considereu novament si això és un home

La rivolta di Rosarno e’ la quarta rivolta degli africani in Italia contro le mafie. Roberto Saviano

Supose que ho heu llegit als diaris. La setmana passada a Rosarno, un poble de Calàbria, va començar la caça al negre, després de que algú els atacara a trets, els emigrants (que hi viuen fa anys, collidors de taronja a un euro l’hora) es van revoltar, la cosa va durar tres dies, ells a pedrades i els ciutadans a trets. El ministre de l’Interior va dir que el problema era l’excès de tolerància (no l’explotació fastigosa o la màfia que l’exerceix, el problema és la tolerància). Van enviar a la policia i els han deportat a tots, amb papers o sense, han deportat els negres. Molts ferits per trets, atropellats o apallissats, cap responsable detingut. Es veu que la taronja ja no és negoci, i la màfia local ha decidit que és millor no collir-la i cobrar els ajuts europeus, calia desfer-se de tota eixa gent i el govern ha posat els autobusos. 
He llegit que a la Rognetta, la fàbrica abandonada on vivien molts d’ells i que ahir el govern va enderrocar, a un mur algú havia escrit  EGALITÉ, supose que escriure FRATERNITÉ era demanar massa….

Adriano Sofri, reprenent el poema de Primo Levi, va publicar ahir un poema a Repubblica: ‘Nei ghetti di Italia questo non è un uomo’. Normalment no m’atrevisc a traduir poesia, hui ho faig, pense que és un poema urgent i que em perdonareu la traducció feta amb urgència (ací el poema llegit per alguns actors italians i ací el poema en italià):

Als guetos d’Itàlia, això no és un home

Novament, considereu novament
Si això és un home,
Com un gripau a gener,
Que s’avia quan és fosc i boira
I torna quan és boira i fosc,
Que es desploma a una cuneta,
I fa olor de kiwi i de taronges de Nadal,
Coneix tres llengües i no en parla cap
Que ha de contendre amb les rates el seu sopar,
Que té dues sabatilles de recanvi,
Una sol·licitud d’asil,
Una llicenciatura en enginyeria, una fotografia,
I s’amaga sota els cartons,
I dorm sobre els cartons a la Rognetta,
Sota un sostre d’amiant,
O sense sostre,
Fa el foc amb les escombraries,
Que està al seu lloc,
A cap lloc,
I si trau el cap, després del tir al blanc,
“S’ha equivocat!”
Clar que s’ha equivocat,
L’Home Negre
De la misèria negra,
Del treball negre, i des de Milà,
Per l’almoina d’un atenuant
Escriuen ben gran: NEGRE,
Rebutjat per un caporal,
Escopit per un desgraciat local,
Apallissat pels seus patrons,
Acaçat pels seus gossos,
Que enveja els vostres gossos,
Que enveja la presó,
(un bon lloc per penjar-se)
Que pixa amb els gossos,
Que ataca els gossos sense amo,
Que viu entre un No i un No,
Entre un Ajuntament dissolt per màfia
I un Centre de darrera acollida,
I quan mor, una col.lecta
Dels seus germans a un euro l’hora
El tornarà més enllà del mar més enllà del desert
A la seua terra – “A fer la mà!”
Mediteu que això ha estat,
Que això és ara,
Quin Estat és aquest,
Rellegiu els vostres petits assaigs sobre el Problema,
Vosaltres que adopteu a distància
De seguretat, al Congo o a Guatemala,
I escriviu a l’escalforeta, ni ací ni allà,
Ni bondat, coses de Càritas, ni
Brutalitat, coses de ministeri de l’intern,
tebis com uns peücs,
I aparteu els ulls d’aquesta
Que no és una dona
D’aquest que no és un home
Que no té una dona
I els fills, si té fills, son molt lluny,
I pregueu novament que els vostres nats
No vos giren la cara.

