la importància dels noms

M’havia de comprar un nou assecador per als cabells, vaig anar a la botiga d’electrodomèstics baix de casa, que és una d’aquelles cadenes amb botigues enormes plenes de gènere. N’hi havia un fum, una prestatgeria enorme plena. M’ho vaig estar mirant una bona estona per decidir quin comprava. El que més em convencia per preu, mesura  i potència no me’l vaig comprar perquè es deia Black & Decker®, me’n vaig comprar un altre que, molt més tranquil·litzadorament, es deia Rowenta.

esfumar-se

Ahir vaig llegir una notícia a El País que, malauradament, no podré llegir a cap diari italià.
Explica com el govern italià i alguns ajuntaments havien inflat les xifres de gitanos que hi vivien  (multiplicant-les per 10 o per 20) per construir una emergència que no existia i per atiar el foc del racisme i de la intolerància. Explica també com molta gent ha decidit deixar el país a causa de la persecució sistemàtica a la que són sotmesos.
No ho diu el diari però ho dic jo, amb tot el que ha passat, la reacció de l’esquerra ha estat pràcticament nul·la, darrerament una certa oposició ací la fan els catòlics (!), una de les publicacions que més i més fort ha criticat al govern per tot plegat ha segut Famiglia Cristiana i comunitats cristianes que s’ocupen dels immigrants com Sant Egidio i, molt i molt bé, la gent d’Everyone que des del començament de tot plegat han tingut la guàrdia alta. El fet que ni les veus del centre esquerra ni de l’esquerra s’hagen sentit és ben indicatiu de l’ambient que hi ha per ací. No només no s’han sentit, quan va haver el pogrom a Nàpols, el PD local havia omplert el barri de cartells contra els gitanos.
El que volia dir, però, és que el títol de l’article d‘El País em va posar els pèls de punta: “Els gitanos s’esfumen d’Itàlia”, seré paranòica, potser la preocupació pel que està passant a aquest país em fa agafar-m’ho tot per la banda que crema, però el títol i algunes frases “Los gitanos parecen haberse esfumado de repente” em va semblar que tenien un gust Alemanya-anys-trenta que fa molta por. Estan passant massa coses amb gust d’anys trenta, massa.

estelades

Pensant en l’estelada i en el seu origen he acabat pensant en Cuba i en els cubans, i en especial en una ciutat, Trinidad, on vam ser molt feliços. És una ciutat xicoteta i preciosa, patrimoni de la humanitat, arquitectònicament harmoniosa i on, quasi tota la població, pel què vam veure, té els dos cognoms catalans, heretats dels amos que tenien quan eren esclaus. Borrell i Bastida, es deia la família que ens va allotjar.

Fills i néts d’esclaus i persones nascudes amb amo (l’esclavisme va ser abolit el 1886) que van plantar cara al món, amb una estelada. 

 

forat negre

Anit vaig escoltar amb molta atenció l’explicació de l’experiment que faran hui a l’accelerador de partícules del CERN a Ginebra. Al telegiornale de la nit van dir que no ens cal patir, que no és perillós tot i que s’havien sentit veus que deien que podien provocar un forat negre que es podia engolir la terra…no, són tot exageracions, és cert que l’experiment tractarà de reproduir el big bang, però a escala molt xicoteta i, per tant, si provocaren un forat negre seria molt xicotet.
Que no seria prou gran per engolir-se la terra ho van dir, però Berlusconi? és molt xicotet, sense talons és molt molt xicotet…perfa.

 

nova dreta

Una de les característiques del que anomenen nova dreta és que, si més no ací, a dintre hi ha la vella, la de sempre: els feixistes.
Aquest país va ser (re)fundat després de la II guerra mundial, els italians van decidir que volien ser una república i es van donar una constitució (una constitució normal, d’aquelles amb corts constituents). Amb tot el que ha passat des d’aleshores, amb tots els problemes, amb totes les plagues i les calamitats que han assolat (i assoleixen) aquest país, malgrat tot hi havia coses que no es qüestionaven. Itàlia commemora la festa nacional el dia de l’alliberament dels nazis i la constitució diu que és “una república fundada en els principis i els valors de la resistència i l’antifeixisme“. I no és només una manera de dir: el que tenien en comú els partits que van fundar la república era l’antifeixisme, la democràcia cristiana era anticomunista, però era també antifeixista i havia tingut un paper important en la resistència. Ja fa temps que l’antifeixisme, diguem-ne, institucional s’està desdibuixant, però el que està passant aquests dies és una miqueta massa. L’altre dia en una visita oficial a Israel (!) l’alcalde de Roma va dir que no podia condemnar el feixisme (non me la sento),les lleis racials sí, el règim que les va promulgar, no. Ahir, en la commemoració de la defensa de Roma i de l’inici de la resistència antifeixista, va voler clarificar les seues declaracions, i va dir que òbviament, no dubta en condemnar “els resultats lliberticides del règim”. I el règim? no ho va dir.

