Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

titular

2
Aquest matí, llegint la notícia del dia: el nou ‘partit’ de Berlusconi s’ha trencat, l’amo s’ha fartat i ha fet fora Fini i els seus, m’he trobat als tres titulars dels tres diaris que he mirat una paraula nova. Feia temps que no em passava (fa anys em passava molt molt seguit). Als tres titulars deia que Fini i els seus serien ‘enviats als probiviri‘. En llegir-la per tercera volta he preguntat a l’F. que m’ha dit que els probiviri són una espècie de ‘comitè d’ancians’, de savis…, i que ell recorda que existia al vell PCI. 
He buscat la paraula i la wiki diu: Són els anomenats ‘homes honestos’, persones que per particular autoritat moral, són investits del poder de jutjar i arbitrar a una institució o associació.
Ara, pensar qui poden ser al partit de Berlusconi aquestes persones honestes amb particular autoritat moral, fa vindre calfreds, de terror. 

PS: Les conseqüències polítiques del que està passant, a Setembre. Itàlia a l’agost tanca. 

Colombetta

4

Appena ho chiuso “La piazza del Diamante” di Mercé Rodoreda, ho semplicemente pensato: ho letto un capolavoro. Marco Lodoli.

Viure a un país diferent del teu també té avantatges, de moltes menes, un d’ells és poder regalar als amics La plaça del diamant. Allà no el pots regalar perquè l’ha llegit tothom, ací sí, i jo el regale sovint i no sé com explicar-ho però regalar una obra mestra escrita en català a un lector italià fa que, per a mi, siga un regal molt especial. 
Ja havia estat publicat al 70 i al 90 sense massa èxit. L’any passat una editorial xicoteta va decidir tornar-lo a publicar i van encarregar-ne la traducció a un traductor excel.lent, Giuseppe Tavani
El cas és que l’editorial la va publicar com a ‘operació de catàleg’, és a dir, perquè volien eixe llibre en el seu catàleg i prou, no en van fer una gran promoció i la primera tirada va ser de només dues mil còpies, ja n’han venut més de 60000, s’ha convertit en el llibre més venut de l’editorial i és el llibre que els ha permès de sobreviure i de traduir més literatura catalana.
L’any passat els oients de Fahrenheit, el millor programa de literatura de la ràdio italiana, el van triar llibre de l’any. Jo, darrerament, a banda de poder-lo regalar perquè es troba a tot arreu i a llocs visibles a les llibreries, em trobe que persones amb les quals no parle sovint de llibres, me’n parlen i en volen saber més, un gust.

Ací en vaig parlar de la traducció al sard.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

color

2

…en despertar-me aquest matí, l’airet feia volar les cortines i he vist la roba estesa dels balcons d’enfront, he pensat que és molt més bonica a l’estiu, com si les bugades a l’hivern foren en blanc i negre i d’estiu en color…

senyal

10


És cert que cada persona té sota el braç el llibre que es mereix.
Vitaliano Brancati

Com més passa el temps menys senyal em deixen els llibres, llig menys llibres que quan els acabe pense que els rellegiré. I em pareix que el problema no són els llibres que llig, em pareix que el problema sóc jo.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

ulleres

7

Acabe de tornar de l’òptic, fa uns dies que tinc mal de cap i darrerament algunes dates de caducitat i certes instruccions amb lletra molt xicoteta no les podia llegir, i m’he passat tot el Mundial preguntant quan faltava per acabar el partit perquè no veia bé els numerets…
No em calen un parell d’ulleres, me’n calen dos. Un parell per a la tele, el cinema i conduir i un altre per llegir, només per llegir, el senyor m’ha dit que quan alce la vista del llibre me les pose a la punta del nas, que no mire ‘la vida’ amb les de llegir. Jo no me miraré la vida amb les ulleres de llegir però as God is my Witness no em pense posar les ulleres a la punta del nas…
A sobre m’ha tocat explicar-li intimitats, m’ha tocat explicar-li que jo, des que sé llegir, llig al llit totes les nits, i que, a més, m’adorm amb el llibre a la mà que no em dona temps ni d’apagar la llum (l’F., fartet de dormir amb el llum encès em va posar un timer i s’apaga solet després de dues hores). Em caldrien ulleres que se n’anaren soletes a la tauleta de nit, però no existeixen. Açò serà molt difícil.
Al moment de començar a emprovar-me ulleres ha estat un drama, les grans em feien cara de secretaria de l’un, dos, tres, responda otra vez, les xicotetes de mestra de poble (de mestra de poble dels anys quaranta, concretament), no me n’agradava cap, al final he triat les meno peggio, demà vaig a buscar-les, comença la meua nova vida de persona que dorm amb les ulleres penjant del nas i que sap quan caduquen els medicaments.