la filla de Ryan

Jo d’avions n’agafe molts i, sempre que puc, de baix cost i només amb equipatge de mà. Sóc una mestra en fer maletes, i en especial en fer equipatges de mà que colen, en mini-necessers inatacables, en pesos i mesures ajustats i en bosses immaculades a l’escàner.
Quan anava menys a Castelló i carregava més d’embotits a la tornada, sovint em feien obrir la bossa per controlar algun xorís o alguna llonganissa (fa uns anys vam colar, repartits entre l’equipatge de mà i una maleteta, 20 kilos de taulellets de Castelló per a la cuina nova, tenim una cuina obertament castellonenca).
Alguna volta em fan obrir la bossa per alguna cosa metàl.lica que no comprenen però sempre amb una certa lògica. L’altre dia anant cap a l’Alguer vaig notar la intensificació de les mesures de seguretat perquè en passar el control un carabiniere malcarat em va preguntar si la bossa era meua. Li vaig dir que sí i em va preguntar si portava un llibre. Li vaig respondre que en portava tres i, amb els guants de goma, em va obrir la bossa, va traure el llibre més gros i va passar les pàgines. A mi em va fer riure perquè em va vindre al cap una vella pel.li de l’oeste on un capellà fals duia una pistola a una Bíblia buida. El carabiniere em va tornar el llibre i vam marxar. En arribar a l’Alguer me’n vaig adonar que al fons d’una butxaca de la bossa duia una navalleta suïssa d’aquelles amb les eines que calen per fer fins i tot un trasplantament de ronyó, i que, al fons d’aquella butxaca, la navalla havia passat dies abans els controls a Roma i a València.

sed lex

El senyor Khadim és senegalès, té 41 anys i en fa 8 va arribar a Itàlia, després de tots aquests anys treballant en negre i sense papers va decidir tornar al seu país i amb l’ajut d’alguns amics italians va comprar un bitllet d’avió.
A l’aeroport de Fiumicino, quan està marxant, el detenen per clandestí i el tanquen a la presó per jutjar-lo i expulsar-lo. De moment li cauen set mesos perquè tenia una vella ordre d’expulsió no complida (de lal qual ell no en sabia res). Des de la presó demana l’expulsió com a condemna alternativa, cosa que la llei contempla per diversos delictes, però li deneguen perquè l’expulsió no es pot aplicar al delicte de no haver complit amb una ordre d’expulsió. 
El resum que fa el Garante dei detenuti que jo ja m’estic embolicant: Khadim que estava deixant Itàlia ara està tancat a la presó per no haver deixat el nostre país. Des de la presó sol.licita deixar Itàlia però no pot perquè ha de cumplir una condemna per no haver deixat Itàlia.

El de la foto no és el senyor Khadim, és el senyor Kafka als cinc anys, amb el seu cavallet preferit. 

epifania

Si avvisa che quest’anno Gesù Bambino resterà senza regali: i Magi non arriveranno perché sono stati respinti alla frontiera insieme agli altri immigrati.
(S’avisa que enguany el nen Jesús no tindrà regals: els Mags no arribaran perquè han estat rebutjats a la frontera junt amb els altres immigrants)

Aquest és el cartell que l’arquebisbe d’Agrigento ha fet posar, la vigília de l’epifania, al pessebre de la catedral, al lloc on tradicionalment es posaven els mags que porten els regals al nen Jesús. Quan els han preguntat pels seus motius la resposta ha estat: Hem decidit que calia donar un senyal per fer reflexionar la comunitat eclesiàstica i civil. (…) N’hi ha qui ha aplaudit la nostra iniciativa però també qui s’ha queixat dient que hem volgut sacrificar la tradició a la problemàtica de la emigració. Nosaltres pensem que la tradició no es pot anteposar als drets de les persones.