Que el ministre de defensa, Ignazio Benito La Russa, demane respecte per la memòria dels militars que van decidir lluitar amb els nazis, en el seu discurs a la cerimònia institucional que commemora l’inici de la resistència que va fundar aquest país, no té nom. O sí.

la defensa de Roma

Hui, 8 de setembre, fa 65 anys que el rei i el govern van anunciar per ràdio l’armistici amb els aliats. En una de les actuacions més vergonyoses que es recorden, el rei i el govern van fugir de Roma cap a la zona alliberada  sense donar cap disposició a l’exèrcit i sense donar massa detalls sobre l’armistici firmat (hi ha qui sospita un acord, explícit o no, amb els alemanys, la família reial i el govern salvaven la vida i a canvi lliuraven la ciutat als nazis).
Amb els alemanys a les portes de Roma i sense saber massa bé com estaven les coses, part de l’exèrcit (pràcticament dissolt) i molts civils van còrrer cap a Porta San Paolo per intentar impedir l’entrada dels alemanys a la ciutat. Increïblement aquest grup de civils i uns quants militars mal armats, sense govern i sense exèrcit, van resistir tres dies fins que van ser esclafats per la màquina militar nazi. Van morir més de 400 dels homes i dones que van intentar defensar la seua ciutat, en la que es considera la primera acció de la resistència italiana contra l’ocupació alemanya.
Doncs bé, una data tan senyalada per al país i, molt, per a la ciutat, ha estat la que ha triat l’alcalde per fer-nos trobar als diaris les declaracions  on diu que ell no condemna el feixisme, que condemna les lleis racials (sort d’això, sobretot perquè les declaracions les ha fet en una visita a Israel), però el feixisme, no, que cal distingir (?). 
Se li poden dir moltes coses al senyor alcalde però no es pot negar que té molta gràcia per triar les dates, no crec que siga casual, ho ha dit en l’aniversari del dia que el govern feixista va lliurar la seua ciutat als ocupants. Finíssim, no?

llibreta nova

L’altre dia quan deia que setembre té gust de llibreta nova em van vindre ganes de endreçar una mica el bloc. Amb el resultat que veieu gràcies a la paciència infinita d’F.: jo li donava instruccions: a la dreta, més a la dreta, més altet, aaahí… eixe marronet (marroncino) una miqueta més taronja, més claret... com si fóra una decoradora d’interiors i ell ho convertia en la preciositat de capçalera que tinc ara.
La foto la vam fer quan vam veure el pis per primera volta, és el que tenim davant, el que es veu des del balcó i les finestres, tot i que ara està una mica canviat, però el cel no, el cel encara hi és tot. L’estructura rodona és el gasòmetre, el tenim just davant, a l’altra banda del riu. És una vella relíquia industrial, per sort protegida, d’una Roma que ja no existeix. En aquest any de bloc he posat fotos del gasòmetre moltes voltes, la vaig posar a la primera entrada i a d’altres, vaig posar una foto de Pasolini davant del gasòmetre que m’encanta (va mirar i va explicar eixa Roma com ningú), fa part de la imatge de la perifèria de Roma a moltes pel·lícules dels anys 40 i 50, ací a un fragment de Sciuscià, de de Sica i ací Anna Magnani prop del gasòmetre a Bellissima de Visconti.
A més, he canviat els colorins i he afegit a la dreta una categoria d’enllaços “estic llegint” que intentaré tindre actualitzada (convide a tots els blocaires que m’agraden a fer el mateix, a mi m’interessa saber què llegiu).
No estic molt segura de les lletres del nom del bloc, ja veurem.

la paraula viva i amarga

Hui és el natalici de Vicent Andrés Estellés, va nàixer el 4 de setembre de 1924. No n’hi ha cap poeta al món, cap, que m’agrade com m’agrada Estellés, que m’entenga als seus poemes com ell m’enten (no ho sé dir d’una altra manera).
 
