l’home del turbant blau

A començaments de juliol es va presentar al Vaticà la restauració de la Capella Paolina. Es tracta de la darrera gran obra de Miquel Àngel, dos frescos, la Conversió de Sant Pau i la Crucifixió de Sant Pere, en els que va treballar des del 1542 al 1549. És un obra a la qual els estudiosos havien donat poca importància, sovint considerada una obra decadent d’un artista vell i cansat. Segurament també pel fet que ha estat sempre tancada al públic i en mal estat de conservació. 
En canvi, es tracta, probablement, del darrer monument del renaixement italià, abans que la contra-reforma en signara la condemna a mort. En els darrers anys de la seua vida, Miquel Àngel es va lligar a un cercle d’intel·lectuals que van intentar un acostament del catolicisme a la teologia luterana, entre ells Vittoria Colonna, el cardenal anglès Reginald Pole, els Spirituali. Va ser en aquells anys, d’espiritualitat profunda i turmentada, mentre treballava a la capella  que l’artista va veure com la seua esperança d’una reforma i renovació de l’església s’esvaïa i els seus amics eren empresonats o havien de fugir. La inquisició del sinistre Gianpietro Carafa va acabar amb el somni de Miquel Àngel i quasi amb les seues obres mestres. De fet, al Concili de Trento es va arribar a discutir sobre l’eliminació de la Capella Sixtina, tot i que al final es va optar per la censura dels nus més explícits. Pocs anys després que Miquel Àngel l’acabara, també a la Capella Paolina es van afegir vels i túniques per cobrir els cossos nus i ara s’ha triat de no traure’ls amb la restauració, en perfecte esperit de Trento.
Els especialistes coincideixen en que una de les figures de la crucifixió és un auto-retrat de Miquel Àngel, l’home amb el turbant blau de la foto. Els qui els han vist diuen que els frescos són esplèndids i la restauració molt reeixida. Llàstima que calga ser Cardenal per poder-los admirar, per a la resta de mortals ací n’hi ha unes fotos.

mordassa

Tothom li diu legge bavaglio (llei mordassa), havia de ser aprovada aquesta setmana que ve però pareix que l’aprovació salta a setembre després d’una intervenció del President de la República dient que tal com és no la firmarà. La llei, entre altres coses, limita moltíssim l’ús per part de la magistratura i les forces d’ordre de les interceptacions telefòniques (Berlusconi i els mafiosos estan contentíssims), pràcticament en prohibeix la publicació als diaris i, de pas, tracta els blocs com si foren diaris, introduïnt penes severíssimes per als blocaires, obligació de rectificar en 48 hores i reintrodueix el delicte d’instigació a la desobediència civil (!). Jutges, sindicats de policia, diaris, periodistes i la xarxa, tots estan en contra. N’hi havia convocada una vaga per al 14 de juliol (crec es farà a setembre).
Després que Berlusconi demanara a una reunió d’empresaris que no donaren publicitat a Repubblica, un grup de ciutadans organitzats via facebook van comprar i publicar, abans d’ahir, una pàgina de publicitat a Repubblica per la llibertat d’expressió.
Ahir, l’ex jutge Di Pietro va comprar una pàgina a l’Herald Tribune amb una crida a la comunitat internacional denunciant que la democràcia italiana està en perill.
Hui, a l’Espresso publica un article, després d’un llarg silenci, d’Umberto Eco. Diu que va dubtar molt quan li van demanar l’article en defensa de la llibertat de premsa, perquè, diu, si cal defensar-la vol dir que ja està molt malalta. Diu també que no té massa sentit anar contra Berlusconi, que el problema és la societat italiana que li permet governar i en fa una comparació amb el consens del que gaudia Mussolini. Després de parlar de la inutilitat de tot plegat, al darrer paràgraf diu:
Ja, per què fer-ho? el perquè és molt senzill. El 1931 el feixisme va imposar als professors universitaris, que eren 1200, un jurament de fidelitat al règim. Només 12, un 1%, van refusar i van perdre la faena (…). Tants altres, aconsellats fins i tot per Palmiro Togliatti o per Benedetto Croce, van jurar per poder continuar difonent els seus ensenyaments. Potser els 1188 que van romandre tenien raó, per raons diverses i totes honorables. Però aquells 12 que van dir que no van salvar l’honor de la Universitat i, en definitiva, l’honor del País.
Per això cal a voltes dir no, encara que, pessimistament, se sap que no servirà per a res

