injustícia

A aquest país s’hi cometen moltes injustícies i aquest bloc tracta de fer-se’n ressó, de denunciar el que passa i de protestar quan toca.
N’hi ha moltes, moltes, però n’hi ha una, nova d’enguany, que a qui escriu se li està fent insuportable, que em fa patir moltíssim i aquest cap de setmana ha estat massa, decididament massa.
Davant de casa han construït un hotel, res de greu, l’edifici és prou lluny i prou baix per no tapar-nos la vista, però hi ha una cosa que no ens esperàvem, que no ens hauríem esperat mai. Han fet una piscina al terrat, una piscina, al terrat. I alguns turistes, enlloc d’anar a l’àngelus a Sant Pere, que és el que haurien de fer, s’estan allà prenent el sol i el bany i a voltes, ens arriba fins i tot el soroll de l’aigua mentre a casa fa cinquanta graus. Si es pensen que no reaccionarem s’enganyen, hem vençut a les formigues, hem sobreviscut a una quasi-riuada i a una sèrie de terratrèmols, estem sobrevivint a Berlusconi i a tota la resta.
No, senyors, no ens quedarem amb els braços creuats davant les forces del mal, estem estudiant quina serà la millor estratègia, ja poden estar segurs que no restarem passius davant l’enèsima injustícia. Hasta la victoria, siempre.

xocolata

A qué viene la noche si no es buscando pájaros

Quan vaig saber que eixiria ja em vaig emocionar molt, tornava, tornava. Quan va eixir allà (del lado de allá) sabia que no el podia tindre encara perquè estava massa lluny. El vaig començar a acaronar sense tindre’l, pensant en el moment en què el tindria a les mans, sabia quan seria, faltava poc al proper viatge a Castelló. El divendres passat en arribar vaig anar corrent a comprar-lo, era més gros del que esperava, vaig llegir l’índex mil voltes però no el vaig començar. El vaig posar a la bossa i no el vaig tornar a obrir, llegia altre. En arribar a Roma va ser la primera cosa que vaig traure de la bossa, l’he passejat per casa durant una setmana, me’l mire sense obrir-lo. Des que el tinc he començat altres dos llibres, dels que passen per mi sense deixar quasi cap senyal, i no l’he començat.
És molt estrany, allò normal hauria estat que m’hi haguera llançat de cap, amb recel, a llegir-lo immediatament, potser dues voltes seguides. En canvi hi pensava, me’l mirava però no l’encetava. Hui he pensat que el que estava fent era com quan era xicoteta i me menjava el pa per deixar-me la xocolata per al final, i triava el moment de menjar-me-la sola, tota d’un mos.

En canvi hui l’he començat quasi amb timidesa, a mossets desordenats, com d’ocellet, i el deixe i m’alce faig un altra cosa o no res i després torne i el llig un altre tros. És estrany.

He llegit encara poc. És ell, hi és tot. Després de tant de temps.

 

el lleó

Abans d’ahir va arribar Gaddafi, el nou gran amic del Cavaliere (quina parella per al museu dels horrors, o per al de cera), com ara es poden deportar a Líbia els emigrants que la marina italiana troba a aigües internacionals o italianes, són molt molt amics. Del que serà d’aquesta gent no cal preocupar-se, amb aquest nou amic es fan negocis rodons.
Roma està paralitzada (un altra volta), no havia vist mai un seguici tan gran i amb tantes mesures de seguretat, en el viatge des de l’aeroport van tallar el tràfic a mitja ciutat fins i tot de vianants, portava més de 50 cotxes d’escorta. El major parc de la ciutat estarà tancat cinc dies perquè el coronel hi ha plantat les seues tendes. Ahir havia de parlar al senat però després de les protestes d’alguns senadors ho van deixar córrer i va parlar a una de les sales per a qui ha volgut anar, aquesta vesprada ha fet un discurs (delirant) a la universitat, la policia ha repartit llenya als estudiants que protestaven i he llegit al diari que entre els estudiants hi havia membres dels serveis secrets libis fotografiant i amenaçant, sobretot, a les estudiants mussulmanes que protestaven (mi hanno avvertito che hanno le mie foto con il cartello contro Gheddafi). A mi la cosa em pareix escandalosa, però ningú ha fet molt de cas.

