vella

La primera impressió que vaig tindre en arribar a Nova Orleans va ser d’Antilles, d’Àfrica, em va recordar L’Havana. Amb un aspecte semblant i  la humitat i l’aire sòlid i calent, totes dues ciutats et regalen un viatge a un altre segle, a un altre món.
Nova Orleans, de dia, es mou mandrosa amb la cadència dels ventiladors de sostre i de la música que sona a tot arreu, negra i trista. Fa olor d’espècies i de fem i de riu.
Tot i el viatge a un altre món, tot i l’anglès que allà esdevè una llengua exòtica i desconeguda, mestissa i complexa com la ciutat, sud i negror, porxos i balancins, gent pel carrer que pareix que fa segles que no té res a fer a banda de mirar-se el món passar, té quelcom de familiar, potser l’arquitectura, potser el ritme de migdiada mancada o les palmeres i les campanes de l’església, però alguna cosa a Nova Orleans sona conegut.
Contradictòria, bellíssima i ferida, amb una embriaguesa trista i suada i amb la música que t’arrossega inevitablement, Nova Orleans em va semblar una novel·la, una novel·la sensual, turmentada i ambigua.

Però eixa va ser només la primera impressió.

It Wont Be You – Bessie Smith

321

No el vaig notar de seguida, crec que va ser el segon dia quan el vaig veure. El taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 del Chelsea Hotel, a Nova York. El primer que vaig fer en veure’l va ser preguntar-me si potser algun dels personatges famosos que han passat per l’hotel l’havia vist, si algú, com jo, va pensar més d’un moment en el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321.
Vaig pensar que a saber quants anys portava aquell taulellet al bell mig del bany de l’habitació 321. L’edifici és del 1885, al principi era una cooperativa d’habitatges, la primera de Nova York, quan aquella zona era el centre del centre de la ciutat. Més avant, amb les crisis del 1893 i del 1903 l’edifici va ser venut i convertit en hotel. La façana, les escales i els balcons són els mateixos, però supose que els banys els devien fer quan el van reformar per fer l’hotel i no pareix que haja estat refet en el darrer segle, res no ho pareix, en eixe edifici.
Qui sap d’on venia el paleta que el va posar. Potser era irlandès, o era un dels milers de muratori dels Abruços que van arribar als Estats Units en eixos anys (encara no heu llegit a John Fante?).
Qui sap quantes hores treballava, segurament per dos dòlars al dia, quants taulellets va posar, potser milers, rosa i negre (no sé si la combinació de colors és la mateixa a totes les habitacions). Potser tots ben posats, potser l’únic mal posat és el del bany de l’habitació 321. Qui sap quin greu li va saber quan se’n va adonar, o potser no se’n va adonar mai o el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321 li va costar un disgust.
Pensava en com li hauria anat l’aventura al nou món, si va aconseguir prosperar i construïr-se una nova vida o va acabar malament. Potser va ser feliç. Potser va morir jove a la primera guerra mundial o va tindre una vida llarga i plàcida, vés a saber. 
Probablement no va saber mai que l’hotel esdevindria famòs perquè es va convertir en el preferit d’escriptors i poetes que hi van viure, hi van escriure i alguns hi van morir. No va saber que algunes de les pàgines cabdals de la literatura del seu nou país serien escrites a l’hotel. Que anys després molts músics i artistes, amb aspectes que ell no podia ni imaginar, triarien l’hotel per viure i treballar i per intoxicar-se amb substàncies de les quals ell no en coneixia l’existència. Malauradament no devia arribar a saber que un poeta canadenc, amb la veu més trista del món, donaria el nom de l’hotel a una cançó imprescindible. Potser algú del seu nou llinatge al nou món estima la cançó, o coneix l’hotel per un altra cançó o per una pel·lícula, i no sap que l’avi o el besavi hi va treballar, que va posar milers de taulellets i que al bany de l’habitació 321 en va posar un de negre, xicotet, mal posat.
Si era un muratore dels Abruços potser li hauria fet gràcia saber que més de cent anys després, algú, a Itàlia (tot i que en una llengua desconeguda per a ell) escriuria pensant en les mans que van posar el taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 de Chelsea Hotel, a Nova York.