* La vinyeta és d’Ed Stein

colofó

De Berlusconi no sabria per on començar, fa dies que no en parle, no tinc paraules, però ja llegiu els diaris. 
Anit va obrir la cimera del G8 amb una conferència de premsa delirant. Va dir, literalment, que “No hi ha cap perill de possibles terratrèmols a l’Aquila durant el G8” i que gràcies a ell el món no ha tornat a la guerra freda, continua queixant-se de la confabulació internacional contra ell i diu que ell comença la cimera en condicions excel·lents (!), que ell té un 65 per cent de consens, i que ningú, a banda d’Obama, Mubarak i Calderón (es veu que no llig els diaris) és tan popular com ell i que ell no té por de res ni de ningú, diu.
The Guardian ha publicat un editorial on diu que a l’intern del G8 n’hi ha veus que diuen que Itàlia serà expulsada pel caos organitzatiu (sobretot en quant a continguts) i el Ministre d’Exteriors italià diu que espera que The Guardian ixca del club dels grans diaris (i tu més, tal qual).
Ahir a Roma, ciutat blindada, policia, helicòpters, carrers tallats amb reixes, policia a cabassaes i quatre manifestacions estranyes, ràpides i molt violentes. Quasi quaranta detinguts més una vintena que, suposadament per incidents a una manifestació a Turí fa dos mesos, van detindre abans d’ahir, per tota Itàlia, repressió preventiva, no?. Hui tindrem més manis i, a més, a les firstladies fent turisme per la ciutat.
Segurament a l’Aquila no aniran a manifestar-se (els joves anti-sistema, ací a la tele en diuen no-global o black block si tiren pedres, jo no sé com dir-ho) però la gent que porta tres mesos a les tendes i que sap que hi seran encara quan arribe l’hivern, està molt cremada, molt, i no crec que desaprofiten l’ocasió.
Tot plegat té una espècie d’aire d’inici de gran final, de colofó, tothom espera una bomba informativa sobre Berlusconi aquests dies, a la premsa d’ací o a la de fora, l’escàndol definitiu, el que farà que les darreres rates que li queden abandonen el vaixell.
Si no és aquests dies serà més avant, però li falta només el toc final. Potser sóc massa optimista però fa dos mesos ens el vèiem de President de la República i ara li contarem les setmanes o, a una mala, els mesos. Està massa tocat, comença a ser un problema fins i tot per als seus. D’alguna manera, si em permeteu la vulgaritat, tindrà la seua gràcia que ens haja salvat una meuca de Bari.

 

