defensa pròpia

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

Mario Benedetti, Defensa de la alegría

No hauria pensat mai que maig poguera ser tan cruel, ens ho estan posant molt difícil però cal continuar, defensar l’alegria, sense defallir, com un principi, trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. Coratge companys, l’enemiga darrerament no ens dona treva, en moments així la militància esdevè una cosa molt seriosa i la resistència es fa més necessària que mai. 

En un mundo descomunal
siento mi fragilidad.

Vaya pesadilla
corriendo,
con una bestia detras…

 Antonio Vega, Lucha de gigantes


diumenge

Ha estat un cap de setmana molt tranquil i molt intens, molt de pensar, molt de llegir (Aaron Appelfeld, Salvatore Niffoi i rellegint Un altra vida, de Xesca Ensenyat), molt de dormir i de no fer res i, com que estàvem a la Maremma, molt de menjar i beure bé. Sense ordinador ni ràdio ni tele. L’únic senyal del món exterior un sms anit, amb una sola paraula: “Campions”. E un grappino per i campioni.
Hui, tornant cap a Roma parem a una trattoria a dinar i en entrar veig Repubblica damunt del taulell, mentre estire la mà per agafar-lo i donar un colp d’ull faig el moviment de tirar el braç arrere, de no voler saber res. Em passa a voltes, però com que sóc una dona valenta agafe el diari mentre m’arriben les flaires de la cuina i anant cap a la taula llig dos titulars: Berlusconi diu que la crisi és culpa de l’esquerra i de la premsa i, una miqueta més avall, el Ministre de defensa diu que l’UNHCR (l’alt comissariat de les Nacions Unides per als refugiats) és criminal i deshumà i que no compta res (non conta un fico secco, diu) i que, a més, la seua portaveu a Itàlia és comunista.
Amolle el diari sense llegir més i gaudim del darrer tast de cuina toscana abans de tornar a casa. I demà dilluns.

PS: El gos de la foto és un pastore maremmano, es diu Giove i, a la foto ja es nota, no llig diaris.

 

dol

La meva ambició, ara mateix, és de resoldre conflictes de la ‘reality’ amb rigor formal, amb la fórmula que calgui per fer productiu, útil, el furor creatiu; perquè la seva força (horça) no es perdi en salves. Per conduir, amb l’esforç que calgui tot allò que el viure produeix cap a la banda lluminosa: el domini de les paraules. Perquè l’expressió dels anhels, de la tristesa, de les esperances, dels batecs, del degotall que fa la lluna damunt el vernis de la fosca, de les il·lusions que si no tenim ens hem de fabricar o no tiraríem endavant … perquè l’expressió d’allò bell, d’allò trist, d’allò que hi ha, generi energia alliberadora i mostri el sentit de la vida i aplegui alegries per als qui estan més tristois, dolçors per als qui tot ho havien tastat aspre, oportunitats per als qui no n’han tingudes mai, i ganes de cantar i de ballar i de nedar a la mar, que és de tothom que hi confiï i a l’abast dels qui no tenen doblers. A la mar no fan pagar … Crec que el sentit de la vida de tothom és trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; és trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. Per a posar dol al món no cal tanta recerca ni tant d’esforç, ja ho sé que el dol ve sol. Trob que paga la pena produir coses més alegres. No ho penses, tu també?

Rellegint alguns dels comentaris que la Xesca em va regalar he trobat aquest fragment. Miraré de trobar el raconet, el plec on estotjar una alegria i de trobar l’alegria (res de plorim).