Si a la foto no el veieu, ací baix, a la foto que es diu taulellet, es veu millor…

història de la banda oest

Quan ens en vam adonar que ens quedaven poquets dies i un fum de coses que volíem fer i veure vam començar a concentrar-nos i a deixar de passar els dies caminant i mirant, vam començar a organitzar-nos i, quan calia,  ‘tu a Boston i jo a California’ (e.g. jo me n’anava al Museu de la Ciutat de Nova York i l’F. al d’Història  Natural). Però el musical estava claríssim, calia anar i la tria era facilíssima, West Side Story, al Palace, a Times Square.
El Palace és un dels teatres més vells de Broadway, fa ser obert al 1913 i mentre el vodevil va durar en va ser el teatre principal. Als 50s va ser convertit en cinema i al 66 va tornar a obrir com a teatre. Té fins i tot un fantasma oficial, el de l’acròbata Louis Borsalino, que diuen que passeja pel teatre buit.
Vam comprar una entrada barateta, $46, balcony (galliner), però full view of the stage. La veritat és que es veia molt bé i se sentia encara millor. Sessió del dimecres a les dos de la vesprada (entre el MoMa i la travessada del pont de Brooklyn, perfect day, que diria aquell altre niuiorquès). Jo estava molt emocionada, el teatre és una preciositat, amb els daurats i els velluts com il faut (el fantasma no el vaig veure).
Mentre m’ho mirava tot embadalida van abaixar les llums, l’orquestra va començar amb el turi turirú de la primera peça, el teló es va alçar, una dotzena llarga de ballarins van començar a ballar i jo em vaig lliurar a l’espectacle, crec que vaig tindre la boca oberta les dues hores i mitja que va durar.
No sé dir res de tècnic sobre el muntatge, a mi em va paréixer esplèndid, l’escenografia era molt clàssica, sense efectes especials, l’orquestra i els ballarins fantàstics, especialment la que feia d’Anita, Karen Olivo, una bomba. Una mica estrany l’accent  porteño de la protagonista (és una cantant argentina), però supose que ningú se n’adonava…

Ací un tast del muntatge.

back

Ja està, acabem d’arribar a casa. Voldria escriure de la ciutat i de la gent de Nova York i d’una missa a Harlem dita per una reverenda mudadíssima amb sabatilles d’esport blanques i d’una rajoleta del bany de l’habitació 321 de l’Hotel Chelsea.
I del pont i de Brooklyn i de Truman Capote i dels llibres i de les llibreries. I del parc i de la música i del cel de Nova York i de West Side Story al teatre Palace a Broadway i dels museus i d’una edició facsímil de Let Us Compare Mythologies de Leonard Cohen i d’un xic que (em) cantava Don’t Think Twice It’s Allright de Bob Dylan a  l’estació del metro de Fulton Street.
I dels rius, del Hudson i del Mississipi. I de l’illa d’Ellis i de tots els que t’expliquen d’on han vingut ells o els pares o els avis i com s’han fet una nova vida a la ciutat. I del fum que ix de les tapes de les clavegueres i de Little Italy.  
I de Nova Orleans que poc a poc es va refent, i del coratge de la gent i de les seues històries, totes, totes, marcades per l’huracà, i de com van tornant i com estan reconstruint la ciutat i les seues vides, i de la música de Nova Orleans que està per tot arreu. I de Faulkner i la seua casa a Nova Orleans que és una llibreria esplèndida.
I de tots els somriures que ens han regalat en aquests dies i totes les paraules i tots els esguards. I de com tot era com havia de ser, com em pensava que seria, com volia que fóra, …però ho faré poc a poc, ara mateix he de dedicar tots els meus esforços a no adormir-me i despertar-me a les 11 de la nit fresca com una rosa.