Cabanyal

Ho acabe de llegir,  el Ministerio de Cultura ha paralitzat l’enderrocament del Cabanyal.
Quan acabe de ‘fer la ola’ escriuré alguna coseta, de moment done l’enhorabona a tots els veïns del barri i a la gent de la plataforma Salvem el Cabanyal, molt ben fet! (si teniu una estoneta mireu el vídeo que publica Vilaweb).

neu

Em desperte a la tercera volta que el despertador prova a fer-me moure (tenim una relació molt complicada, el despertador i jo), m’alce, passe pel bany, entre a la cuina i encenc la cafetera, el cervell comença a funcionar piano piano, hem de comprar taronges, amb les que queden només fem suc per hui, pensant en el que hauria de fer en eixir de la faena vaig cap al balcó a veure si ha nevat. Ho faig molts matins, quan hi vaig jo ja ho sé que no ha nevat, però ho faig igualment. Tothom parla de la nevada del 86, quan amb mig metre de neu la ciutat es va paralitzar completament i tothom es va haver de quedar a casa i jo espere que un matí em passe. Espere descobrir que ha nevat molt i que no podem anar a treballar, i tornar al llit amb l’esmorzar i gaudir d’un dia de regal, un regal dels déus benèvols.
En arribar al balcó (sense eixir que fa un fred que pela) veig, com cada matí, que no ha nevat, que banalment i repetitiva plou (em persegueix per on vaig aquesta pluja, a Castelló durant les festes, a l’Alguer a cap d’any amb huracà inclòs i ara ací).
Torne cap a la cuina i torne als pensaments prosaics (hui hauria de vèncer la mandra i eixir ‘de rebaixes’ que em fa falta un abric) comence a menjar a pessics un tros de panettone cobert de xocolata que pensàvem que ens duraria tota la vida i ja s’està acabant, comence a sentir sorollets que fa l’F. que comença a despertar-se (el soroll de la Braun citromatic ajuda, a despertar-se), alce la tapa del portàtil i aleshores ho veig, veig açò, l’Allau ha escrit una entrada que es diu El teu país d’Itàlia i la teua ciutat de Roma. Sé que és per a mi, m’emocione (m’emocione), la llig dues voltes, i els comentaris (el Jesús com ho fa a estar a tot arreu?), m’emocione, li ensenye a l’F. que encara està mig adormit i que no acaba d’entendre de què li parle.
Darrerament estic mústia amb el bloc, no em preocupe massa, m’ha passat altres voltes i al final sempre acabe tornant a trobar el ritme i el to, però darrerament m’està costant superar la crisi blocaire. M’ho torne a llegir i em torne a emocionar, i pense que amb crisi i tot val molt la pena aquesta aventura d’escriure i llegir, i pense que prompte de Barcelona vindran amics a veure’m i que aquesta república de lletres que ens hem inventat als nostres ordinadors està plena de premis i de regals i, aleshores me n’adone: els déus benèvols sí que havien escoltat la meu prec, ha nevat, m’ha nevat només a mi, concretament un allau tot per a mi. I tot i que em toca anar a treballar done les gràcies per l’allau i pel nou dia.

sirga

La plana vora riu on ara hi ha les fàbriques i el que es veu a la foto de la capçalera (i tot el barri) eren el límit del territori dels etruscs veians en els temps de la fundació de Roma. Pareix que ja Ròmul va lluitar contra ells per conquistar la plana fertilíssima als peus del Janícul i el control del riu i de l’accès a les salines del delta. Fins al segle V aC la zona va ser contesa pels dos pobles, fins que va esdevindre definitivament romana. Tota l’àrea va ser conreada i es va convertir en l’horta de la ciutat i s’hi van construir cases i magatzems pels productes del camp i per les mercaderies que, riu amunt, arribaven a la ciutat. Van ser horts i prats durant segles, primer l’hort de Cèsar, més tard els Prat del Papa, fins que als anys 50s del segle XX es va començar a edificar el barri.
A més de les viles amb explotacions agrícoles i jardins i el tràfec comercial del riu, per la zona hi passava la Via Campana que anava a les salines del delta i la Via Alzaia, que era un camí de sirga paral.lel al riu per on bous i homes (pilorciatori) arrossegaven riu amunt vaixells plens de mercaderies. 
En matins com avui, amb el silenci del diumenge, el dia fred i l’aire netíssim i la vista de la ciutat i de les muntanyes nevades al fons, em resulta molt fàcil des del meu balcó imaginar la plana conreada, els ramats i el tràfec de vaixells que porten oli, vi, blat i peix a la ciutat.