Arxiu mensual: març de 2010

desert

Publicat el per
4

Acabe de llegir al blog de Jesús que la Pasqua jueva que se celebrava aquesta nit passada commemora l’inici d’un viatge, l’inici de quaranta anys de travessada del desert…, no sé si seran quaranta anys, però amb els resultats catastròfics (i sorprenents) de les eleccions d’ahir aquest país meu té un llarg desert per travessar. Ja veurem en quines condicions arribem al final de la travessada.

el cel a una habitació

Publicat el per
8
Aquesta setmana, gràcies a haver fet de ciceroneta a amics d’oltremare m’he regalat l’ànima i els ulls amb el bo i millor que aquesta ciutat pot oferir, si més no amb el que preferisc. Hem vist moltes coses precioses, moltes esglésies, hem tingut la sort de poder veure una exposició de Caravaggio esplèndida, amb més quadres junts de l’artista dels que un pot imaginar, també hem vist una exposició de Hopper…,però de tot el que he vist el que més m’ha emocionat ho va pintar un artista anònim fa més de dos mil anys. Coneixia els frescos de la vil.la de Lívia, hi havia vist fotos i reproduccions (tinc un gravadet emmarcat a casa, amb el magraner de la foto) i divendres, en entrar a un museu que no coneixia vaig veure que els frescos estaven allí, però no m’ho podia imaginar. 
Estan sencers, tota una habitació amb les quatre parets cobertes amb un jardí preciós, pintat amb una delicadesa i uns detalls i uns colors que en entrar t’envolten i et meravellen, aquelles coses que t’obren els ulls i la boca i el cor.
Segurament era un triclini d’estiu, per menjar a la fresca, era una habitació sota terra, sense finestres i amb un llucernari al sostre, al museu han reproduït l’habitació i la llum que ve del sostre canvia com canvia la llum del dia, és una meravella. 
Vint-i-tres espècies vegetals i quasi setanta tipus d’ocells, pintats amb una gràcia que, tot i reproduir-ne els trets amb molta precisió, no pretèn ser realista, tot floreix i fa fruit a l’hora, en una impossible plenitud de la natura. Un regal de l’artista que, un terratrèmol al 17 aC que va omplir l’habitació de terra i les bones mans de curadors i restauradors, ens lliuren com un regal rar i preciós.
Jo no sabia que existia el museu ni que els frescos estaven tan ben conservats, va ser un dels regals de la setmana… (la cançó me la passeu que hui tinc el dia tonto). 

 

moral

Publicat el per
8
Supose que ja ho haureu llegit, el New York Times està destapant aquests dies la història d’un capellà que va abusar de 200 xiquets (200 xiquets) i de com el Vaticà (concretament Ratzinger) ho va ocultar. No pense dir res, és massa horrorós tot plegat per trobar cap paraula a dir. De totes maneres al Vaticà poden estar tranquils, des de l’altura de la seua autoritat moral Berlusconi els ha felicitat per com combaten la pedofília, a canvi la conferència episcopal italiana ha demanat el vot per la dreta a les eleccions de diumenge, (com és sabut és Berlusconi qui defensa els valors morals cristians).
Però no volia parlar d’això, el que volia explicar és una cosa que va passar ahir, un grupet de membres d’una associació de víctimes d’abusos es va manifestar davant del Vaticà, supose que per estar segurs que no els passava res, es van posar a Plaça Pius XII, davant de Sant Pere, justet al límit entre l’estat italià i el vaticà, de la banda italiana, a un estat de dret. Reproduisc a continuació la notícia que l’agència Ansa va publicar ahir, sense més comentaris:

La policia va interrompre una xicoteta manifestació de l’associació de víctimes nord-americanes de capellans pedòfils SNAP, que tenia lloc a la plaça Pius XII, davant de les columnes de Sant Pere. Als quatre representants de l’associació, dos homes i dos dones, que estaven parlant amb els periodistes després de les revelacions del NYT sobre el silenci de l’aleshores Cardenal Joseph Ratzinger sobre un cas d’abusos a centenars de xiquets a Wisconsin, se’ls va endur la policia a comissaria. Abans els havien demanat els passaports. La presidenta de l’SNAP, Barbara Blaine, mentre l’arrestaven va preguntar vàries voltes en anglès ‘He fet alguna cosa mal feta?’ (ansa.it, 25.3.2010).

