Lectures del retorn

Avui una bona notícia, boníssima.
Un dels primers blocs que vaig començar a seguir i que em va dur a altres blocs que em van dur a altres blocs i que va ser ‘culpable’ d’algunes de les millors amistats que he fet a la xarxa i, segurament, també de l’existència d‘El meu país d’Itàlia i que enyorava molt perquè va ‘tancar la paradeta’  fa dos anys ha tornat!

Bé, no ha tornat Cartes de Mèxic, però el seu autor, el senyor Geococcyx, ha tornat a la xarxa (i a casa) amb un bloc nou: Lectures del retorn. Sé que molts amics d’aquest bloc se n’alegraran tant com jo, en temps de crisi blocaire és un plaer poder celebrar retorns com aquest. Ja l’he afegit al reader i als enllaços a la columna de la dreta…

Bentornato, senyor Geococcyx.

futbol

El que va passar diumenge al’Olimpico jo no ho havia vist mai. 
Jugaven la Lazio contra l’Inter, si aquests guanyaven es posaven primers per davant de la Roma i amb moltes possibilitats de guanyar la lliga. La setmana ja venia calenteta i en començar el partit va ser claríssim que tot l’estadi anava a favor de l’Inter, tots els tifosi de la Lazio cridant als seus jugadors Si guanyeu vos apallissem, celebrant el primer gol de l’Inter, xiulant les parades del seu porter i aconseguint que la Lazio pràcticament no jugara. Un equip de futbol que vol perdre perquè tem la reacció de l’afició. Al.lucinant.
He d’admetre que quan vaig veure ahir la pancarta de la foto que van obrir els laziali en marcar l’Inter el 2-0 vaig riure, però l’espectacle d’uns jugadors condicionats a no fer la seua faena per por dels aficionats és esgarrifador i, com a aficionada al futbol que no ha volgut mai que el Barça perdera un partit, ni per fotre al Madrid, no puc entendre com es poden amenaçar els jugadors, xiular les parades del propi porter o aplaudir quan et fan un gol. Evidentment els de la Roma estan enfadadíssims (a la ciutat no es parla d’altre) i un grup de parlamentaris, de tots els partits, de fe romanista volen fer intervindre el Parlament, en fi. 
Futbol és futbol, però no és això.

lo delta

Way down yonder in New Orleans/In the land of dreamy scenes/There’s a garden of Eden/You know what I mean.
Louis Armstrong

M’agraden els deltes, no he vist mai el del Nil, el del Danubi ni el del Po, però n’he visitat tres, el de l’Ebre, el meu, el del Paraná, impressionant, bellíssim i l’estiu passat vam visitar el Delta del Mississipí.
Després de veure a Nova Orleans el desastre que havien provocat Katrina i la mala administració, de veure com la ciutat poc a poc començava a alçar el cap, ferida, nafrada, amb molts dels seus habitants que quatre anys després encara no havien pogut tornar perquè no tenien diners per reconstruir-se la casa o perquè no tenien faena o, simplement, perquè no volien viure a un barri fantasma on quasi totes les cases són encara buides i mostren les ferides de l’huracà i la inundació, on no n’hi ha botigues ni escoles.
Després d’escoltar les històries que cada habitant de Nova Orleans té per explicar, la seua història de Katrina, la seua història de supervivència i de rescabalament, de voluntat de tornar a començar i de reconstruir-se una vida…, deia, després de veure i escoltar el patiment de la ciutat, vam fer una excursió a the swamp,  als aiguamolls del delta, un paisatge increïble, d’aigua verda, on ressonen Faulkner i Capote, amb aquella calor enganxosa que havia llegit tantes voltes, amb els animals i els ocells, amb un incessant soroll de fons, un soroll de vida que pareix que el pots tocar i amb el verd, el verd per tot arreu, una natura que pareix invencible, que pareix que res no podrà espatllar…

El negre està arribant, els pescadors saben que segurament no podran tornar a pescar en anys, tothom sap que està arribant, que està arribant un drama enganxós que canviarà per sempre el delta i la vida de les persones que hi viuen, saben que el petroli arribarà i destruïrà les seues vides i un dels llocs més bells que jo he vist mai.

La flor de la foto floria a agost de l’any passat, ens van explicar que algú n’havia portat del Japó i s’havien escampat pel riu, abellint-lo. Potser ja no en floriran més.