cara Ics

M’arriba el missatge de la V. amb la notícia, com una ganivetada, la Xesca (cara Ics) és morta. No sé què escriure, ella em deia sempre que havia de ser més ambiciosa escrivint, ara no tinc “horces” ni ambició.
Quantes paraules m’ha regalat! totes belles, totes justes, totes perfectament esmolades per fer l’efecte que havien de fer, si tocava com ganivets i, si no, com seda, com un bes. Sovint sentia el seu esguard darrere l’esquena mentre escrivia, dient-me ‘així no’, i jo l’escoltava i esborrava, era esplèndida renyant-me.
Tots els amics són un tresor, però alguns et fan un llegat que no t’esperes i que segurament no mereixes. Servaré totes i cada una de les seues paraules, les faré servir, segurament no tan bé com ella, però, humilment, serà el meu homenatge a la dona que escrivia com un allau, com una torrentera. Deia que per fer novel·les només cal asseure’s i mirar la vida passar, ai, cara Ics, si fóra tan fàcil! i jo ho sé que també per ella suposava un esforç enorme, un esforç al que es lliurava com qui es lliura a un amor o a una missió.
Servaré memòria dels dons que em va fer, i servaré memòria de la sort que he tingut de coneixer-la i d’estimar-la. Aquesta nit em pense engatar, per plorar amb soroll i amb sanglots, com ploren els embriacs i els xiquets, com és ‘natural i municipal’ plorar quan es mor una amiga.

Correu! aneu a l’Hidroavió i llegiu, llegiu, llegiu.

Com Vicent, propose jo també un text de la Xesca: Amb les paraules, molta coqueteria.

Gora Barça!

Ahir quan vaig arribar a casa, tranquil·lament vaig anar a mirar a quin canal de pagament feien el partit i horror!! No el feien enlloc (tranquil·la, respira, tranquil·la), a l’ordinador corrent, buscant la manera de poder veure’l. Em van passar un enllaç d’ETB i em vaig veure la prèvia allà però en començar el partit es va interrompre. A la pàgina de TVE n’hi havia una columneta de facebook on la gent que estava fora de l’estat es passava informació, al final, poc abans de l’inici vaig aconseguir connectar-me amb una pàgina que passava les imatges de TVE, així que em vaig mirar el partit còmoda còmoda al sofà amb el portàtil i amb Puyal a les orelles.
Mentre el mirava recordava la final de la copa del 98, jo ja estava a Roma però eren altres temps, no vaig poder veure el partit i em va tocar (i encara sort) escoltar-lo a Radio Exterior de España, amb un arradiet que tenia que agafava onda mitja i que m’obligava a moure’m per l’habitació amb la ràdio a la mà per no perdre el senyal, com si estiguera fent tai xi. Pareix mentira en deu anys com han canviat les coses.
Ahir vaig estar molt contenta de no perdre’m res, va ser molt emocionant, les dues aficions esplèndides, em vaig commoure amb Puyol amb les dues banderes, Eto’o amb la bufanda de l’Athletic, amb els aplaudiments mutus i amb el bon rotllo que va haver entre els dos equips i les dues tifoserie (que jo al Athletic li tinc un afecte especial, vaig crèixer amb un pòster d’Iríbar al cuarto de jugar).
A més, en acabar-se el partit se sentien coets i pitades de cotxe dels laziali que havien guanyat la copa ací, perfecte, com a casa (tot i que em vaig preocupar una mica, no fóra cosa que els veïns pensaren que jo era laziale, però a aquestes alçades no crec que tinguen dubtes).

encara

No ha aparegut encara un Homer per cantar les empreses colossals i desolades dels emigrants que travessen el món a peu i s’enfilen a les ones amuntegats en barcasses. No s’ha manifestat un poeta cec i per això visionari per explicar la mar oberta de bat a bat, la deriva i el naufragi. No hi ha un Homer ni tampoc l’ombra d’un nauxer, d’un Misè, a la xurma d’Ulisses sense govern, entre Èol rei dels vents i Posidó senyor de les terres emergides.

Erri De Luca, Odissea di morte, article del Corriere della sera Magazine, s.d. [2008]

un popolo una razza

Diu Berlusconi que pensen continuar amb les deportacions il·legals a Líbia des d’aigües italianes o internacionals perquè ell no vol i no pensa consentir una Itàlia multiètnica. Evidentment volia dir multi-racial, perquè multiètnica ho ha segut sempre, però potser ha pensat que multi-racial sonava massa fort o potser multiètnica li ha semblat més modern. En els darrers dies Itàlia ha deportat il·legalment més de cinc-centes persones a Líbia, on és l’escàndol internacional? on són els diaris que omplin portades amb les seues bajanades de bar? perquè ara no passa res? El pitjor de tot és que pense que a molta gent ‘d’ordre’ ja els va bé,  pensen i diuen que els de la Lega són bojos i racistes, però en el fons que algú impedisca com siga que els emigrants arriben els pareix molt bé. A aquest país no és la primera volta que les persones ‘d’ordre’ permeten a uns bojos governar pensant que quan acaben la neteja els faran fora del parlament. La darrera volta no va anar exactament així, el drama va durar vint anys.
No sé què escriure, de veritat, pareix un malson.