per llogar-hi cadires

Jo amb ells he viatjat molt, molt, van ser els primers que van fer Roma-València i jo hi vaig quasi cada mes, però ja fa temps que sempre que puc viatge amb qualsevol altra companyia.
Trobe que tot plegat comença a parèixer una broma de mal gust. Val que, sovint, et deixen lluny de la ciutat de destí (una volta a Girona dues xiques nòrdiques amb dues motxilles més grans que elles em van preguntar el camí per anar a peu al centre, de Barcelona); val que mai, mai, publiquen els preus amb les taxes incloses; val que et facen pagar cada gram de sobrepès a l’equipatge a preus que només compensarien si transportares diamants o opi; val que darrerament l’equipatge de mà haja de ser una bossa i prou i facen el numeret de fer posar tot a dintre a peu d’escala de l’avió (fa poc una assistenta de vol em va fer posar a la bossa el llibre que duia a la mà per entrar a l’avió dient-me que, si no, eren dos bultos); val que darrerament hagen decidit fer pagar 40 euros si el passatger no ha imprès la targeta d’embarcament (però ho haurien de dir clarament en comprar el bitllet, no tothom mira el correu electrònic el dia abans), val que et facen embarcar a trompades (a voltes em recorda el metro de Tokio amb el senyor que empeny la gent) i que es passen tot el viatge intentant vendre’t alguna cosa, ara una cocacola, arar un bitllet de loteria, un perfum o un bitllet per un autobús que et durà al centre de la ciutat de destí (a més, menteixen, a Roma el seu autobús no és la manera més barata i més ràpida d’arribar al centre). Fins i tot quan van anunciar que estaven pensant fer dur l’equipatge a l’avió als passatgers, vaig pensar: bueeeeno. Però el lavabo de l’avió que funciona amb monedes ja em pareix una exageració i la idea de Ryanair de vendre bitllets per a viatgers dempeus em pareix massa (decisamente troppo), no només no pense viatjar de peu dreta mai, no pense agafar un avió amb llocs per a aquesta espècie de tercera classe de viatgers, trobe que aquesta volta han exagerat.

ara mateix

El mal funcionament de les Poste Italiane a voltes té la seua gràcia (a voltes gens ni una miqueta), hui m’ha arribat per correu una carteta. Ve de Suïssa, que com és sabut és un país que presumeix d’exactitud i de precisió i la carta la firma Mariano, ell, i em demana que diposite la meua confiança (i la de los míos) en Mayor Oreja, diu que han preparat un projecte per a mi perquè estan molt preocupats pels meus problemes.

Ja té gràcia que la carta m’arribe justet un mes després de les eleccions, però que el títol siga ‘Ahora soluciones. Ahora PP’, pareix un acudit.  

vergonya

Ja està, ahir el senat va aprovar definitivament l’anomenat pachetto sicurezza que, entre altres infàmies, converteix en delicte no tindre els papers en regla, introdueix el ‘delicte de clandestinitat’. Vergonya i fàstic.

 A la vinyeta de Vauro, d’Il Manifesto:
-delicte de clandestinitat- els emigrants obligats a amagar-se.
-Però tu italià per què t’amagues?
-per la vergonya.

Doncs això.

de tota la vida

El senyor de la foto, que es diu Paolo Murgia, és pastor d’ovelles i és sard (tot coses que es coneixen mirant la foto)
Ahir, quan vaig llegir la seua història va entrar directament a la meua galeria particular d’herois civils d’aquest país i per la xarxa ja n’hi ha qui el proposa com a nou secretari del PD.
Resulta que una de les empreses del grup Fininvest, propietat de Berlusconi, porta des de l’any 80 intentant realitzar el projecte d’un complexe turístic gegant al sud d’Olbia, “Costa Turchese“, amb vil·les, hotels, apartaments i un port esportiu, 500 hectàrees de ciment vora mar.
Però, però, a una part de les terres hi pasturen des de sempre les ovelles del senyor Murgia, com diu ell “hi pasturem de tota la vida, sobre aquesta terra tinc la usucapió i no la pense cedir“. Es tracta d’un vell mecanisme legal pel qual, en aquest cas Berlusconi, és el propietari de la terra però no n’és el posseïdor, ho són el senyor Murgia i les seues ovelles perquè hi pasturen de tota la vida.
Normalment aquestes assumptes se solucionen amb diners (amb perretes, cançonetes, que diuen a Morella) i el normal hauria estat que al 80 el senyor Mugia haguera acceptat una oferta econòmica per cedir el dret d’ús de la terra, però no ho va fer i porta vint-i-nou anys resistint. Cap oferta econòmica ni cap batalla legal ho han aconseguit i, de moment, el senyor Murgia i les seues ovelles hi continuaran pasturant i Berlusconi s’haurà de clavar el seu complexe turístic a un lloc que sabem el senyor Murgia, les seues ovelles i jo.