Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

inèdit

4
Publicat el 30 d'abril de 2010

Gary Cooper aquella entrada no l’hauria feta millor. I en aquells dos o tres minuts que van caldre perquè la patrulla arribara davant del cafè ens vam sentir com al cinema, que la visió sorgira d’una pantalla i màgicament penetrara en la realitat.

El Corriere publica hui Siamo tutti Gattopardi, un relat inèdit de Leonardo Sciascia on explica l’entrada dels americans al seu poble. Sempre m’emocionen especialment els inèdits, són regals inesperats. 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

pobres de vosaltres

4
Publicat el 27 d'abril de 2010
Poverivoi.org és una nova ONG que es presentarà dijous a Milà. Els projectes que presenta són semblants als de altres organitzacions, ajut humanitari, adopcions a distància…, el que canvia és qui ajuda i qui rep. De fet es presenta com la primera ONG africana que porta ajut humanitari a Itàlia. 

Hem decidit intervindre perquè la situació ho imposa; demà podria ser massa tard per a molts joves italians, diu del fundador de l’Organització, Ronald Samako. 

El meu projecte preferit és el de les adopcions a distància: Cada minut, un xiquet italià encèn la televisió, és suficient una contribució mínima per ajudar-lo. Adopta un xiquet italià, garanteix-li un futur. Diuen que planifiquen intervencions a llarg termini, treballant amb les famílies i les comunitats locals. Tant de bo el seu exemple faça que la solidaritat amb Itàlia s’escampe pel món.

Jo encara he de decidir si hauria de fer-me sòcia o demanar que m’adopten.

business

4
Publicat el 26 d'abril de 2010
«È quasi finita, manca un niente e finalmente è fuori, non ne potevo più. Basta con quei suoi modi arroganti, con quel suo tono sprezzante. Lo avete visto? Sembrava uno venuto dalla Luna, l’ho provocato e poi umiliato. Ma ora glieli sfilo uno per uno, me li compro tutti». 
(Ja quasi s’ha acabat, falta no res i finalment és fora, no en podia més. Prou amb aquells modes seus arrogants, amb el seu to de menyspreu. L’heu vist? Semblava un arribat de la lluna, l’he provocat i després l’he humiliat. Però ara els hi furtaré un a un, me’ls compraré tots.)

Són paraules del President del Govern, parla del President de la Cambra i el que es vol comprar són diputats i senadors de la República. Les declaracions de Berlusconi, publicades fa tres dies a la primera pàgina d’Il Secolo XIX, amb el titular Berlusconi esclafa Fini: compraré els seus, no han provocat cap escàndol, ni han estat desmentides, només un parell de blogs se n’han fet ressó, i així anem.

Hui, en canvi, els diaris ens expliquen que Berlusconi ha convidat Putin a inaugurar la universitat privada que està construint, la Università Liberale, amb una lliçó, no vull ni pensar de què.

 

diada

3
Publicat el 23 d'abril de 2010

Són segurament els meus objectes preferits, no puc imaginar-me com seria viure sense (sé que és possible, molta gent ho fa), jo no seria jo si no fóra per ells. Els llibres, a banda de l’evident profit intel.lectual i estètic que hom en trau si els llig, donen, a mi me’n donen, plaer com a objectes, plaer de tocar i mirar i d’ensumar i d’escoltar: El soroll del ganivet tallant les pàgines dels llibres de poesia de 3i4 o l’olor (estic segura que si entràrem a una habitació plena de llibres amb els ulls tancats, els notaríem) o el tacte conegut de certs papers o el groc dels llibres vells. 

Diu Josep que avui també és el dia dels nostres llibres, dels que tenim a casa. Després d’estar a la Feltrinelli, en lloc de passejar mirant parades amb una rosa a les mans (ja ho sé, no és el mateix), en arribar a casa m’he passejat pels prestatges de la llibreria, amb els ulls i amb els dits (i amb el nas), he decidit que he traure la pols, rellegir Canetti i comprar més poesia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

què fer?