la veu

2

De les coses molt serioses que estan passant a aquest país no tinc ganes de parlar-ne, fa moltes setmanes que no veig telenotícies i que no em compre un diari, pegue miradetes per sobre a les edicions online dels diaris i prou, i la meua salut mental ho està agraïnt molt.

Però una coseta no me’n puc estar d’explicar-la, Berlusconi, ell, amb el seu deliri d’omnipotència va decidir fa unes setmanes dissenyar ell mateix el nou logo del turisme italià, i a més va voler posar la seua cara i la seua veu a l’spot per promocionar el país (!). Després de veure el resultat amb la ministra de turisme van decidir traure la seua cara de l’anunci, però la veu del Cavaliere l’han deixada, ell diu que va molt bé per anunciar les belleses del meu pobre país, perquè té una veu molt sensual…, no sé si s’ha comprès: ell diu que la seua veu és molt sensual. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

l’illa

12

A mi les illes boniques m’agraden molt, clar.
Pantel.leria m’ha encantat, té alguna cosa molt especial, potser pel fet d’estar allà soleta enmig del canal de Sicília, sense companyes d’arxipèlag, potser per haver aconseguit ser encara una illa fonamentalment agrícola i per sobreviure al turisme sent ella mateixa, potser per l’aire africà que té tot, per les olors, per eixes oliveres que es defensen del vent creixent arran de terra, pel sicilià incomprensible que parlen (però els somriures s’entenen, com a tot arreu). Potser perquè tot i ser tan exòtica amb les seues cases africanes i els seus ocells mai vistos abans, alguna cosa en l’aire me la feia tan familiar, tan casa: mitja illa es diu Valenza, Almanza o Belvisi de cognom i les tomates penjades, els bancals i les dones majors fent ganxo a la fresca em portaven al poble de quan era xicoteta.
Aquesta illa m’ha encantat, més que cap altra, hi tornaré només puga.

PS: Quina emoció les imatges de la manifestació de Barcelona el diumenge en arribar a casa…

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Pantel.leria

4
Alguns diuen que és Ogigia, l’illa on Ulisses i Calipso van viure junts, el melic del Mediterrani. Els fenicis li deien Yrnm i segurament és la Kyram d’Herodot. Quan va ser grega es va dir Kossura i Al-Quasayra per als sarraïns, que també li deien Bent el Riah.
En el seu període bizantí es deia Patalareas i ja es deia Pantel.leria quan el rei Alfons el Magnànim en va concedir el senyoriu al valencià Francesc de Bellvís, falconer major del rei i company de desventures en la derrota i la presó a Ponça, al 1435. El seu fill Francesc, casat amb Maria Folch (!) de Cardona, la va heretar i es veu que la va convertir en un niu de lladres e malfactors. Pocs anys després, al 1492, el seu fill Joan la va vendre a Lluís de Requesens i de Cardona, senyor de Marsala. El seu besnét Antoni de Requesens i de Requesens, fou el primer príncep de Pantel·leria, vicari general de Sicília, diputat d’aquest regne i pretor de Palerm. 

L’illa, xicoteta, enmig del canal de Sicília, més prop de Tunis que d’Itàlia, amb llocs que tenen noms com Balata dei Turchi, Buccuram, Cufurá, Gadir, Karuscia, Khaddiuggia o Khamma, ens espera, hi anem demà, una setmaneta, a descansar.

Non vedo l’ora… 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari