The Berlusconi Show (inèdit a Itália) i Sabina Guzzanti per la pel.lícula Draquila. La Guzzanti ha declarat que està molt feliç, que és la denúncia més bonica de la seua col.lecció, una denúncia d’autor. La BBC no ha declarat res.
A mi m’ha quedat un dubte terrible, quan la cançó va eixir em va impressionar molt i em sonava que l’havia penjada al bloc, o que havia posat l’enllaç. No l’he trobada, fa quasi un any vaig posar l’enllaç a l’himne de la campanya que demanava el Nobel per Berlusconi (ara no recorde quin, crec que el de Física o el de Medicina), però la de Meno male che Silvio c’è no la trobe. De totes maneres, per si de cas, declare solemnement, que si la vaig posar no va ser per denigrar Berlusconi, va ser només per informar els lectors i, com a prova de bona voluntat, hui pose l’enllaç de la versió oficial, un vídeo molt bonic i molt sentit, és un crescendo d’emoció i de joia: Presidente siamo con te, meno male che Silvio c’èèè!
 
(Després de mirar el vídeo oficial de l’himne oficial del partit que governa aquest país, si voleu començar una campanya per fer que ens envien o els cascs blaus o alguns membres de psiquiatres sense fronteres, molt agraïda)

Publicat dins de música | Deixa un comentari

excuses

9
Wanted but not Welcome és un documental curt, poc més de set minuts, muntat amb trossets filmats amb el mòbil per emigrants. Ens els mostra travessant primer el desert i després la mar, ens ensenya com s’afaiten i s’arreglen quan estan a punt d’arribar a les costes sicilianes, la joia en ser aturats per una nau italiana (no saben que Itàlia no els respectarà el dret d’asil i els lliurarà a Líbia), l’interior d’un CIE italià i els morts enmig del desert, on Líbia els ha amollat. La pel.lícula va ser presentada per la gent de Naga, una ong que s’ocupa de donar assistència sanitària als emigrants, fa pocs dies al Milano Film Festival i, a més, l’han penjada a Youtube.

A voltes pense que quan les persones que seran adultes d’ací a uns anys es pregunten (ens pregunten) com va ser possible que aquestes coses passaren i ningú fera res, no els podrem dir que no ho sabíem. No podrem dir que no ens en vam adonar quan França va començar a deportar ciutadans europeus per motius racials i no podrem dir que no sabíem que Itàlia violava sistemàticament el dret internacional lliurant persones amb dret a asil a Líbia, i no podrem dir que no sabíem que Líbia no només no els reconeix el dret (com tampoc fa Itàlia) sinó que, a més, sovint els abandona al desert, més enllà de les seues fronteres. Tampoc podrem dir que no sabíem que als nostres països n’hi havia una espècie de presons on s’hi tancaven els estrangers sense papers, només pel fet de ser estrangers a qui els nostres països no havien volgut donar papers.

I no ens creurà ningú quan direm que no sabíem res de tots els morts que la mar s’ha empassat mentre intentaven arribar al casa nostra (si és que n’hi ha cases d’algú). I, sincerament, no sé què direm.

Les excuses normalment són:

  • la gent corrent no en sabíem res. 
  • jo era massa jove per entendre les coses.  
  • a mi no m’interessava la política (!) prou que en teníem amb els nostres problemes. 
  • sí, sí, alguna cosa en sabia i em preocupava molt la qüestió, però les persones corrents no hi podíem fer res.
Potser hauríem de començar a triar l’excusa, jo crec que triaré la darrera, (si algú en sap una que faça menys vergonya, que ho diga).
 

chiuso per festività

3
Aquest matí quan he eixit a fer la compra m’havia oblidat quin dia és hui i a quin barri visc. Totes les botigues estaven tancades, tot tenia un aire com de diumenge, i és que hui se celebra el Yom Kippur, i mira que ho sabia, ahir vaig enviar un sms amb el Hatimà Tovà (que crec que vol dir ‘bona inscripció al llibre de la vida’) a un parell d’amistats, que em van respondre Gam leha (que crec que vol dir ‘igualment’). 
Quan m’he trobat amb el lletreret Chiuso per festività a tot arreu he recordat que els jueus romans tradicionalment, en acabar el dejuni aquesta nit, mengen triglie con uvette e pinoli (mollets amb panses i pinyons). He anat a la peixateria pensant comprar mollets i fer-los per sopar, òbviament s’havien acabat, he comprat seitons. 
Hatimà Tovà a tothom. 

punteria

2

Ahir un vaixell de patrulla libi va metrallar un vaixell de pesca italià, l’Ariete, al canal de Sicília, en aigües internacionals. De l’Ariete jo ja n’havia parlat al bloc, i del seu capità, el senyor Gaspare Marrone que és un dels capitans coratjosos que es juguen la pesca, la faena i la vida per salvar els emigrants que troben mentre treballen, fa part del meu altaret d’herois d’aquest país.

El metrallament del vaixell va tindre lloc en aigües internacionals i des d’un dels vaixells que l’estat italià va donar a Líbia perquè controlara el tràfic d’emigrants, a més, pel que pareix al vaixell libi n’hi havia membres de la policia italiana.

Després d’unes hores de notícies confuses el Ministre de l’Interior va dir que ja estava tot clar, que els libis havien disparat a l’aire (les fotos del vaixell de pesca ple de forats fan feredat), després va dir que no, que havien disparat però que ja havien demanat disculpes (!), que s’havia tractat d’un error, s’havien pensat que era un vaixell d’emigrants (!!). I aleshores? Hauria estat acceptable? Fa part del tractat amb Líbia que usen els vaixells donats per Itàlia per disparar als vaixells d’emigrants en aigües internacionals?

no hi ha somnis impossibles

8
He recuperat una foto que vaig penjar al bloc fa anys, em pareix un bon dia per fer-ho. Que passeu una bona diada! (i que als que estem lluny que ens arribe el clam, haureu de cridar molt)

El text que vaig publicar aleshores ers aquest:

Caminant per Buenos Aires vam veure aquesta cúpula al carrer Ayacucho cantonada amb Rivadavia.

Abans de penjar la foto he fet una xicoteta recerca sobre l’edifici. Va ser construït el 1907 amb un projecte d’Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), arquitecte i enginyer argentí, fill de catalans i, potser, alumne de Gaudí. A un article de la revista de la Cámara de la Propiedad Horizontal de Buenos Aires, expliquen que “La ornamentación exterior e interior del edificio es de neto corte catalanista y floreal . Tanto en la fachada que da a avenida Rivadavia como a calle Ayacucho se disponen en grandes paños ciegos escudos de Catalunya y en los interiores se repite el motivo de las cuatro franjas”

Doncs això, catalanista i floreal. 

el nom de l’illa

5
Com que aquest estiu només hem pogut fer una setmana de vacances a primers de juliol (i açò ja passa de castañoscuro, que hem vist com tothom marxava blanquet i tornava morenet i nosaltres ací, treballant), i com que només podrem fer un altra setmaneta de vacances a mitjan octubre i el mono de mar és notable, anirem a Lanzarote.
Fidel a la teoria que els viatges es comencen a gaudir molt abans, duc des d’ahir, que vam fer les reserves i tal, gaudint ja de l’illa, googlejant ahir per la vesprada vaig recordar que fa anys, en una època artúrica que vaig tindre de joveneta, em preguntava perquè l’illa tenia el nom del cavaller dels romanços, resulta que es diu així per un mariner genovès.
Lancillotto Malocello va partir de Gènova el 1312, cap al mar desconegut, potser buscant els rastres d’Ugolino i Vadino Vivaldi, dos germans genovesos que, al 1291, havien organitzat una expedició finançada pels Doria per mirar d’arribar ad partes Indiae per mare oceanum i no van tornar mai (diuen que potser Dante coneixia la història quan va fer que el seu Ulisses oltrepassara les columnes d’Eracles trobant la mort per seguir virtut i coneixement). 
Lancillotto Malocello va arribar a l’illa el 1312 i al portolà mallorquí d’Angelino Dulcert del 1339 l’illa ja es diu Insula de Lanzarotus Marocelus. Mentre em preguntava perquè els pares del mariner haurien triat un nom tan bonic per al fill, i amb això Google no em pot ajudar, he llegit que un destructor italià, avarat a Gènova el 1929, va rebre el nom del mariner genovès. Va participar en la guerra civil espanyola i va ser afonat pels anglesos, ple de soldats alemanys, el 1943, davant de Tunis (llàstima que no l’afonaren set anys abans).

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

prova d’agudesa

4

A quin país europeu i desenvolupat pot haver passat açò que explique:

Cerimònia de gala del lliurament d’un dels premis literaris més importants i prestigiosos del país (el primer any el va guanyar Primo Levi amb La tregua, per entendre’ns), tot plegat transmès en directe per la televisió pública. En el moment d’atorgar el premi opera prima a una jove escriptora, el presentador de la televisió que condueix la cerimònia diu (literalment, jure): Atorguem ara el premi opera prima a X per la seua novel.la Y, i pregue el regidor que enquadre el seu estrepitós escot.