Enmig del fàstic que provoca la visita del coronel i els somriures i les abraçades, algun profit el traurem. Abans d’ahir quan va arribar a l’aeroport (i durant les visites protocolàries de tot el dia) Gaddafi portava una foto cosida a l’uniforme de coronelísimo. Una cosa enorme, a la banda que no duia medalles. La foto és la d’ací dalt i mostra el moment de la detenció d’Omar al-Mukhtar, el Lleó del Desert, heroi libi de la resistència a la colonització italiana i gràcies a aquest gest del coronel aquests dies se’n parla.
Sobre la colonització italiana de Líbia i la història d’al-Mukhtar hi ha un film excel·lent (a mi em va agradar molt quan el vaig veure) que es diu El lleó del desert, del 1981, ací el tràiler, que des d’aleshores ha estat prohibit a Itàlia perquè ‘ofenia l’honor de l’exèrcit italià’, no l’ha programat cap televisió i no ha estat mai distribuït als cinemes. A la pel·lícula es veuen, amb una combinació de ficció i imatges d’arxiu molt reeixida, els crims de guerra que l’exèrcit italià va cometre. Ahir, per primera volta una televisió de pagament la va programar. Si més no, el gest del coronel ha servit per a que als diaris es parle aquests dies dels crims italians a Líbia, tema del que, tot i que els historiadors la feina l’han feta, no es parla mai.

Sí!

Those were the reasons and that was New York
Leonard Cohen, Chelsea Hotel No.2

Ahir vam fer els darrers clics, un buy per ací i un book per allà i ja està. Els bitllets d’avió i l’hotel, l’hotel.
A finals d’agost, per uns dies viuré al Chelsea, és que no m’ho puc creure. Viuré a una cançó, al Chelsea Hotel de Nova York. L’hotel on van viure Dylan Thomas i Mark Twain i per on va passar molts artistes i pensadors (n’hi ha una llista a la wiki) i on van passar moltes coses i es van escriure moltes pàgines, l’hotel on estava Janis Joplin quan Leonard Cohen se la mirava, l’hotel de Ginsberg i de Bob Dylan, doncs això, l’hotel.
Anar a Nova York és un desig d’aquells que una es cultiva amb els llibres i amb els anys, amb les cançons i amb les pel·lícules i trobe que és un desig molt raonable. És una de les meues ciutats de novel·la, riquíssima de records que he llegit. És estrany, les ciutats més llegides per a mi (a banda de Barcelona que ja la coneixia quan la llegia i a banda també d’Alexandria), les més llegides  deia, són París, Nova York i Buenos Aires, i sempre havia pensat que si les visitava seria en eixe ordre, i en canvi vaig començar per Buenos Aires i encara no he visitat París (sempre ens quedarà). 
Anar a Nova York i estar-me al Chelsea és un somni, l’únic que faltaria per que fóra perfecte seria anar en vaixell, sempre he pensat que hi ha ciutats (Nova York, Buenos Aires, Barcelona, Gènova i alguna més) que es mereixerien que la gent arribara i marxara en vaixell.
No sé perquè ara mateix em ve al cap un jove Henry Miller travessant el pont de Brooklyn en bicicleta, no sé en quin dels seus llibres, em vull rellegir un fum de coses abans d’anar i no sé per on començar. 

Només ens quedarem al Chelsea uns dies perquè és caret, però com diuen a Castelló, els diners i els collons són per a les ocasions (trobe que és una bona adaptació, més sofisticada, del carpe diem dels llatins).

d’una peça

Ahir al matí anant a la faena vaig veure a un mur a un carrer per on passe cada matí una pintada que no estava la setmana passada, diu: IBERIA LIBERTARIA, l’A amb el cercle al voltant i està firmada C.N.T. (amb els punts després de cada lletra).
Com pot haver arribat a Via del Porto fluviale de Roma aquesta pintada és un misteri que segurament no resoldré mai, algun nostàlgic italià? algun turista despistat? vés a saber.