infàmia

Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
K. Kavafis, Murs*

És l’ordre més infame que mai he hagut de complir. No puc dormir només de pensar en aquells desgraciats. Després de comprendre que els havíem portat a Líbia  ens cridaven ‘germans, ajudeu-nos!’. Però no podíem fer res, les ordres havien estat d’acompanyar-los a Líbia i ho hem fet. No explicaré als meus fills el que he fet, m’avergonyisc. (…) Molts estaven molt malament, alguns tenien cremades greus, les dones embarassades eren les que més ens preocupaven, però no podíem fer res, les ordres eren aquelles i les hem complit. Quan els hem pujat a bord des de les tres barcasses ens han agraït que els salvàrem. En aquell moment, sabent el que havíem de fer el cor se m’ha encongit. No els podia dir que els estàvem portant un altra volta a l’infern d’on havien fugit arriscant la vida. (…) No ha estat fàcil dir a tota aquella gent que els havíem portat al lloc d’on havien eixit. Estaven molt cansats, havien navegat amb les barcasses cinc dies, sense menjar i sense aigua. No han tingut les forces de rebel·lar-se, ploraven, les dones s’estrenyien els xiquets al pit i dels seus ulls brollaven llàgrimes de desesperació.

Aquestes són les paraules d’un dels mariners de la marina militar italiana després de participar a la nova infàmia que el govern s’ha inventat, ‘principi del rebuig‘ en diuen. Ignorant totes les lleis italianes, europees i internacionals, han encetat la nova temporada de l’horror que consisteix en rebutjar i enviar al país on s’han embarcat els emigrants sense comprovar abans si tenen dret a l’estatus de refugiats i, per tant, dret a l’asil. Directament des d’aigües internacionals o italianes a Líbia (així potser un altra volta no demanaran auxili i s’enfonsaran al mar en silenci). Entre les quasi dues-centes persones rebutjades dijous, segons el director del Consiglio italiano per i rifugiati, al menys el 70% haurien demanat asil i el 50% en tenia dret. Això vol dir que Itàlia ha rebutjat a un centenar de persones a qui la Constitució garantia el socors. Les han tornades a Líbia, on el tractament que reben el conèixen perfectament el govern italià i el Parlament Europeu. Una Missió tècnica de l’Unió Europea va denunciar el 2004 els abusos i les deportacions col·lectives a què a Líbia eren sotmesos els emigrants. EL 2006, en una declaració davant d’un comité parlamentari de control, el director dels serveis secrets italians va explicar com l’havia torbat les condicions terribles que va trobar en una visita a un ‘centre d’acolliment d’emigrants’ a Líbia. Segons un informe d’un Observatori sobre les víctimes de l’emigració Fortress europe, entre 1998 i 2003, quasi 15000 persones han segut abandonades per les autoritats líbiques enmig del desert, prop de la frontera de Líbia amb Níger, Txad, Sudan i Egipte.

Ahir ho van tornar a fer, altres 162 persones rebutjades.  Plore per ells i per nosaltres que ho consentim.

*Poemes II. Traducció d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977.

pròxima parada?

Mentre intente trobar les paraules per escriure alguna cosa seriosa sobre la discussió pública a aquest país sobre si el president del govern és o no un ‘pervertidor de menors’ (crec que el terme jurídic és aquest) i si això és greu o fa gràcia (!). Mentre intente pensar i escriure alguna cosa al respecte, llig al diari que un parlamentari de la República Italiana, Matteo Salvini, proposa que a Milà es reserven vagons del metro i del tramvia per als milanesos. Una candidata del seu partit (la Lega, clar), Raffaella Piccinni, no està d’acord, diu que, en canvi, el que haurien de fer és reservar vagons per als extra-comunitaris.

Vos assegure que preferiria parlar de futbol.