26
Publicat el 19 d'abril de 2010
Si aquest bloc fóra una piccola sezione del PCI, aquesta entrada seria una d’aquelles assemblees llarguíssimes que es feien després de les eleccions on es feia autocrítica, analisi de la sconfitta, es deien i en feien cada volta que perdien, és a dir, sempre. Tot i que el títol m’ha eixit marxista-leninista, deixe ací la metàfora i entre en la qüestió. Què li està passant al meu bloc? escric molt menys i molt pitjor, fa més de dos mesos que no faig una entrada bonica, bonica.

Anem a pams, jo per ací he escrit algunes entrades que són més que res líriques, són, clar, les que més em costa escriure, les que més corregisc, les que més vigile que no se m’escapen i les que més m’agraden. N’hi ha moltes que estan sota la categoria del lado de allá…, però n’hi ha una mica escampades arreu. També he escrit entrades modestament èpiques, les que estan sota la categoria d’històrieseixes m’agraden molt, potser hauria de tornar per eixe camí a fer dits.

Però bàsicament he escrit, diguem-ne, crònica: les entrades sobre política italiana, actualitat i eixes coses. No puc més, no m’abelleix, és massa depriment, en un moment donat me’n vaig adonar que escrivia contínuament entrades plorones i queixones, sense massa gràcia (tot plegat en té ben poca) i sense cap anàlisi política, no perquè jo no siga capaç de fer-ne (que també) sinó perquè açò que ens està passant a aquest (meu) país dóna per a poca anàlisi, parlar de política s’ha convertit en una espècie de velatori amb colpets a l’esquena i comentaris de circumstància tipus el temps ho cura tot o ja vindran temps millors

Però no crec que el meu problema siga només que quasi he renunciat a fer crònica, el meu bloc no s’ha tornat avorrit perquè Itàlia està fatal, tampoc crec que siga per la vida (meua), abans quan escrivia entrades boniques sovint ja en tenia una. Diu l’F. que és una crisi que tenen tots els blocaires (tipus la dels quaranta de les persones), no sé si és l’edat (del bloc), té quasi tres anys, tampoc es tant. Potser siga veritat i els blocs envelleixen, com nosaltres. O envelleix el diàleg, em ve ara al cap una frase de Bryce Echenique (crec que és d’Un mundo para Julius) que deia que arriba un moment en què, inevitablement, dos amics s’ho han dit tot i comencen a repetir-se i que és aleshores que comença la veritable amistat. Potser els blocs, inevitablement, arriba un moment en què comencen a repetir-se, si més no alguns, si més no el meu.

Supose que és una crisi passatgera i tinc la impressió que n’hi ha passera (en el sentit de la vuitena accepció de l’Alcover que no deixa enllaçar les definicions: Passa; malura epidèmica (Tortosa, Morella). «Hi ha passera de mal de morros en los conills»). No vos passa als que teniu bloc? i als lectors? estem més avorrits en general o sóc jo? A més, trobe que no sóc l’única que ha baixat el ritme, està mústia la blogosfera, aprofite l’avinentesa per mostrar la meua admiració i el meu reconeixement als herois de la resistència que escriuen una entrada diària.

Jo, per ara, pense seguir escrivint, fins que vos farteu vosaltres o em farte jo o ens fartem tots plegats.

carta

0
Publicat el 17 d'abril de 2010
Lo giuro Presidente, anche a nome degli italiani che considerano i propri morti tutti coloro che sono caduti combattendo le organizzazioni criminali, che non ci sarà giorno in cui taceremo. Questo lo prometto. A voce alta. 

Roberto Saviano
 

(Ho jure President, també en nom dels italians que consideren morts propis tots els que han caigut combatent les organitzacions criminals, que no n’hi haurà un dia en que callem. Això ho prometo. En veu alta.)

Ahir  Berlusconi va acusar Saviano de donar suport promocional a la màfia, l’escriptor li ha contestat hui amb una carta  a les pàgines de Repubblica. En aquest món al inrevés en què s’ha convertit aquest país, les seues paraules i la seua tenacitat són precioses, i ho són també les reaccions d’alguns col.legues de l’escriptor. 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Rose is a rose is a rose

4
Publicat el 16 d'abril de 2010

A Codognè, un poblet del Vèneto, l’ajuntament de la Lega ha pres una decisió importantíssima per a la política italiana i per als ciutadans del poble, en la seua política d’estalvi i de protecció de la salut.
Supose que després de llargs estudis i profundes reflexions l’alcalde i l’ajuntament han decidit extirpar els mil rosers que l’ajuntament anterior, de centre-esquerra, havia plantat en els darrers deu anys.
Diuen que ho han fet per estalviar i, sobretot, per protegir els habitants del poble que es podrien punxar amb les espines (!), però els ciutadans estan convençuts que ho han fet només pel color de les roses, és que són roges.