Voldria que algun responsable de l’Estat Italià responguera a la senyora Blaine, i de pas a mi. 

blogs (i) amics

Publicat el per
30

Dissabte passat, al voltant de la taula de ma casa érem sis persones sopant. De les sis persones només una no té un blog, les altres cinc en tenim (cadascú amb el seu ritme de publicació i algun quasi abandonat, però actius, no diré noms). Diguem que érem tres parelles, la relació dels senyors de la casa (l’F. i jo) amb les altres dues parelles i, per tant, la relació entre les altres dues parelles existia perquè eren lectors d’aquest blog i amb el temps i altres mitjans ens havíem fet amics. Així que gràcies a aquest blog sis persones menjàvem i rèiem, dissabte per la nit, al voltant d’una taula.

Una de les parelles s’havia conegut mitjançant els blogs respectius, van començar comentant-se, després escrivint-se i després ‘coneixent-se’ de veritat.
L’altra parella present, que ha vingut de Barcelona a passar uns dies a Roma, va aconseguir una cosa impossible gràcies al blog d’un d’ells: sabien que m’agrada molt la llonganissa de Pasqua, que és molt difícil de trobar fora del País Valencià. Va demanar a un lector del seu blog, valencià que viu a Barcelona (i que té un blog), on en podia trobar, l’altre li va dir que a Barcelona enlloc, però va aconseguir fer-se’n portar des de Llombai, així que van quedar a Barcelona i li va donar…, aquests amics coneguts pel blog van aconseguir acompanyar l’assortit d’embotits de Vic amb llonganissa vinguda directament de la Ribera gràcies al blog d’un d’ells…

En fi, que qui diu que la blogosfera és una tonteria i que les hores que passem davant de l’ordinador ens aïllen, no s’ha enterat de res…

 

alba

Publicat el per
13

Normalment em desperte promptet, fins i tot els caps de setmana quan voldria dormir més. M’agrada, m’agraden la primera hora del matí amb la ciutat encara silenciosa i la llum del sol baixa i groga. Aquests darrers dies, com em passa cada any, encara em desperte més prompte, crec que és per la llum, em passa sempre un parell de setmanes abans que canvien l’hora, ací (del lado de acá) es fa de dia molt abans que allà (del lado de allá) i fins el canvi d’hora em trobe amb un temps de regal, cada matí, que m’encanta. M’agrada perquè vol dir que ja hi som, que la primavera està arribant, i aquests dies que em desperte tan prompte en són un anunci. Em desperte de molt bon humor i descansada i, normalment, aprofite per fer coses tontes i agradables (i silencioses) que no tinc mai temps de fer i per gaudir del moment entre morat i taronja que el cel de Roma regala a qui està despert i amb ganes de mirar-se’l.
Per si algú s’ha distret i no ho recorda, demà arriba la primavera.

picaina

Publicat el per
5
No puc anar al concert de demà d’Artaica al CAT, i em fa molta ràbia. Volia penjar un altra cançó per fer-vos ganetes i he triat Picaina, és una melodia preciosa i l’arranjament, amb la veu de Mara i eixe clarinet una mica exòtic, m’encanta.
Pareix que no és una cançó de treball, podria ser una cançó del que al poble en deien de borrasca, dels dies que pel mal temps els homes no podien anar al camp a treballar i anaven a la taverna. N’hi ha moltes versions, amb moltes lletres, a molts pobles diferents, amb la mateixa melodia i la mateixa tornada. L’arranjament és de Xavi Folch i la lletra de Mara Aranda i tradicional.