En veure la pintada he recordat el senyor Miquel i que fa poc vaig saber que havia mort l’1 de gener. El senyor Miquel, el de la dreta de la foto, el vaig conèixer fa molts anys, havia deixat Castelló quan van mobilitzar la seua quinta al 38 i es va estrenar amb la batalla de l’Ebre, va passar per diversos camps francesos, va participar a la resistència i va col·laborar amb els maquis catalans. Després d’una vida de militant i de lluitador incansable, ací l’expliquen, va tornar a Castelló per primera volta a principis dels 80s, va començar a tornar periòdicament i en un d’aquells viatges el vaig conèixer. Amb un company de la universitat que el coneixia bé li vam fer una llarga entrevista que va durar tres dies i durant un període ens vam veure cada volta que tornava. M’agradava la seua manera de no cedir ni un mil·límetre, venia des de França en cotxe fins a Castelló sense agafar l’autopista perquè aquests principis que li havien marcat la vida li impedien de pagar per usar un tros de terra (la terra és de tots). Sempre m’han impressionat les persones sense dubtes, amb aquesta seguretat en les coses que només he trobat en algunes persones religioses, en algun comunista i en molts anarquistes.
Miquel, a més, tenia un altre tresor: la llengua. Parlava un valencià de Castelló (congelat des de fa 70 anys) que era una meravella, una mica afrancesat, però havia conservat un fum de paraules i de maneres de dir les coses que sempre em van fascinar. Discutíem molt de política i ho feia amb una energia que desmentia el cansament i la vellesa evidents al seu rostre i al seu cos, arreu excepte als ulls, al seu esguard claríssim i líquid, que et clavava quan t’escoltava obligant-te a triar molt bé les paraules.
Tenia una relació d’amor-odi amb la ciutat que no vaig entendre massa bé aleshores i que crec que ara entenc i un amor a la seua terra que el va dur a triar una vida molt difícil. Una volta el vaig acompanyar amb el cotxe a passejar pel terme, on estaven els horts on ell havia treballat de xiquet i vaig veure com, d’alguna manera, tornava xiquet, com al camp es movia sense la lentitud que l’edat havia imprés als seus moviments, fins i tot m’ajudava a mi en els trams més difícils, amb una satisfacció que no podia amagar.
Miquel era una persona d’aquelles que a voltes es té la sort de conèixer, un home d’una peça.

 

resultats

Pareix que el complot internacional contra Berlusconi (la Internacional Comunista i SPECTRE juntes) ha funcionat. Il Cavaliere prometia un 45% i s’ha quedat al 35%, està molt enfadat, molt.
Jo no m’esperava tampoc el 26% del PD, tot i ser resultats terribles són molt i molt millor del que jo i molta gent ens esperàvem. Pareix que queden signes de vida intel·ligent a la península.
Mentre espere que parlen els especialistes per fer una anàlisi una mica seriosa dels resultats, no vull esperar per donar les gràcies a qui ho ha fet possible, que es veu que són el Doctor No i el ?????????. Gràcies, moltes gràcies.

eleccions

En una estona me’n vaig a Castelló, quan torne, diumenge al vespre, els italians ja hauran votat i el que es votarà ací no és exactament els parlamentaris que aniran al Parlament Europeu, ací es votarà un altra cosa, ací es vota Berlusconi o no. I no és només una cosa simbòlica, ell és el cap de llista del seu partit a les cinc circumscripcions (nord est, nord oest, centre, sud i illes).
Jo no sé que m’espere, potser encara no he perdut la darrera espurna de confiança en l’electorat italià, no he fet cas a Dante (Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate…) i encara em queda alguna esperança. No pense que puga no guanyar, guanyarà, però espere que, si més no, part del vot catòlic vaja a un altra llista. Sé que són eleccions amb molta abstenció, sé que el PD està molt malament (i s’ho han guanyat a pols), però espere que molta gent que votava Berlusconi aquesta volta no el vote. I si no és així hauré de reconéixer que no entenc res (cosa que sospite). Ja veurem.

Per cert, es veu que també El País està controlat per la Internacional Comunista, i vosaltres sense saber-ho.

