Acabe de llegir al blog de Jesús que la Pasqua jueva que se celebrava aquesta nit passada commemora l’inici d’un viatge, l’inici de quaranta anys de travessada del desert…, no sé si seran quaranta anys, però amb els resultats catastròfics (i sorprenents) de les eleccions d’ahir aquest país meu té un llarg desert per travessar. Ja veurem en quines condicions arribem al final de la travessada.
Arxiu mensual: març de 2010
el cel a una habitació
Estan sencers, tota una habitació amb les quatre parets cobertes amb un jardí preciós, pintat amb una delicadesa i uns detalls i uns colors que en entrar t’envolten i et meravellen, aquelles coses que t’obren els ulls i la boca i el cor.
Segurament era un triclini d’estiu, per menjar a la fresca, era una habitació sota terra, sense finestres i amb un llucernari al sostre, al museu han reproduït l’habitació i la llum que ve del sostre canvia com canvia la llum del dia, és una meravella.
Vint-i-tres espècies vegetals i quasi setanta tipus d’ocells, pintats amb una gràcia que, tot i reproduir-ne els trets amb molta precisió, no pretèn ser realista, tot floreix i fa fruit a l’hora, en una impossible plenitud de la natura. Un regal de l’artista que, un terratrèmol al 17 aC que va omplir l’habitació de terra i les bones mans de curadors i restauradors, ens lliuren com un regal rar i preciós.
Jo no sabia que existia el museu ni que els frescos estaven tan ben conservats, va ser un dels regals de la setmana… (la cançó me la passeu que hui tinc el dia tonto).
moral
blogs (i) amics
Dissabte passat, al voltant de la taula de ma casa érem sis persones sopant. De les sis persones només una no té un blog, les altres cinc en tenim (cadascú amb el seu ritme de publicació i algun quasi abandonat, però actius, no diré noms). Diguem que érem tres parelles, la relació dels senyors de la casa (l’F. i jo) amb les altres dues parelles i, per tant, la relació entre les altres dues parelles existia perquè eren lectors d’aquest blog i amb el temps i altres mitjans ens havíem fet amics. Així que gràcies a aquest blog sis persones menjàvem i rèiem, dissabte per la nit, al voltant d’una taula.
Una de les parelles s’havia conegut mitjançant els blogs respectius, van començar comentant-se, després escrivint-se i després ‘coneixent-se’ de veritat.
L’altra parella present, que ha vingut de Barcelona a passar uns dies a Roma, va aconseguir una cosa impossible gràcies al blog d’un d’ells: sabien que m’agrada molt la llonganissa de Pasqua, que és molt difícil de trobar fora del País Valencià. Va demanar a un lector del seu blog, valencià que viu a Barcelona (i que té un blog), on en podia trobar, l’altre li va dir que a Barcelona enlloc, però va aconseguir fer-se’n portar des de Llombai, així que van quedar a Barcelona i li va donar…, aquests amics coneguts pel blog van aconseguir acompanyar l’assortit d’embotits de Vic amb llonganissa vinguda directament de la Ribera gràcies al blog d’un d’ells…
En fi, que qui diu que la blogosfera és una tonteria i que les hores que passem davant de l’ordinador ens aïllen, no s’ha enterat de res…
alba
Normalment em desperte promptet, fins i tot els caps de setmana quan voldria dormir més. M’agrada, m’agraden la primera hora del matí amb la ciutat encara silenciosa i la llum del sol baixa i groga. Aquests darrers dies, com em passa cada any, encara em desperte més prompte, crec que és per la llum, em passa sempre un parell de setmanes abans que canvien l’hora, ací (del lado de acá) es fa de dia molt abans que allà (del lado de allá) i fins el canvi d’hora em trobe amb un temps de regal, cada matí, que m’encanta. M’agrada perquè vol dir que ja hi som, que la primavera està arribant, i aquests dies que em desperte tan prompte en són un anunci. Em desperte de molt bon humor i descansada i, normalment, aprofite per fer coses tontes i agradables (i silencioses) que no tinc mai temps de fer i per gaudir del moment entre morat i taronja que el cel de Roma regala a qui està despert i amb ganes de mirar-se’l.
Per si algú s’ha distret i no ho recorda, demà arriba la primavera.
picaina
està arribant
No voldria que les ganes em confongueren, no voldria veure anuncis i promeses on no hi són ni miratges provocats pel desig. Ja m’estic posant nerviosa, com algú que està al costat del telèfon esperant una telefonada o a una estació esperant un tren que no arriba. I si no ve? I si arriba tard? I si no ve mai més? Ja no puc més, m’he informat, i diuen que sí, que està arribant. No m’havia enganyat, eren anuncis, sóc jo que sempre tinc por (i que enguany ha estat molt discreta). La primavera arriba el 20 de març (i ve en avió, però això són coses meues).
mans
No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.
Miquel Martí i Pol
Cortázar tenia unes mans llarguíssimes, enormes, amb dits que es movien com bestioles marines, sovint amb una cigarreta. Ja vaig explicar una volta com m’agraden les mans d’Erri de Luca, m’agrada molt mirar-les quan parla i les mou. M’agraden molt les mans dels músics i veure-les tocar. I em podria passar hores mirant les mans que tenen un ofici, les mans que fan coses amb traça.
Mirar les mans que parlen (i a aquest país parlen molt) i les mans dels xiquets descobrint destreses i m’agraden molt les mans cansades dels vells, amb tota la vida a sobre. I les mans que escriuen. Cada volta que escolte Com un puny de Raimon veig la seua mà, alçada i oberta, que es tanca al final de la cançó
M’agrada pensar que els meus dits tenen memòries que jo ignore i que, si es perd la memòria, les mans la conserven, que no es perd mai la memòria de les mans.
Els dibuixos són dos estudis de la mà esquerra d’Erasme i un de la mà dreta escrivint, d’Hans Holbein ‘El Jove’, està al Louvre i jo l’he robat del bloc de Jesús
estil
Actualització: diuen que no és un periodista, que és un provocador, és igual, la substància és la mateixa.
colpet
Cal dir que la gent s’ha tirat al carrer per protestar, feia temps que no passava. Només em queda l’esperança que aquesta volta el seu electorat els castigue, i reconec que ho espere, no aprendré mai.