 

Recordeu, dijous 18 de març, al Tradicionarius, al CAT, a Gràcia.

 

està arribant

Publicat el per
13
Fa temps que l’espere, que l’espere amb candeletes. Altres voltes m’enviava senyals per dir-me que estava arribant, però, tot i que fa molts dies que busque els senyals, crec que em vol donar una sorpresa, però això serà molt difícil, les coses que es desitgen no sorprenen mai quan arriben (o sí…be careful what you wish).
No voldria que les ganes em confongueren, no voldria veure anuncis i promeses on no hi són ni miratges provocats pel desig. Ja m’estic posant nerviosa, com algú que està al costat del telèfon esperant una telefonada o a una estació esperant un tren que no arriba. I si no ve? I si arriba tard? I si no ve mai més? Ja no puc més, m’he informat, i diuen que sí, que està arribant. No m’havia enganyat, eren anuncis, sóc jo que sempre tinc por (i que enguany ha estat molt discreta). La primavera arriba el 20 de març (i ve en avió, però això són coses meues).

mans

Publicat el per
18

No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

Miquel Martí i Pol 

M’agraden les mans, m’hi fixe molt, i m’agraden totes. Les mans grans i fortes i les xicotetes, les mans plenes d’ossos i les molsudes. Recorde moltes mans i n’enyore també moltes, algunes les podria reconèixer només tocant-les, n’estic segura.
Cortázar tenia unes mans llarguíssimes, enormes, amb dits que es movien com bestioles marines, sovint amb una cigarreta. Ja vaig explicar una volta com m’agraden les mans d’Erri de Luca, m’agrada molt mirar-les quan parla i les mou. M’agraden molt les mans dels músics i veure-les tocar. I em podria passar hores mirant les mans que tenen un ofici, les mans que fan coses amb traça. 
Mirar les mans que parlen (i a aquest país parlen molt) i les mans dels xiquets descobrint destreses i m’agraden molt les mans cansades dels vells, amb tota la vida a sobre. I les mans que escriuen. Cada volta que escolte Com un puny de Raimon veig la seua mà, alçada i oberta, que es tanca al final de la cançó
M’agrada pensar que els meus dits tenen memòries que jo ignore i que, si es perd la memòria, les mans la conserven, que no es perd mai la memòria de les mans.

Els dibuixos són dos estudis de la mà esquerra d’Erasme i un de la mà dreta escrivint, d’Hans Holbein ‘El Jove’, està al Louvre i jo l’he robat del bloc de Jesús

estil

Publicat el per
14
El senyors de la foto són el Ministre de Defensa d’aquest país i un periodista que ha gosat, a una conferència de premsa, fer preguntes incòmodes al President del Govern. Berlusconi s’ha negat a respondre i ha demanat que el feren fora de la sala. El Ministre de la Defensa s’ha alçat i ha obeït…, no sé què més ens queda per veure.

Actualització: diuen que no és un periodista, que és un provocador, és igual, la substància és la mateixa. 

colpet

Publicat el per
4
Segurament el que han fet no és un colp d’estat, però és una ganivetada a l’estat de dret, una més, aquesta volta al cor.
Han modificat la llei electoral amb un decret (i això està explícitamet prohibit a la Constitució), però és que a més ho han fet en plena campanya electoral, a quinze dies del vot. És com si a la meitat d’un partit de futbol, l’amo del camp, de la pilota i dels àrbitres canviara les regles. El missatge és claríssim, poden fer el que vulguen com i quan vulguen, passant-se les lleis pel forro. Si jo fóra l’oposició em retiraria de les eleccions, són eleccions il.legals. Molt trist.
Cal dir que la gent s’ha tirat al carrer per protestar, feia temps que no passava. Només em queda l’esperança que aquesta volta el seu electorat els castigue, i reconec que ho espere, no aprendré mai.