A quin país europeu i desenvolupat pot haver passat?
Amb el públic que en lloc de posar-se a vomitar riu i aplaudeix?
A quin país pot passar una cosa per l’estil i, a més, quan el periodista en qüestió llig algunes crítiques que li arriben d’un altra escriptora (la guanyadora del premi absolut) respon que ell havia fet una apreciació amb gràcia i el problema de l’escriptora és que no té sentit de l’humor?

Supose que la resposta és facilíssima, per cert, el premi Campiello d’enguany l’ha guanyat l’escriptora sarda Michela Murgia amb la seua novel.la Accabadora i el premi a l’opera prima (i a les mamelles?) l’ha guanyat Silvia Avallone amb Acciaio.

no

3

El meu amic estimat ha estat assassinat per un no de massa.
Raffaele Marino, Fiscal.

A aquest país un alcalde honest, un pescador que feia d’alcalde, que havia aconseguit mantindre net el seu poble i la seua mar ha estat assassinat, nou trets l’esperaven baix de casa, ha estat assassinat per dir no a la màfia.
Es deia Angelo Vassallo i tenia 57 anys i dos fills. Un home valent, molt valent, que ha pagat amb la vida el seu coratge a una de les regions més castigades per la criminalitat. Vassallo era l’alcalde de Pollica, a la província de Salerno, des del 2005 i havia fet del seu poble una espècie de miracle de la legalitat, de defensa del territori contra el crim i el ciment. Perquè per aquelles contrades un ajuntament i un mar net són un miracle, perquè un coratge com el seu és un miracle, perquè, segurament, per la camorra el miracle ja estava durant massa, els criminals no es podien permetre un exemple com el seu.
Em pregunte perquè el Ministre de l’Interior encara no ha dit res, em pregunte perquè l’Estat no dóna cap resposta, em pregunte com pot el govern continuar parlant del partit que s’esmicola i de les seues discussions de cafè. No és un país normal, no ho és. 
Els ciutadans de Pollica ens han regalat un altre miracle, ahir quasi totes les botigues del poble van romandre tancades, per dol ciutadà. I això, que semblaria el més normal del món ací és un miracle, un altre.

A Repubblica de hui un article de Saviano en parla. 

estellesianes

3
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca.

Vicent Andrés Estellés

Participe quasi sempre a les commemoriacions blocaires als poetes, em pareix una bona cosa, em pareix, a més, bonic pensar que molts d’altres estan fent el mateix que jo, una entrada sobre Brossa, o sobre Màrius Torres…

Ahir amb Estellés hi vaig dubtar, i vaig dubtar-hi per un motiu que no sé explicar molt bé: a mi Estellés m’agrada massa i tot aquest rebombori de la Festa Estellés em torbava una mica. Ahir vam arribar a casa tardet, després d’un dia fuori porta, de sol, menjar i amics, i en arribar, l’horeta llarga de poesia que em va regalar la xarxa va ser una meravella, clic, un poema que feia segles que no llegia; clic, un altre; clic, l’Ovidi; clic, aquest poema no el recordava…

Va ser una xalera que, inevitablement, em va dur al prestatge d’honor on són els llibres d’Estellés per seguir la festa pel meu compte. No vaig poder assistir a cap sopar Estellés perquè els que se celebraven del lado de allá em pillaven lluny, i no en vaig fer un d’íntim perquè la contundència del dinar ho va impedir, però sí que vaig celebrar, silenciosament i íntima, una serata Estellés, de lectura i de records de lectura i de reconeixement de les paraules precises i precioses del poeta.

Víctor Pàmies (gràcies!) ha fet una llista amb els enllaços als més de 200 blocs que ahir hi van participar, bon profit! 

notícia bomba

7
Una s’alça pel matí, esmorza, i amb el cafetet a la mà i la primera cigarreta se’n va a l’ordinador a llegir els diaris, a llegir les notícies del dia. Comença pels italians: al Corriere i a Repubblica troba la mateixa notícia, als primers llocs, com a notícia destacada, també se’n fa ressó l’Unità i Il sole 24 ore, amb un titular una mica diferent.
A un país afonat a un fangal polític de proporcions al.lucinants, amb una crisi econòmica sense precedents, amb un parlament paralitzat i amb l’ombra d’eleccions anticipades…, la notícia del dia és que Déu no ha creat el món (Il sole 24 ore fa un titular més fort, la notícia és que Déu no existeix). 

No anem bé.