Què dir, açò és alta política, millor no dic res.

l’art de la llunyania

16
Publicat el 14 d'abril de 2010

Deia l’Alexandre l’altre dia, parlant d’amics i d’absències, que haurem d’aprendre a fer-nos més savis en el difícil art de la llunyania, a conrear els nostres estrets vincles amb la certitud de les mancances que se’ns han imposat.

Porte molts anys intentant-ho, intentant fer-me sàvia en el difícil art de la llunyania i, vos ho assegure, n’hi ha dies que, com en un cruel joc de l’oca, em trobe sense saber ben bé perquè, a la casella d’eixida, com si haguera de començar da capo a acostumar-m’hi, com si haguera marxat ahir i no sabera com es fa, què he de fer amb tot l’enyor que, a voltes, pareix que m’ofegue.

L’Alexandre dóna pistes: Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.

Hui em costa moltíssim.

Intrascendència

9
Publicat el 13 d'abril de 2010

Supose que li passa a tothom, n’hi ha textos que voldria haver escrit jo i que em fan envejar (cordialment) l’autor.
Dissabte passat (dia perfecte a València, el sol que em rep i em somriu, cerveseta al Lisboa, arròs melós amb peix d’eixos que es recorden, copeta al Negrito, passejada pel Carme i conversa d’hores amb una de les persones amb qui més m’agrada conversar hores -i després 0-2, clar), no recorde ara si amb la misteleta de després de l’arròs o al Negrito amb nous alcohols, Ferran Archilés em va autoritzar a publicar un text seu ací.
El text fa part d’un recull que amb el títol Cinc futurs, cinc passats (fragments d’un dietari) va publicar al llibre Castelló segle XXI, ficcions i prediccions i el títol és Intranscendència:

No sé quantes vegades va estar Josep Pla a Castelló. Pel que diu a la seua obra, sembla que dues vegades. La darrera, ja avançada la dècada dels setantes i ell ben gran, l’únic adjectiu que gasta per a definir la capital de la Plana és “intranscendent”. La primera vegada que hi va estar era allà pels anys cinquanta i li dedica, però, molt més d’espai i atenció. Li va agradar Castelló, en concret el Casino Antic on va arribar a un hora relativament intempestiva per a demanar que li feren una paella. No li la van fer, però sí un arròs. No importa, a Pla li agradava molt la paella però no menjava res. Això sí, després podia dedicar tot un volum de la seua obra completa a descriure amb precisió literalment increïble totes les sensacions produïdes per uns plats que no havia menjat, per uns paisatges que a penes si havia vist.
A Pla, Castelló li va semblar en aquell moment una ciutat ben agradable. Provinciana, que era una cosa que per a l’escriptor ampordanès, era tot un grau de civilització. Diu que li faltava una catedral (aleshores no passàvem de tindre una arxiprestal, i encara en ruïnes), perquè una ciutat de províncies com cal n’havia de tindre una. I més valdrà no preguntar, perquè així és com les lleis immutables de l’univers planià s’enunciaven.
Jo crec que, a diferència dels anys setanta, el que deguè agradar a Pla de Castelló va ser que encara no s’havia convertit en el monstre pròsper de després. Eixa ciutat destruïda, amb la catàstrofe còsmica que va ser el “desarrollismo”. Castelló, per a Pla, era una ciutat enganxada a un casino i una tertúlia de taronjaires queixant-se del temps. Tot ben normal i natural. Tot molt provincià, gens pretensiós, lleument infeliç.
Sembla que, en definitiva, aquell arròs del Casino no estava massa aconseguit. Llàstima, perquè Castelló va perdre la possibilitat de tindre un lloguet en la història de la literatura.