evolució

Ahir vaig llegir dues notícies que no sé per què se’m van ajuntar al cap. La primera era la del tenor que després d’una gran nit al Teatro Real de Madrid va eixir a balcó a cantar una cançó al públic que estava fora. Em va parèixer molt bonic poder escoltar des del carrer a un cantant que canta a un balcó (com els Beatles al terrat però un altra cosa). Després vaig veure a la foto del diari que havia cantat amb micròfon i no sé perquè ja no em va parèixer tan bonic.
La segona notícia era que investigadors de la Royal Society britànica han descobert que els  ocellets de ciutat canten molt més fort i amb un to més agut que els de camp. Pareix que s’han hagut d’adaptar per fer-se sentir superant el soroll de fons de les ciutats. 
Quan vaig arribar a Roma encara no eren temps de  mòbils a la butxaca, o si més no jo no en tenia. Els primers dies em va parèixer al·lucinant el soroll de la ciutat (jo venia de Londres, a més, on fins i tot les sirenes de la policia són discretes), vaig haver de buscar molt per trobar una cabina de telèfons a una plaça xicoteta i sense trànsit des d’on fóra possible parlar sense haver de cridar fins a fer quasi innecessari el telèfon. Els crits de la gent, els clàxons dels cotxes, les frenades…, em va costar molt acostumar-me a tot plegat. I Roma no és la ciutat més sorollosa on he estat.
Ahir, llegint sobre el descobriment dels investigadors britànics, vaig sentir una gran pietat pels ocellets de Nàpols, que es deuen haver convertit en una espècie mutant, una mica com els peixos amb tres ulls a Springfield.

velina

El nostre allau diari em demanava al darrer post que explicara l’origen de la paraula velina, mirant mirant he descobert que estava molt equivocada i no és el que jo pensava.
Velina en italià vol dir: ‘xica jove, i generalment amb pits molt grans, que ix als  programes de la tele sense motiu aparent i mig despullada’, aquest seria el significat actual de la paraula que ve de vélin (del llatí vitulinum), que en francès vol dir ‘de vedella’ i pertany al vocabulari de la producció de llibres. A França la paraula s’usava per anomenar els fulls blancs i llisos, molt fins i resistents que es feien amb la pell dels vedellets, era un pergamí d’alta qualitat que en català es diu vitel·la. A partir del sXIX a Itàlia es comença a utilitzar l’adjectiu velino, normalment acompanyant la paraula foglio i sobretot carta, carta velina, és com es diu el paper de seda.
Amb la difusió de les màquines d’escriure es va començar a anomenar velina el full de paper molt fi perfecte per a fer còpies a màquina amb paper carbó, per acabar usant-se la paraula per anomenar les còpies dels textos escrits a màquina.
Durant el feixisme, sobretot a partir de començaments dels 30s, l‘Ufficio Stampa de Mussolini va començar a enviar a les redaccions de tots els diaris instruccions sobre el que calia dir i com calia dir-ho. Aquestes directives arribaven als redactors en còpies en paper de seda i es van acabar dient veline. Així la paraula va adquirir el significat de ‘les comunicacions dels governs als diaris per condicionar el que es publica’. S’usava també el verb velinare amb el sentit d’intentar condicionar políticament els diaris.

Amb l’arribada d’ell i de les seues teles a la vida d’aquest país la paraula va tornar a canviar de significat. En un programa de Canale 5 (diari, va començar a finals dels 80s i encara dura),  que és una espècie de telenotícies satíric eixien unes xiques en biquini a portar veline (comunicacions de l’autoritat) als presentadors de la cosa. Amb el temps la paraula va passar a designar les xiques i, tot i que ara ja no porten paperets i només ballen sobre la taula dels presentadors remenant-los el cul a l’alçada de la cara, es continuen dient veline i les canvien tots els anys triant-les en un concurs que dura mesos i que és, ell mateix, un programa de la tele. Una cosa al·lucinant. I el somni de moltes joves italianes és guanyar eixe concurs, remenar el cul damunt d’una taula i lligar-se un futbolista (ser futbolista i lligar-se una velina és el somni de molts dels seus companys d’escola).
Per extensió totes les xiques que, sense motiu aparent, ixen a la tele mig despullades es diuen veline i mentre el President va col·locar de veline a les seues teles a algunes xiques (a les que per algun motiu ho havia promés) no va passar res. Quan va començar a col·locar-les a les teles públiques va començar a parèixer lleig, quan va col·locar-ne alguna al Parlament, alguns membres de la seua coalició van començar a enfadar-se, però quan va intentar omplir-ne les llistes de les eleccions europees va esclatar l’escàndol.

I per a mi les sorpreses són dues: Tot i que sabia de l’origen de la paraula en les instruccions de les autoritats als diaris, pensava que la carta velina venia de vel (que té una etimologia completament diferent), però que vinga de vedella em pareix una espècie de justícia etimològica

La segona sorpresa és que el monstre trontolla i això no m’ho voldria perdre per res del món.