És cert que som un poble prou desgraciat, però hem tingut una sort que no ha tingut cap altre poble, un poeta com ell.

No sé quin és el meu poema preferit, però darrerament aquest, amb la música de l’Ovidi el tinc sovint al cap (un alfabet sempre amb la clau al pany).

M’aclame a tu

M’aclame a tu mare de Terra sola,

arrape als teus genolls amb ungles brutes,

invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m’agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminant enterc,

un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l’amor i la ferocitat,

seràs la clau que obri tots els panys,

seràs la llum, la llum il.limitada.

Seràs confí on l’aurora comença

seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,

l’himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l’emblema que puja,

seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels vents que em retornaves sempre.
 
 

Ací, l’Ovidi cantant-la (clavant-la).

delators

Aquest país continua amb aquesta espècie de tour de l’horror històric. Va començar de valent amb les manifestacions per la victòria d’Alemanno, amb aquell sabor feixista de carreró i de bastó tan del gust del nou alcalde. Al pogrom de Nàpols contra els gitanos es va demostrar una notable precisió en la reconstrucció històrica, feia segles que no es veia un pogrom tan reeixit. Després van arribar les noves lleis racials amb què van fitxar a tots els gitanos i els van posar comissaris especials per a ells solets. Ara, per a alguns, toca tornar als pitjors anys del feixisme, a la foscor de la por, dels delators i de les denúncies anònimes. Si no vaig errada també les delacions a la Santa Inquisición podien ser anònimes.

La notícia és d’abans d’ahir, comença a girar pels blocs italians, ho he llegit a un post de Lo specchietto per le allodole

A  Cantù,  bonica ciutat llombarda, l’alcaldessa ha decidit solucionar creativament el problema dels extracomunitaris. Han establert un número de telèfon gratuït on es pot telefonar anònimament per denunciar la presència d’extracomunitaris sospitosos a qualsevol punt de la ciutat.
Per sort el sabotatge ha començat, amb el mateix principi que utilitzen els hackers per inutilitzar pàgines web, és a dir, embussant el servei per fer-lo inutilitzable. La iniciativa és d’un periodista de l’Espresso, Alessandro Gilioli. Es tracta de fer comprendre a l’alcaldessa que a una república democrática això no es fa.

La campanya consisteix en:
-Obrir Google Maps a Cantù
-Triar un punt qualsevol de la ciutat
-Telefonar anònimament al número de telèfon per les delacions
-Senyalar al punt triat la presència sospitosa d’un extracomunitari (he vist un negre sospitós! segur que no té papers!)
-Passar la veu i convidar a fer el mateix a moltes persones.

Com diu Mantellini al seu bloc, si moltíssima gent telefonara potser podríem avergonyir-nos una mica menys de viure a un país on un alcalde organitza una cosa així.

dependència

La cosa ja té nom, per ara en anglès, si algú s’anima a trobar una paraula en català, que ho diga. En anglès es diu discomgoogolation que seria una combinació entre discombobulate que vol dir confondre o frustrar i Google que vol dir Google.
Segons el doctor David Lewis quasi la meitat dels ciutadans britànics pateixen aquest disturbi. Els símptomes són: creixents nivells d’agitació i d’estrès, amb acceleració del ritme cardíac a nivells perillosos, i tot això ens passa quan no podem connectar-nos o la connexió s’interromp. Diu el doctor que amb la proliferació de la banda ampla hem entrat en la civilització de la resposta immediata i si no tenim accés a la galàxia d’informació que Internet ens ofereix a l’abast d’un clic, aleshores, ens ataca la discomgoogolation, que, més senzillament, seria la síndrome d’abstinència del Web.
Personalment no puc negar que em pose nervioseta quan la cosa no rutlla, quan la connexió és massa lenta o quan directament no funciona, però no crec que el meu ritme cardíac ni l’ansietat es tornen perillosos.
Potser seria el cas que comencem a considerar la cosa seriosament, podríem fundar una associació de xarxa-dependents (anònims), grups de suport mutu, teràpies de grup, no sé, potser cal començar amb un gest coratjós i hi estic disposada:

Bon dia, em dic Maria i sóc (una miqueta) xarxa-dependent.