Per cert, per ací hui també parlen de Pla, de Pla i d’Itàlia.

ràbia

6
Publicat el 8 d'abril de 2010

Ràbia, plorera, impotència.
El que està passant al Cabanyal no té nom (o sí), les imatges són impressionants, la policia carregant contra els veïns (gent de totes les edats, entre els ferits d’aquest matí n’hi ha gent major), contra gent que amb les mans alçades vol defensar el seu barri. 
Ho estan fent sabent que és il.legal i que no té remei, que, com diu l’Apòstata (desficiosa), cada rajola que trenquen ja no es pot salvar, no m’he pogut aguantar les llàgrimes veient la gent plorar mentre les cases eren enderrocades.

viatge

11
Publicat el 7 d'abril de 2010

Tal dia com hui, fa molts, molts anys (més de 700), exactament el 7 d’abril de 1300 va començar un dels viatges més meravellosos que ens ha regalat la literatura. El viatge va durar una setmana, en la qual Dante Alighieri va visitar i ens va narrar el seu periple pels tres regnes de l’altre món, acompanyat i guiat per Virgili i, al final, també per l’estimada Beatriu. Un viatge on el poeta ens mostra, en paraules de J.F. Mira, “L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls“.

Tenim molta sort, en català disposem de tres versions, la primera (la primera traducció en absolut de la Commedia) d’Albert Febrer, de 1429. Entre el 1935 i el 36 Josep Maria de Sagarra la va tornar a traduir i, la darrera versió, la de Joan Francesc Mira, en vers lliure i amb una mestria i un amor per l’obra i per la llengua que en fan una meravella a l’abast de tots nosaltres, si no la teniu, compreu-la.

No me’n vull estar de tornar a penjar la lectura del cinquè cant de l’Infern que va fer Benigni en una nit memorable.

Ací la lectura de Benigni, ací la traducció de Mira, ací la de Sagarra, ací la de Febrer i ací l’original de Dante. Bon viatge.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

xerrameca

9
Publicat el 4 d'abril de 2010
No pense fer ni acudits fàcils ni proclames anticlericals (a aquestes hores i a aquestes edats), crec (i espere) que molts cristians estaran torbadíssims amb el que està passant, i crec que el senyor Cantalamessa s’hauria pogut estalviar la comparació de l’atac violent i concèntric a l’església amb els aspectes més vergonyosos de l’antisemitisme, espere que algú li recorde que els aspectes més vergonyosos de l’antisemitisme van prendre la forma de cambres de gas mentre l’atac a l’església el que pretèn és que la justícia (humana, no la divina) faça la seua faena. Crec, fins i tot, que preferisc que no explique a què es refereix quan parla de culpes i responsabilitats personals dels jueus que els van fer víctimes de la violència col.lectiva. I no pensava escriure res sobre aquest tema
Crec que el Sant Pare en alguna de les moltes ocasions que ha tingut aquesta setmana, hauria pogut pregar per les víctimes dels abusos, només una pregària. Tampoc pensava escriure res sobre el tema.
Hui el degà del col.legi cardenalici, el cardenal Sodano ha dit unes paraules fora de programa abans de la missa de Pasqua, ha dit que el poble de Déu està amb el Papa i no es deixa impressionar per la xerrameca (chiacchiericcio). Vull pensar que no és així, vull pensar que el dolor insuportable de les víctimes d’abusos (la xerrameca!) i el silenci insuportable de l’església sí que impressionen el poble de Déu i que en aquests dies de ressurrecció i de joia per als cristians trobaran espai i justícia també les víctimes dels abusos. I vull pensar que per la majoria dels catòlics la paraula xerrameca com l’ha usada avui Sodano ha estat una bufetada, com ho deu haver estat per les víctimes.

gavina

5
Publicat el 1 d'abril de 2010

Ja ho diuen que el que no es consola és perquè no vol.
Enmig de tot el que està passant, del resultat de les eleccions que fa més por que altra cosa i d’aquesta ciutat que, governada per una dreta fastigosa, va perdent algunes de les seues característiques més dolces i es mostra cada volta més antipàtica i més bruta. Enmig d’això, deia, hui una notícia m’ha fet somriure: una gavina (Roma n’és plena, pugen pel riu, s’obliden de la seua dieta marinera i mengen restes de panini i de cornetti dels turistes) ha fet un niu al Vittoriano, a un dels monuments més lletjos de la ciutat, justet sota una àguila amenaçadora.
Ja ho sé que no és un senyal de res, però l’àguila és de pedra i la gavina està viva…